Deu tesis sobre marxisme i descolonització

Pròleg: Política cultural i descolonització en el projecte socialista cubà

Abel Prieto, director de Casa de les Amèriques

La Revolució Cubana es va imposar en un país subordinat als Estats Units des de tots els punts de vista. Tot i que amb façana de república, érem una colònia perfecta, exemplar, en termes econòmics, comercials, diplomàtics i polítics. I vam estar a prop de ser-ho en termes culturals.

La nostra burgesia mirava tot el temps cap al Nord: d’allà importava somnis, esperances, fetitxes, models de vida. Enviava els seus fills a estudiar al Nord, amb el desig que assimilessin l’admirable esperit competitiu dels “triomfadors” ianquis, el seu estil, la seva manera única i superior d’instal·lar-se en aquest món i de sotmetre els “perdedors”.

Aquesta “viceburgesia”, com la va batejar Roberto Fernández Retamar, no es limitava a consumir àvidament quant producte de la indústria cultural dels Estats Units li caigués a les mans, no només això. Alhora col·laborava en la difusió en l’àmbit iberoamericà de l’American way of life i es guardava per a si mateixa part dels guanys. Cuba va ser un laboratori cultural eficaç al servei de l’imperi, concebut per multiplicar l’exaltació de la “nació escollida” i el seu lideratge mundial. Actrius i actors cubans doblaven a l’espanyol les sèries televisives nord-americanes més populars, que després inundarien el continent. De fet, vam estar entre els primers països de la regió a comptar amb televisió, des del 1950. Semblava un salt endavant, cap a l’anomenat “progrés”, però resultava una primícia enverinada. La programació de la televisió cubana, molt comercial, funcionava com una rèplica de la pseudo-cultura made in USA, amb telenovel·les tipus “soap opera”, jocs de beisbol de les grans lligues i de la lliga nacional, programes de competència i participació copiats dels realitys shows nord-americans, i publicitat tot el temps. La revista Selecciones del Reader’s Digest va començar a aparèixer en espanyol el 1940 a l’Havana, amb tota la seva càrrega verinosa, publicada per una empresa del mateix nom. Aquest símbol de la idealització del model ianqui i de la satanització de l’URSS i de tota idea propera a l’emancipació es traduïa i imprimia a l’illa, i era distribuïda des d’aquí a Amèrica Llatina i l’Estat espanyol.

La pròpia imatge de Cuba que es difonia internacionalment es reduïa al “paradís” tropical fabricat per la màfia ianqui i els seus còmplices cubans. Droga, joc, prostitució, tot posat al servei del turisme VIP provinent del Nord. Recordeu que el projecte de Las Vegas s’havia dissenyat per al nostre país i es va abandonar a causa de la Revolució.

Fanon va parlar del trist paper de la “burgesia nacional” –ja independitzada formalment del colonialisme– davant les elits de les antigues metròpolis, “que es presenten com a turistes enamorats de l’exotisme, de la caça i dels casinos”. I va afegir:

«Si es vol una prova d’aquesta eventual transformació dels elements de la burgesia ex colonial en organitzadors de festes per a la burgesia occidental, val la pena evocar què ha passat a Amèrica Llatina. Els casinos de l’Havana, de Mèxic, les platges de Rio, les jovenetes brasileres o mexicanes, les mestisses de tretze anys, Acapulco, Copacabana, són els estigmes d’aquesta actitud de la burgesia nacional » [1].

Els nostres burgesos, submisos “organitzadors de festes” dels ianquis, van fer el possible perquè Cuba fos absorbida culturalment pels seus amos durant la república neocolonial. Però hi va haver tres factors que van frenar aquest procés: la tasca de minories intel·lectuals que van defensar, contra vent i marea, la memòria i els valors de la nació; la sembra de principis martians i patriòtics dels mestres de l’escola pública cubana; i la resistència de la nostra poderosa cultura popular, mestissa, altiva, ingovernable, nodrida de la rica herència de l’espiritualitat d’origen africà.

Fidel, en el discurs La història m’absoldrà, va enumerar els sis problemes principals de Cuba i, entre ells, va subratllar “el problema de l’educació”. Es va referir a la “reforma integral de l’ensenyament” com una de les missions més urgents que hauria d’emprendre la futura república alliberada[2].

D’aquí que la revolució educativa i cultural comencés pràcticament des del triomf de l’1 de gener de 1959. El 29 d’aquell mateix mes, convocat per Fidel, va partir cap a la Sierra Maestra un primer destacament de 300 mestres, 100 metges i altres professionals, portar educació i salut a les zones més apartades. Per aquests mateixos dies, Camilo Cienfuegos i el Che van llançar una campanya per eradicar l’analfabetisme a les tropes de l’Exèrcit Rebel, tenint en compte que més del 80% de les i els combatents eren analfabets.

El 14 de setembre es fa lliurament al Ministeri d’Educació de l’antic Campament Militar de Columbia perquè s’hi aixequés un gran complex escolar. Es començava a complir la promesa de convertir les casernes en escoles: 69 fortaleses militars van passar a ser centres d’ensenyament. El 18 de setembre es promulga la Llei No. 561, que crea 10.000 aules i lliura l’acreditació a 4.000 nous mestres.

L’any 1959 es van crear institucions culturals de molta transcendència: l’Institut Cubà de l’Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC), la Impremta Nacional, la Casa de les Amèriques, el Teatre Nacional de Cuba, amb un Departament de Folklore i una visió desprejudiciada i antiracista inèdita al país. Tota aquesta nova institucionalitat revolucionària s’orientava cap a una comprensió descolonitzada de la cultura cubana i universal.

Però el 1961 va ser l’any clau en què es va iniciar a Cuba una profunda revolució educativa i cultural.

És l’any que Eisenhower trenca relacions diplomàtiques amb el nostre país. L’any en què Roa va denunciar a l’ONU “la política de fustigació, represàlia, agressió, subversió, aïllament i imminent atac dels Estats Units contra el govern i el poble cubans” [3]; l’any de la invasió per Playa Girón i de la lluita sense treva contra les bandes armades i finançades per la CIA. És l’any en què el govern dels EUA, ja presidit per Kennedy, va intensificar la seva ofensiva per asfixiar econòmicament Cuba i aïllar-la de la nostra Amèrica i de tot el món occidental.

