Desafiaments contra la monotonia
La guerra contra l’enemic de classe ens condemna a voltes a una mena de cançó del malagradós perpètua. Com que no veig què és el que té això de dolent i em sento perfectament integrat en aquest paper no dedicaré aquest espai a referir el fet miraculós que Quim Monzó hagi escrit un article raonable. Deixo a la vostra discreció la possibilitat de llegir el que va escriure el 3 de febrer a La Vanguardia sota el títol “Un món de possibilitats”.
La felicitat no és, però, mai completa. Per a recordar-m’ho estava allà, unes pàgines abans, Eusebio Val i les seves viscoses cròniques des de Roma. Sembla que el mafiós disfressat de mossèn laic que respon al nom de Mario Monti ha dit que el treball fixe “és una monotonia” i que “és bonic canviar i acceptar nous desafiaments”. S’adreça als joves i darrerament quan hom sent parlar als mitjans en nom dels interessos dels aturats o dels joves ha de posar urgentment la mà a la pistola.
Però com sol passar quan els iaiets es posen a fer-se els molonguis i confraternitzen amb la turba juvenil, a Monti li falla l’olfacte. Els joves són joves. Odien la monotonia i estimen els desafiaments. Per això frisen per trencar la monotonia del treball temporal i tastar el desafiament d’un contracte fixe. En rotllanes murmuren excitats: “Què deu ser això? Un contracte què? Però vols dir que això existeix?” Alguns amb prou feines tenen una referència vaga de l’existència d’una cosa anomenada contracte, car sempre han gaudit d’aquella modalitat tant rígida en la qual l’amo no es gasta un duro en cotitzacions i quan arriba el dia luctuós liquida el contracte per la via de la patada al cul.
Per a Eusebio Val aquesta barreja de prepotència, ignorància i cinisme demostra que “Mario Monti és un gentleman que no té por de dir veritats incòmodes, sempre amb un punt d’ironia”. I per què n’hauria de tenir? Aquestes bajanades les sabem dir tots. El que fa por és viure sota la dictadura de gent com Mario Monti i el seu bufó. Un bufó que cobra per escriure sense enrogir (o enrogint, “ridi, pagliaccio!”) que Monti “va trencar el tabú sociocultural sobre l’ànsia de l’ocupació fixa”. Pel bufó de Monti la idea que una certa estabilitat laboral és una condició bàsica per la salut mental i financera dels treballadors és un tabú mai no profanat fins que, Monti, el gentleman (que no per casualitat en italià es diu cavaliere) l’ha qüestionat. Doncs si se’m permet l’expressió castellana (i barroera), aquest tabú sembla més aviat “el coño de la Bernarda”.
Per què el senyor Val no trenca amb la monotonia del contracte fixe i es dedica a escriure articles i vendre’ls en format octaveta a la Rambla? Així faria honor als seus deliris d’audàcia i flexibilitat. Estranyament, però, prefereix cobrar un sou fix a canvi d’omplir Monti d’afalacs. Monti és “elegant” per què no va engominat ni organitza orgies amb jovenetes. Monti és “independent” per què no depèn de l’electorat vulgar i ignorant, si no que es deu a principis transcendents tals com “els mercats”. Monti és un “tecnòcrata” per què les seves polítiques no responen a una elecció voluntària del poble organitzat democràticament, si no que tracen l’únic camí científicament possible, inspirat per les forces del més enllà. Monti és un “professional brillant” per què s’ha dedicat, a sou de Goldman Sachs, a falsejar els comptes públics grecs. “Rigurós” per què no es deixa influir per aquesta contingència tant molesta anomenada “la gent” (en això s’assembla força a Mussolini). “Impecable” per què el seu currículum al servei de l’explotació no s’ha vist mai tacat pels “valors cristians” que Monti professa únicament els diumenges i en recintes especialment habilitats per a aquests afers. I, sobretot, és un home “tranquil” per què la massa ignorant italiana no el penjarà d’un arbre com va fer amb el Duce. Ja ho diu Monti que la monotonia és molt perillosa. Els italians haurien de començar a afrontar certs desfiaments.