1961 és a més l’any en què Fidel proclama el caràcter socialista de la Revolució el 16 d’abril, la vigília de la invasió de Badia de Cochinos, mentre Roa exposava el pla que es desenvoluparia l’endemà. Cosa que, tenint en compte la influència a l’Illa del clima de la Guerra Freda i de la croada macartista, antisoviètica i anticomunista, va demostrar que el jove procés revolucionari havia anat conformant, a una velocitat increïble, una hegemonia cultural al voltant de l’antimperialisme, la sobirania, la justícia social, la lluita per construir un país radicalment diferent.

Però és igualment l’any de l’epopeia de l’alfabetització, de la creació de l’Escola Nacional d’Instructors d’Art, de les reunions de Fidel amb representants de la intel·lectualitat i del discurs fundador de la nostra política cultural —Paraules als intel·lectuals—, del naixement de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC) i de l’Institut Nacional d’Etnologia i Folklore[4].

Gairebé quatre dècades més tard, el 1999, a Veneçuela, Fidel va resumir el seu pensament al voltant del component cultural i educatiu en tot procés revolucionari veritable: “Una revolució només pot ser filla de la cultura i de les idees” [5].

Encara que faci canvis radicals, encara que lliuri terres als llauradors i elimini el latifundi, encara que construeixi habitatges per als que sobreviuen en barris insalubres, encara que posi la salut pública al servei de tothom, encara que nacionalitzi els recursos del país i defensi la seva sobirania, una revolució no estaria mai completa ni seria duradora si no atorga un protagonisme determinant a l’educació i la cultura. Cal canviar les condicions de vida material de l’ésser humà i cal canviar simultàniament l’ésser humà, la consciència, els paradigmes, els valors.

La cultura no va ser mai per a Fidel una cosa ornamental o una eina propagandística, un error freqüent al llarg de la història entre líders de l’esquerra. La va veure com una energia transformadora d’abast excepcional, que es vincula íntimament a la conducta, a l’ètica, i és capaç de contribuir de manera decisiva al “millorament humà” en què tanta fe tenia Martí. Però Fidel la va veure, sobretot, com l’única via imaginable per aconseguir la plena emancipació del poble: allò que li ofereix la possibilitat de defensar la seva llibertat, la seva memòria, els seus orígens, i de desfer la vasta teranyina de manipulacions que li tanquen pas dia a dia. El ciutadà culte i lliure que és al centre de la utopia martiana i fidelista ha d’estar preparat per entendre totalment l’entorn nacional i internacional i per desxifrar i esquivar els paranys de la maquinària de dominació cultural.

El 1998, al VI Congrés de la UNEAC, Fidel es va concentrar en el tema “relacionat amb la globalització i la cultura”. L’anomenada “globalització neoliberal”, va dir, és “la més gran amenaça a la cultura, no només a la nostra, sinó a la del món”. Hem de defensar les nostres tradicions, el nostre patrimoni, la nostra creació, davant del “més poderós instrument de dominació de l’imperialisme”. I va concloure: “aquí tot s’hi juga: identitat nacional, pàtria, justícia social, Revolució, tot s’hi juga. Aquestes són les batalles que hem de lliurar ara”[6].

Es tracta, per descomptat, de “batalles” contra la colonització cultural, contra allò que Frei Betto anomena “globocolonització”, contra una onada que pot liquidar la nostra identitat i la Revolució mateixa.

Fidel ja estava convençut que, a l’educació, a la cultura, a la ideologia, hi ha avenços i retrocessos. Cap conquesta no es pot considerar definitiva. Per això torna sobre el tema a l’estremidor discurs del 17 de novembre de 2005 a la Universitat de l’Havana.

Ens adverteix que la maquinària mediàtica, juntament amb la incessant propaganda comercial, arriben a generar “reflexos condicionats”. “La mentida”, diu, “afecta el coneixement”, però “el reflex condicionat afecta la capacitat de pensar”.

D’aquesta manera, si l’imperi diu “Cuba és dolenta”, “vénen tots els explotats d’aquest món, tots els analfabets i tots els que no reben atenció mèdica, ni educació, ni tenen ocupació garantida, no tenen garantit res” i repeteixen que “La Revolució Cubana és dolenta”. Per això la suma diabòlica de la ignorància i la manipulació engendra una criatura patètica: el pobre de dreta, aquest infeliç que opina i vota i dóna suport als seus explotadors.

“Sense cultura”, repetia Fidel, “no hi ha llibertat possible”. Les i els revolucionaris, segons ell, estem obligats a estudiar, a informar-nos, a nodrir dia a dia el nostre pensament crític. Aquesta formació cultural, juntament amb els valors ètics imprescindibles, ens permetran alliberar-nos definitivament en un món on predomina l’esclavització de les ments i de les consciències. La seva crida a “emancipar-nos per nosaltres mateixos i amb els nostres propis esforços” equival a dir “descolonitzar-nos per nosaltres mateixos i amb els nostres propis esforços”. I la cultura és, és clar, l’instrument principal d’aquest procés descolonitzador d’autoaprenentatge, d’autoemancipació.

A Cuba estem actualment més contaminats que en altres moments de la nostra història revolucionària pels símbols i fetitxes de la “globocolonització”. Hem de combatre la tendència a subestimar aquests processos i treballar en dues direccions fonamentals: promoure intencionalment opcions culturals genuïnes i fomentar una visió crítica sobre els productes de la indústria hegemònica de l’entreteniment.

És imprescindible enfortir l’articulació efectiva d’institucions i organitzacions, comunicadors, mestres, instructors, intel·lectuals, artistes i altres actors que contribueixen directament o indirectament a la formació cultural del nostre poble. Totes les forces revolucionàries de la cultura han de treballar de manera més coherent. El sentit anticolonial l’hem de convertir en un instint.

.

Deu tesis sobre marxisme i descolonització

Vijay Prashad*

Introducció

Haydée Santamaria amb García Márquez a la Casa de les Amèriques, Cuba.

El 1959 la líder revolucionària cubana Haydee Santamaría (1923-1980) va arribar a un centre cultural al cor de l’Havana. Aquest edifici, van decidir les revolucionàries i els revolucionaris, seria dedicat a promoure la cultura i l’art llatinoamericans, convertint-se amb el temps en un far per a la transformació progressista del món cultural de l’hemisferi. Rebatejat com a Casa de les Amèriques, es convertiria en el nucli del desenvolupament cultural des de Xile fins a Mèxic. L’art satura les parets de la Casa i en un edifici contigu jeu el massiu arxiu de correspondència i esborranys dels escriptors més significatius del segle passat. L’art de la Casa adorna aquest dossier, que obre amb les paraules del seu actual director, Abel Prieto, novel·lista, crític cultural i el ministre de cultura, el mandat del qual és estimular la discussió i el debat al país.

En el transcurs de la darrera dècada, les i els intel·lectuals de Cuba s’han vist embolicats en el debat sobre la descolonització i la cultura. Des del 1959, el procés revolucionari cubà ha establert -a un gran cost- la sobirania política de l’illa i ha lluitat contra segles de pobresa per fonamentar la seva sobirania econòmica. A partir del 1959, sota la direcció de les forces revolucionàries, Cuba ha buscat generar un procés cultural que permeti als 11 milions de persones trencar amb l’asfíxia cultural que és el llegat de l’imperialisme espanyol i nord-americà. Cuba, sis dècades després, pot dir que és sobirana en termes culturals? El balanç apunta a una resposta complexa, perquè l’envestida de la producció cultural i intel·lectual nord-americana continua colpejant l’illa com els huracans anuals.

Per continuar aprofundint aquest procés cultural, La Casa de las Amèriques ha estat mantenint una sèrie de trobades sobre el tema de la descolonització. El juliol de 2022, Vijay Prashad, el director de l’Institut Tricontinental de Recerca Social, va pronunciar una conferència que es fonamenta en el treball que està realitzant l’institut. Aquest dossier núm. 56, Deu tesis sobre marxisme i descolonització, es basa en i amplia les temàtiques abordades en aquesta conferència.

Tesi un: La fi de la història. El col·lapse de la Unió Soviètica i del sistema d’Estats comunistes d’Europa de l’Est el 1991 va venir acompanyat d’una terrible crisi del deute al Sud Global, que va començar amb el default de Mèxic el 1982. Aquests dos esdeveniments, la desaparició de la URSS i la feblesa del projecte del Tercer Món, es van trobar amb l’atac de l’imperialisme dels Estats Units i el seu projecte de globalització impulsat a la dècada de 1990. Per a l’esquerra, aquesta va ser una dècada de feblesa, ja que les nostres tradicions i organitzacions van dubtar de si mateixes i no van poder fer avançar les nostres idees al món. La història s’ha acabat, van dir els ideòlegs de l’imperialisme nord-americà, i l’única possibilitat d’avançar era el projecte dels Estats Units. El càstig infligit a l’esquerra per la rendició del lideratge soviètic va ser feixuc i va portar no només al tancament de molts partits d’esquerra, sinó també al debilitament de la confiança de milions de persones sobre les claredats del pensament marxista.

Tesis dos: La batalla d’idees. Durant la dècada de 1990, el president cubà Fidel Castro va fer una crida als seus conciutadans a participar en la “batalla d’idees”, una frase que va prendre prestada de La ideologia alemanya (1846) de Karl Marx i Friedrich Engels [1959]. El que Castro volia dir amb aquesta frase és que les persones d’esquerra no han d’acovardir-se davant la marea creixent de la ideologia neoliberal, sinó enfrontar-se amb confiança al fet que el neoliberalisme és incapaç de resoldre els dilemes bàsics de la humanitat. Per exemple, no té resposta a la persistència de la fam: 7.900 milions de persones viuen en un planeta amb aliments suficients per a 15.000 milions i, tot i així, aproximadament 3.000 milions de persones tenen grans dificultats per menjar. Aquest fet només pot ser abordat pel socialisme i no per la indústria de la caritat [7].  La Batalla d’idees fa referència a la lluita per evitar que els enigmes del nostre temps, i les seves solucions, siguin definits per la burgesia. En canvi, les forces polítiques a favor del socialisme han de buscar oferir una avaluació i solucions molt més realistes i creïbles. Per exemple, Fidel Castro va parlar a Nacions Unides el 1979 amb gran emoció sobre les idees dels “drets humans” i “la humanitat”:

«Es parla sovint dels drets humans, però cal parlar també dels drets de la humanitat. Per què uns pobles han de caminar descalços perquè altres viatgen en luxosos automòbils? Per què uns han de viure 35 anys, perquè altres en visquin 70? Per què uns han de ser miserablement pobres, perquè altres siguin exageradament rics? Parlo en nom dels nens que al món no tenen un tros de pa. Parlo en nom dels malalts que no tenen medicines, parlo en nom d’aquells a qui se’ls ha negat el dret a la vida i a la dignitat humana.»[8]

Quan Castro va tornar a la Batalla d’idees als anys 90, l’esquerra s’enfrontava a dues tendències relacionades que continuen creant problemes ideològics al nostre temps.

1.Post-marxisme. Va florir la idea que el marxisme estava massa centrat en “grans narratives” (com la importància de transcendir el capitalisme i arribar al socialisme) i que els relats fragmentats serien més precisos per entendre el món. Les lluites de la classe treballadora i els camperols per obtenir poder a la societat i sobre les institucions estatals van ser vistes com una altra “gran narrativa” falsa, mentre que la política fragmentada de les organitzacions no governamentals es considerava més factible. La retirada del poder cap a la prestació de serveis i cap a una política de reforma es va fer al nom d’anar més enllà de Marx. Però aquest argument —anar més enllà de Marx— era en realitat, com el difunt Aijaz Ahmad va assenyalar, un argument per tornar al període anterior a Marx, per ignorar els fets del materialisme històric i la possibilitat zigzaguejant de construir el socialisme com la negació històrica de la brutalitat i la decadència capitalistes. El post-marxisme era un retorn a l’idealisme i al perfeccionisme.

2.Post-colonialisme. Alguns sectors de l’esquerra van començar a argumentar que l’impacte del colonialisme era tan gran que cap transformació no seria possible i l’única resposta al que podia venir després del colonialisme era una tornada al passat. Tractaven el passat, com argumentava el marxista José Carlos Mariátegui el 1928 sobre l’indigenisme, com un destí i no com un recurs. Es van desenvolupar diversos vessants de teoria post-colonial, alguns dels quals ofereixen reflexions genuïnes extretes sovint dels millors textos dels intel·lectuals patriòtics de les noves nacions post-colonials i de la tradició revolucionària de l’alliberament nacional (ancorada en escriptors com Frantz Fanon). Per a la dècada de 1990, la tradició post-colonial, que prèviament havia estat compromesa amb el canvi revolucionari al Tercer Món, es va veure arrossegada pels corrents universitaris de l’Atlàntic Nord que afavorien la impossibilitat revolucionària. La versió més extrema de l’afropessimisme, part d’aquesta nova tradició, suggeria un paisatge desolador de “mort social” per a les persones de descendència africana, sense possibilitat de canvi. El pensament decolonial o la decolonialitat es va deixar atrapar pel pensament europeu, acceptant l’afirmació que molts conceptes humans, com ara la democràcia, estan definits per la “matriu de poder” o la “matriu de la modernitat” colonial. Els textos del pensament de decolonial tornen una vegada i una altra al pensament europeu, incapaços de produir una tradició arrelada en les lluites anticolonials del nostre temps. La necessitat de canvi va quedar suspesa en aquestes variants del post-colonialisme.

L’única descolonització real és l’antiimperialisme i l’anticapitalisme. No es pot descolonitzar la ment si no es descolonitzen també les condicions de producció social que reforcen la mentalitat colonial. El post-marxisme ignora el fet de la producció social, així com la necessitat de construir riquesa social que ha de ser socialitzada. L’afropessimisme suggereix que aquesta tasca no es pot dur a terme a causa del racisme permanent. El pensament decolonial que va més enllà de l’afropessimisme però no pot anar més enllà del post-marxisme no aconsegueix veure la necessitat de descolonitzar les condicions de producció social.

Tesis tres: Un fracàs de la imaginació. En el període entre 1991 i principis dels anys 2000, l’àmplia tradició del marxisme d’alliberament nacional es va sentir aixafada, incapaç de respondre als dubtes sembrats pel post-marxisme i la teoria post-colonial. Aquesta tradició de marxisme ja no tenia suport institucional del període anterior, quan els moviments revolucionaris i els governs del Tercer Món s’ajudaven mútuament i quan fins i tot les institucions de les Nacions Unides treballaven per fer avançar algunes d’aquestes idees. Semblava que les plataformes que es van desenvolupar per fer germinar formes d’internacionalisme d’esquerra –com el Fòrum Social Mundial– no tenien la voluntat de deixar clares les intencions dels moviments populars. L’eslògan del Fòrum Social Mundial, per exemple, era “un altre món és possible”, una afirmació feble, ja que aquest altre món també podria ser definit pel feixisme. No hi havia gaires ganes de llançar un lema precís com “el socialisme és necessari”.

Un dels grans mals del pensament post-marxista -que deriva part de la munició de formes d’anarquisme- ha estat l’ansietat purista sobre el poder de l’Estat. En comptes d’utilitzar les limitacions del poder de l’Estat per argumentar per una gestió millor de l’Estat, el pensament post-marxista ha argumentat contra qualsevol intent d’assegurar el poder sobre l’Estat. Es tracta d’un argument esgrimit des del privilegi dels que no han de patir els fets obstinats de la fam i l’analfabetisme, que afirmen que les formes d’ajuda mútua o caritat a petita escala no són “autoritàries”, com ara els projectes estatals per eradicar la gana. És un argument de puresa que acaba renunciant a qualsevol possibilitat d’abolir les estructures que impossibiliten la dignitat i el benestar humans. Als països més pobres, on les formes de caritat i ajuda mútua a petita escala tenen un impacte minúscul en els enormes desafiaments que enfronta la societat, no es justifica ni més ni menys que prendre el poder de l’Estat i fer servir aquest poder per eradicar fonamentalment els fets obstinats de la desigualtat i la misèria.

Abordar la qüestió del socialisme requereix un examen minuciós de les forces polítiques que cal reunir per disputar a la burgesia l’hegemonia ideològica i el control de l’Estat. Aquestes forces van experimentar un revés decisiu quan la globalització neoliberal va reorganitzar la producció en una cadena de muntatge mundial a partir dels anys 70, fragmentant la producció industrial a tot el món. Això va afeblir els sindicats als sectors més importants i de més alta densitat i va invalidar la nacionalització com una estratègia possible per construir poder proletari. Desorganitzada, sense sindicats i amb llargues jornades i temps de transport, tota la classe treballadora internacional es va trobar en una situació de precarietat[9]. L’Organització Internacional del Treball fa referència a aquest sector com el precariat, el proletariat precari. A les forces desorganitzades de la classe treballadora, de la pagesia, de les i els aturats i dels que amb prou feines tenen feina, els resulta virtualment impossible construir, a partir de les seves lluites, el tipus de teoria i confiança necessaris per enfrontar directament les forces del capital.

Una de les lliçons clau per als moviments de la classe treballadora i dels camperols prové de les lluites que s’estan covant a l’Índia. Durant la darrera dècada, s’han produït vagues generals que han inclòs fins a 300 milions de treballadors anualment. El 2020-2021, milions de camperols van fer una vaga d’un any que va forçar el govern a retrocedir en les noves lleis, que volien uberitzar el treball agrícola. Com van aconseguir el moviment camperol i el moviment sindical fer això en un context en què hi ha molt poca sindicalització i més del 90% de les i els treballadors estan al sector informal?[10]. Gràcies a les lluites protagonitzades per aquests treballadors informals, principalment les treballadores del sector de cures, en el curs de les darreres dues dècades els sindicats van començar a entendre els assumptes aquest sector —de nou principalment dones— com a assumptes de tot el moviment sindical. Les lluites per la permanència a l’ocupació, per contractes salarials adequats, per la dignitat de les treballadores i altres temes afins, van produir una forta unitat entre les diferents fraccions de treballadors. Les principals lluites que hem vist a l’Índia han estat protagonitzades per aquests treballadors informals, la militància dels quals ara es canalitza a través del poder organitzat de les estructures dels sindicats.

Més de la meitat de la força de treball mundial està formada per dones, dones que no veuen els assumptes que els afecten com a qüestions de dones, sinó com a qüestions per les quals tots els treballadors han de lluitar i conquerir. El mateix passa amb els assumptes que tenen a veure amb la dignitat dels treballadors en funció de la ‘raça’, la casta i altres distincions socials. A més, els sindicats han abordat qüestions que impacten la vida social i el benestar de la comunitat més enllà del lloc de treball, exigint el dret a l’aigua, al clavegueram, a l’educació per a nenes i nens i a ser lliures de la intolerància de tota mena . Aquestes lluites “comunitàries” són una part integral de les vides de les i els treballadors i camperols; en abordar-les, els sindicats s’arrelen al projecte de rescatar la vida col·lectiva, construint el teixit social necessari per a l’avenç cap al socialisme.

Tesis quatre: Tornar a la font. És temps de recuperar i tornar a allò millor de la tradició marxista d’alliberament nacional. Aquesta tradició té els seus orígens en el marxisme leninisme, i va ser sempre ampliada i aprofundida per les lluites de centenars de milions de treballadors i camperols a les nacions més pobres. Les teories d’aquestes lluites van ser elaborades per persones com José Carlos Mariátegui, Ho Chi Minh, E.M.S. Namboodiripad, Claudia Jones i Fidel Castro. Hi ha dos aspectes centrals en aquesta tradició:

De les paraules “alliberament nacional” se’n desprèn el concepte clau de sobirania. El territori d’una nació o una regió ha de ser sobirà davant de la dominació imperialista.

De la tradició del marxisme obtenim el concepte clau de dignitat. La lluita per la dignitat implica una lluita contra la degradació del sistema salarial i contra les velles i miserables jerarquies socials heretades, incloses les que tenen a veure amb raça, gènere, orientació sexual, etc.

Tesis cinc: El marxisme “lleugerament estirat”. El marxisme va entrar a les lluites anticolonials no directament a través de Marx, sinó més precisament a través dels importants desenvolupaments que Vladimir Lenin i la Internacional Comunista van fer a la tradició marxista. Quan Fanon va dir que el marxisme s’havia “estirat lleugerament” quan va sortir del seu context europeu, tenia al cap aquesta modificació[11]. Cinc elements clau defineixen el caràcter d’aquest marxisme lleugerament estirat en un ampli espectre de forces polítiques:

1.Era clar per als primers marxistes que el liberalisme no resoldria els dilemes de la humanitat, els fets obstinats de la vida sota el capitalisme (com la fam i la mala salut). Cap projecte d’Estats capitalista va posar la solució a aquests dilemes al centre de la seva feina, deixant-los en canvi a la indústria de la caritat. Els projectes estatals capitalistes van portar la idea de drets humans a una abstracció. Els marxistes, en canvi, van reconèixer que només si se superen aquests dilemes es poden establir els drets humans al món.

2.La forma moderna de producció industrial és la condició prèvia per a aquesta transcendència, perquè només ella pot generar prou riquesa social que pugui ser socialitzada. El colonialisme no va permetre el desenvolupament de les forces productives al món colonitzat, impossibilitant crear suficient riquesa social a les colònies per transcendir aquests dilemes.

3.El projecte socialista a les colònies va haver de lluitar contra el colonialisme (i, per tant, per la sobirania), així com contra el capitalisme i les seves jerarquies socials (i, per tant, per la dignitat). Aquests continuen sent els dos aspectes claus del marxisme d’alliberament nacional.

4. A causa de la manca de desenvolupament del capitalisme industrial a les colònies, i per tant, d’un nombre suficientment gran de treballadors industrials (el proletariat), els camperols i els treballadors agrícoles havien de ser una part clau del bloc històric del socialisme.

5.És important registrar que les revolucions socialistes van tenir lloc a les parts més pobres del món —Rússia, Vietnam, Xina, Cuba— i no a les parts més riques, on les forces productives s’havien desenvolupat millor. La doble tasca de les forces revolucionàries als Estats més pobres que havien guanyat la independència i instituït governs d’esquerra era construir les forces productives i socialitzar els mitjans de producció. Els governs d’aquests països, formats i recolzats per l’acció pública, tenien una missió històrica molt més complexa que la prevista per la primera generació de marxistes. D’aquests llocs va sorgir un marxisme nou, sense límits, en què va emergir una actitud experimental cap a la construcció del socialisme. Tot i això, molts d’aquests desenvolupaments en la construcció socialista no es van elaborar com a teoria, la qual cosa significa que la tradició teòrica del marxisme d’alliberament nacional no estava totalment disponible per respondre a l’assalt post-marxista i post-colonial a la praxi socialista al Tercer Món.

Tesis sis: Els dilemes de la humanitat. Els informes sobre la terrible situació que enfronta el món arriben regularment, des de la fam i l’analfabetisme fins als resultats cada cop més freqüents de la catàstrofe climàtica. La riquesa social que es podria destinar a resoldre aquests profunds dilemes de la humanitat es malbarata en armes i paradisos fiscals. Els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides per acabar amb la gana i promoure la pau mundial necessitarien una injecció de 4,2 bilions de dòlars a l’any; però, tal com estan les coses, es gasta una fracció infinitesimal d’aquesta quantitat per abordar aquests objectius[12].  Amb la pandèmia i la inflació galopant, es destinaran encara menys diners, i els punts de referència que mesuren el benestar, la sobirania i la dignitat s’allunyaran cada cop més. La fam, el dilema més gran de la humanitat, no té eradicació a la vista —excepte a la Xina, on la pobresa extrema va acabar el 2021[13]—. S’estima que al voltant de 3.000 milions de persones lluiten avui amb diverses formes de fam diàriament.[14]

Prenguem el cas de Zàmbia i el quart Objectiu de Desenvolupament Sostenible: eradicar l’analfabetisme, com a exemple. Aproximadament el 60% de nenes i nens entre 1r i 4t grau al Cinturó del Coure no saben llegir[15]. Aquesta és una regió que produeix una gran part del coure del món, que és essencial per als nostres aparells electrònics. Les mares i els pares d’aquests nens porten el coure al mercat mundial, però els seus fills no saben llegir. Ni el post-marxisme ni el post-colonialisme aborden l’existència d’aquest nivell d’analfabetisme ni la determinació d’aquests pares que els seus fills sàpiguen llegir. No obstant això, la teoria del marxisme d’alliberament nacional, basada en la sobirania i en la dignitat, sí que aborda aquestes qüestions: exigeix ​​que Zàmbia controli la producció de coure i rebi majors pagaments i ingressos (sobirania) i exigeix ​​que la classe treballadora de Zàmbia rebi una part major de la plusvàlua (dignitat). Major sobirania i més dignitat són camins per abordar els dilemes a què s’enfronta la humanitat. Però en lloc de gastar la riquesa social en aquests avenços elementals, els qui tenen propietats i exerceixen privilegis i poder gasten més de 2 bilions de dòlars a l’any en armes i molts bilions en forces de seguretat, des de l’exèrcit fins a la policia.[16]

Tesi set: La racionalitat del racisme i del patriarcat. És important assenyalar que, en les condicions del capitalisme, les estructures del racisme i del patriarcat continuen sent racionals. Per què és així? Al Capital (1867), Marx va detallar dues formes d’extracció de plusvàlua i va donar pistes sobre una tercera. Les primeres dues formes (plusvàlua absoluta i plusvàlua relativa) van ser descrites i analitzades en detall, especificant com el robatori de temps al llarg de la jornada laboral extreu plusvàlua absoluta del treballador assalariat i com els guanys de productivitat, alhora que disminueixen el temps que els treballadors necessiten per produir els seus salaris, augmenten la quantitat de plusvàlua produïda per ells (plusvàlua relativa). Marx també va suggerir una tercera forma d’extracció, escrivint que, en algunes situacions, se’ls paga als treballadors menys del que justificaria qualsevol entesa civilitzada dels salaris en aquesta conjuntura històrica. A El Capital, Marx va assenyalar que els capitalistes tracten de “pressionar violentament els salaris per sota del valor de la força de treball” (2004 [1867]: 670), però no va discutir més aquesta forma a causa de la importància que té per a la seva anàlisi que la força de treball es compri i es vengui al seu valor real.[17]

Aquesta tercera consideració, que anomenem super-explotació, no és irrellevant per a la nostra anàlisi, ja que és central a la discussió sobre l’imperialisme. Com es justifica la supressió de salaris i la negativa a augmentar el pagament de regalies per l’extracció de matèries primes? Amb l’argument colonial que, en certes parts del món, les persones tenen expectatives de vida menors i per tant se’n pot descuidar el desenvolupament social. Aquest argument colonial s’aplica igualment al robatori de salaris de les dones que fan feines de cura, que no es paga o és molt mal pagat, amb l’argument que és “feina de dones”[18]. Un projecte socialista no està atrapat per les estructures del racisme i el patriarcat, perquè no requereix aquestes estructures per augmentar la quota de plusvàlua dels capitalistes. Tot i això, l’existència d’aquestes estructures durant segles, aprofundides pel sistema capitalista, ha creat hàbits que són difícils de canviar només mitjançant la legislació. Per això, cal lliurar una lluita política, cultural i ideològica contra les estructures del racisme i el patriarcat que ha de ser tractada amb la mateixa importància que la lluita de classes.

Tesi vuit: Rescatar la vida col·lectiva. La globalització neoliberal va esvair el sentit de la vida col·lectiva i va aprofundir la desesperació de l’atomització a través de dos processos connectats:

1.Debilitant el moviment sindical i les possibilitats socialistes que acompanyen l’acció pública i la lluita als llocs de treball arrelades al sindicalisme.

2.Substituint la idea de ciutadà per la de consumidor, en altres paraules, la idea que els éssers humans són principalment consumidors de béns i serveis, i que la subjectivitat humana s’aprecia millor a través de desitjar coses.

L’enfonsament de la col·lectivitat social i l’auge del consumisme empitjoren la desesperació, que es transforma en diversos tipus de retirades. Dos exemples d’això són: a) el replegament en xarxes familiars que no poden sostenir les pressions exercides sobre elles per la retirada dels serveis socials, la càrrega creixent del treball de cura a la família, i els temps de desplaçament i les jornades laborals cada cop més llargs; b) el pas a formes de toxicitat social a través de vies com ara la religió o la xenofòbia. Tot i que aquestes vies ofereixen oportunitats per organitzar la vida col·lectiva, no estan organitzades per al progrés humà, sinó per estrènyer les possibilitats socials.

Com es pot rescatar la vida col·lectiva? Les formes d’acció pública arrelades al suport i ajuda social i a l’alegria cultural són un antídot essencial per a aquesta desolació. Imaginem dies d’acció pública basats en les tradicions d’esquerra que tinguin lloc cada setmana i cada mes, aconseguint que cada cop més i més gent faci juntes activitats que revitalitzin la vida col·lectiva. Una d’aquestes activitats és el Dia dels Llibres Rojos, inaugurat el 21 de febrer del 2020 per la Unió Internacional d’Editorials d’Esquerra, el mateix dia que Marx i Engels van publicar el Manifest Comunista el 1848. El 2020, el primer Dia dels Llibres Rojos, uns pocs centenars de milers de persones a tot el món van acudir a espais públics i van llegir el manifest en els seus diferents idiomes, des del coreà fins al castellà; el 2021, a causa de la pandèmia, la majoria dels esdeveniments van ser virtuals i no podem dir realment quantes persones van participar a la jornada; però el 2022, gairebé tres quarts de milió de persones es van sumar a les diverses activitats.

Una part del rescat de la vida col·lectiva es va expressar vívidament durant la pandèmia, quan els sindicats, les organitzacions juvenils, les organitzacions de dones i les federacions d’estudiants van prendre l’espai públic a Kerala (Índia) per construir lavabos, cosir tapaboques, instal·lar cuines comunitàries, lliurar menjar i realitzar enquestes porta a porta perquè es poguessin tenir en compte les necessitats de cada persona[19].

Tesi nou: La batalla d’emocions. Fidel Castro va provocar un debat a la dècada de 1990 al voltant del concepte de la Batalla d’idees, la lluita de classes en el pensament contra les banalitats de les concepcions neoliberals de la vida humana. En els discursos de Fidel d’aquest període no només era clau allò que deia, sinó com ho deia, amb cada paraula impregnada de la gran compassió d’un home compromès amb l’alliberament de la humanitat dels tentacles de la propietat, el privilegi i el poder. De fet, la Batalla d’idees no es referia únicament a les idees en si, sinó també a una “batalla d’emocions”, un intent de canviar el ventall de les emocions d’una fixació amb la cobdícia a consideracions d’empatia i d’esperança.

Un dels reptes veritables del nostre temps és l’ús burgès de les indústries culturals i de les institucions educatives i religioses per distreure l’atenció de qualsevol debat substancial sobre els problemes reals —i sobre la recerca de solucions en comú als dilemes socials— cap a l’obsessió per problemes fantasiosos. El 1935, el filòsof marxista Ernst Bloch va anomenar això “estafa de la realització”, cultivar una sèrie de fantasies per emmascarar la impossibilitat de la seva realització. El benefici de la producció social, va escriure Bloch, “és apropiat per l’estrat superior dels grans capitalistes, que utilitza somnis gòtics contra les realitats proletàries”[20] (1991: 103). La indústria de l’entreteniment erosiona la cultura proletària amb l’àcid de les aspiracions que no es poden assolir sota el sistema capitalista. Però aquestes aspiracions són suficients per afeblir qualsevol projecte de la classe treballadora.

Una societat degradada pel capitalisme produeix una vida social impregnada d’atomització i alienació, desolació i por, ràbia i odi, ressentiment i fracàs. Es tracta d’emocions desagradables que són modelades i promogudes per les indústries culturals (“tu també ho pots tenir”), els establiments educatius (“la cobdícia és el motor principal”) i els neofeixistes (“odia els immigrants, les minories sexuals i a qualsevol que et negui els teus somnis”). El domini d’aquestes emocions a la societat és gairebé absolut i l’ascens dels neofeixistes es basa en aquest fet. El significat es buida, potser com a resultat d’una societat d’espectacles que ja s’ha exhaurit.

Des d’una perspectiva marxista, la cultura no es considera un aspecte aïllat i atemporal de la realitat humana, ni les emocions no es consideren un món en si mateix o alienes als esdeveniments de la història. Com que les experiències humanes es defineixen per les condicions de la vida material, les idees de destí perduraran mentre la pobresa sigui una característica de la vida humana. Si la pobresa se supera, aleshores el fatalisme tindrà un fonament ideològic menys segur, però no es veurà automàticament desplaçat. Les cultures són contradictòries i ajunten una sèrie d’elements de formes desiguals, del teixit social d’una societat desigual que oscil·la entre la reproducció de les jerarquies de classe i la resistència a elements de la jerarquia social. Les ideologies dominants impregnen la cultura a través dels tentacles d’aparells ideològics com un sisme submarí, atropellant les experiències reals de la classe treballadora i els camperols. Al capdavall, és a través de la lluita de classes i a través de les noves formacions socials creades pels projectes socialistes que es crearan noves cultures, i no pas per simple pensament il·lusori.

És important recordar que, en els primers anys de cadascun dels processos revolucionaris —des de Rússia el 1917 fins a Cuba el 1959—, l’efervescència cultural estava saturada d’emocions d’alegria i de possibilitat, d’intensa creativitat i experimentació. Aquesta sensibilitat ofereix una finestra a alguna cosa diferent de les macabres emocions de l’avarícia i l’odi.

Tesi deu: Atrevir-se a imaginar el futur. Un dels mites duradors de l’era post-soviètica és que no hi ha possibilitat d’un futur post-capitalista. Aquest mite ens va arribar des del si de la classe intel·lectual triomfalista nord-americana, la sensibilitat del qual davant de “la fi de la història” va contribuir a reforçar l’ortodòxia en camps com l’economia i la teoria política, impedint debats oberts sobre el post-capitalisme. Fins i tot quan l’economia ortodoxa no va poder explicar la prevalença de les crisis, inclòs el col·lapse econòmic total el 2007-2008, el camp mateix va conservar la seva legitimitat. Aquests mites es van fer populars gràcies a Hollywood i els programes de televisió, on pel·lícules sobre desastres i distòpies suggerien la destrucció planetària abans que una transformació socialista. És més fàcil imaginar-se la fi de la terra que un món socialista.

Durant el col·lapse econòmic, la frase “massa gran per fer fallida”, es va instal·lar en el sentit comú, reforçant la naturalesa eterna del capitalisme i els perills d’intentar ni tan sols sacsejar els seus fonaments. El sistema es va paralitzar. L’austeritat va grunyir els precaris. Els petits negocis van col·lapsar per falta de crèdit. I no obstant no es va plantejar massivament anar més enllà del capitalisme. La revolució mundial no es veia a l’horitzó immediat. Aquesta realitat parcial sufocà tanta esperança en la possibilitat d’anar més enllà del sistema —un sistema massa gran per fracassar— que ara sembla etern. Les nostres tradicions argumenten contra el pessimisme, assenyalant que l’esperança ha d’estructurar les nostres intervencions des del principi fins al final. Però, quina és la base material per a aquesta esperança? Aquesta base es pot trobar en tres nivells:

Els fets d’obstinats de la fam i l’analfabetisme, la manca d’habitatge i la indignitat no es poden invisibilitzar. Tampoc no es pot silenciar aquells a qui se’ls neguen els seus drets bàsics, ni desapareixeran les seves condicions materials si no s’aborden aquests fets obstinats. La desolació i la ira són els productes d’aquesta negació.

Els avenços massius en la producció global, tant a l’agricultura i la indústria com al sector dels serveis, ens han permès imaginar un món que transcendeixi la necessitat i obri les portes a la llibertat. No es pot ésser lliure simplement per un edicte legal. La llibertat exigeix ​​superar els fets obstinats de la vida al capitalisme. Durant dècades hem viscut en un món amb la capacitat de satisfer les necessitats de la humanitat.

Aquests avenços massius en la producció global es van produir no només pels avenços en la ciència i la tecnologia, sinó de manera decisiva per la socialització del treball. El que es coneix com a globalització considera tot el procés des del punt de vista del capital i de l’augment dels rendiments d’escala. El que no reconeix és que aquests avenços massius i la producció global van tenir lloc perquè les i els treballadors ara treballen juntament amb altres a través dels oceans i que aquesta socialització del treball demostra la integració de la classe treballadora internacional. Aquesta socialització del treball va en contra dels estrets i sufocants límits de la propietat privada, que frena avenços més grans per als seus propis guanys mesquins. El xoc entre la socialització del treball i la propietat privada aprofundeix les lluites per la socialització de la propietat –la base del socialisme modern–, com va predir Marx.

El capitalisme ja ha fracassat. No pot abordar les qüestions bàsiques del nostre temps, aquests fets obstinats —com la gana i l’analfabetisme— que ens miren a la cara. No n’hi ha prou d’estar vius. Cal viure i prosperar. Aquest és l’estat d’ànim que exigeix ​​una transformació revolucionària.

.

Ens cal recuperar la nostra tradició de marxisme d’alliberament nacional, però també elaborar la teoria de la nostra tradició a partir del treball dels nostres moviments. Hem de prestar més atenció a les teories de Ho Chi Minh i Fidel, E.M.S. Namboodiripad i Claudia Jones. Ells i elles no només van fer, sinó que també van produir teories innovadores. Aquestes teories han de ser desenvolupades i provades a la nostra realitat contemporània, construint el nostre marxisme no només a partir dels clàssics —que són útils— sinó també dels fets del nostre present. L’”anàlisi concreta de les condicions concretes” de Lenin requereix una estreta atenció a allò concret, a allò real, als fets històrics. Necessitem més avaluacions fàctiques del nostre temps, una interpretació més propera de l’imperialisme contemporani que imposa el seu poder militar i polític per impedir la necessitat d’un món socialista. Aquesta és precisament l’agenda de l’Institut Tricontinental de Recerca Social, així com dels gairebé 30 instituts de recerca amb què treballem estretament a la Xarxa d’Instituts de Recerca i dels més de 200 moviments polítics les línies de massa dels quals informen el desenvolupament del programa de recerca de l’Institut a través de l’Assemblea Internacional dels Pobles.

Certament, el socialisme no apareixerà per art de màgia. Cal lluitar per ell i construir-lo, aprofundir les nostres lluites, estrènyer els nostres vincles socials, enriquir les nostres cultures. Ara és temps d’un front unit, d’unir la classe treballadora i la pagesia, així com les classes aliades, d’augmentar la confiança de les i els treballadors i d’aclarir la nostra teoria. Aquesta tasca requereix la unitat de totes les forces d’esquerra i progressistes. Les nostres divisions en aquest temps de gran perill no han de ser centrals, la nostra unitat és essencial. La humanitat ho exigeix.

 

*Vijai Prashad és un periodista i escriptor indi. Director de Tricontinental: Institut de Recerca Social. Text publicat el 20 de setembre de 2022. Traducció al català de L’Accent.

 

NOTES:

[1] Fanon, Frantz. Los condenados de la tierra. La Habana: Fondo Editorial Casa de las Américas, 2011 [1961].

[2] Castro Ruz, Fidel. La historia me absolverá. La Habana: Editorial de Ciencias Sociales, 2007.Discurso en la Universidad de La Habana, 17 de noviembre de 2005, http://www.fidelcastro.cu/es/discursos/discurso-pronunciado-en-el-acto-por-el-aniversario-60-de-su-ingreso-la-universidad-en-el

[3] Roa, Raúl. “Fundamentos, cargos y pruebas de la denuncia de Cuba”. En Raúl Roa. Canciller de la dignidad. La Habana: Ediciones Políticas, 1986.

[4] Palabras a los intelectuales, 1961, http://www.fidelcastro.cu/es/audio/palabras-los-intelectuales.

[5] Una Revolución solo puede ser hija de la cultura y de las ideas. La Habana: Editora Política, 1999.

[6] Prieto, Abel. “‘Sin cultura no hay libertad posible’. Notas sobre las ideas de Fidel en torno a la cultura”, La Ventana, 12 de agosto de 2021, http://laventana.casa.cult.cu/index.php/2022/08/12/sin-cultura-no-hay-libertad-posible-notas-sobre-las-ideas-de-fidel-en-torno-a-la-cultura/.

[7] Food and Agriculture Organisation, Building a Common Vision for Sustainable Food and Agriculture. Principles and Approaches (Rome: FAO, 2014); FAO, IFAD, UNICEF, WFP and WHO, The State of Food Security and Nutrition in the World 2022: Repurposing Food and Agricultural Policies To Make Healthy Diets More Affordable (Rome: FAO, 2022), vi

[8] Fidel Castro, Discurs a l’assemblea general de les Nacions, com a president del Moviment dels No Alineats, 12 Octubre 1979, https://misiones.cubaminrex.cu/en/articulo/fidel-castro-human-rights-statement-un-general-assembly-capacity-nam-president-12-october.

[9] Tricontinental: Institute for Social Research, In the Ruins of the Present, working document no. 1, 1 March 2018, https://thetricontinental.org/working-document-1/.

[10] Govindan Raveendran and Joann Vanek, ‘Informal Workers in India: A Statistical Profile’, Statistical Brief 24 (Women in Informal Employment: Globalising and Organising, August 2020), 1; Tricontinental: Institute for Social Research, The Farmers’ Revolt in India, dossier 41, 14 June 2021, https://thetricontinental.org/dossier-41-india-agriculture/.

[11] Frantz Fanon, The Wretched of the Earth, trans. Richard Philcox (New York: Grove Press), 5.

[12] Organisation for Economic Cooperation and Development, ‘Global Outlook on Financing for Sustainable Development 2021’, 9 November 2020, https://www.oecd.org/newsroom/covid-19-crisis-threatens-sustainable-development-goals-financing.htm.

[13] Tricontinental: Institute for Social Research, Serve the People: The Eradication of Extreme Poverty in China, 23 July 2021, https://thetricontinental.org/studies-1-socialist-construction/.

[14] FAO et al., The State of Food Security, vi.

[15] Lusaka Times, ‘Over 60% Copperbelt Province Lower Primary Pupils Can’t Read and Write – PEO’, Lusaka Times, 18 January 2018, https://www.lusakatimes.com/2018/01/27/60-copperbelt-province-lower-primary-pupils-cant-read-write-peo/.

[16] Stockholm International Peace Research Institute, ‘World Military Expenditure Passes $2 Trillion for First Time’, SIPRI, 25 April 2022, https://www.sipri.org/media/press-release/2022/world-military-expenditure-passes-2-trillion-first-time.

[17] Karl Marx, Capital: A Critique of Political Economy – Volume I, trans. Ben Fowkes (London: Penguin Books, 2004), 670.

[18]  Tricontinental: Institute for Social Research, Uncovering the Crisis: Care Work in the Time of Coronavirus, dossier no. 38, 7 March 2021, https://thetricontinental.org/dossier-38-carework/.

[19] Tricontinental: Institute for Social Research, CoronaShock and Socialism, CoronaShock no. 3, https://thetricontinental.org/wp-content/uploads/2020/07/20200701_Coronashock-3_EN_Web.pdf.

[20] Ernst Bloch, Heritage of Our Times, trans. Neville and Stephen Plaice (Berkeley; Los Angeles: University of California Press, 1991), 103.