Milers de persones es van tornar a mobilitzar en la Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona i arreu del Principat de Catalunya. La Diada arribava en un context de crisi del sobiranisme institucional, centrat en la batalla política autonòmica després de perdre el govern de la Generalitat. Anys de governs de Junts i d’ERC sense fer més que gestionar l’autonomia, entre la retòrica pseudoindependentista i la disputa interna per deslegitimar-se l’un a l’altre, es traduiren en una davallada electoral en les darreres convocatòries electorals.
Les seves entitats afins van mobilitzar desenes de milers de persones en diverses manifestacions descentralitzades, amb una participació inferior a la dels darrers anys però encara prou significativa. La mobilització volia mostrar força al carrer malgrat un ambient marcat per les disputes entre Junts i ERC. Les relacions entre les dues formacions protagonistes del procés, sempre dolentes, es troben ara en un dels punts més baixos. L’entorn postconvergent, alineat al voltant de la figura de Puigdemont, amb els seus mitjans propers, intensifica l’atac i demolició d’ERC, que després de donar suport a la investidura d’Illa i el govern autonòmic del PSC es troba immersa en un procés de pugna interna pel lideratge entre Junqueras i els seus fidels i bona part de l’aparell tant històric com actual del partit. Els atacs del president de l’ANC, Lluís Llach, contra ERC, pel suport a Illa, contrasten amb la campanya al voltant de les audaces maniobres de Puigdemont, que aconsegueix fer oblidar els pactes de Junts per la investidura de Sánchez davant part de l’entorn sobiranista, sense apostar per cap veritable ruptura, mentre una altra part, més desenganyada, s’ha anat distanciant de les formacions que es proclamen independentistes.
L’Esquerra Independentista es mobilitza mentre la CUP debat entre la gestió i la ruptura
Al marge d’aquestes disputes l’Esquerra Independentista convocava 6.000 persones en la seva principal mobilització a Barcelona, amb una assistència destacada després de superar el sotrac de la pandèmia, i centenars de persones més en les altres convocatòries a Reus, Lleida i Girona el mateix dia, o els dies previs en altres localitats com Vilafranca, Sabadell, Vilanova, Cardedeu, Manlleu, Capellades, Solsona, Sanpedor, o barris de Barcelona com Nou Barris i Sant Andreu, entre altres. En els diversos discursos i intervencions, així com en el manifest, donava per acabat l’anomenat procés, i insinuava certa crítica al seguidisme respecte al sobiranisme institucional, mentre es denunciava el retorn a la normalitat autonòmica, en el cas del Principat, i es rebutjaven tant els discursos reaccionaris excloients com l’ofensiva espanyolista. Reclamava construir un moviment als Països Catalans per una ruptura independentista, socialista i feminista, fent una crida a “Fer-ho possible”.
Barcelona fou el centre de les diverses mobilitzacions independentistes. Al matí, l’organització de joves Arran féu un homenatge a Gustau Muñoz, jove independentista i comunista assassinat pels trets de la policia espanyola l’any 1978, i una manifestació juvenil pel centre de la ciutat.
També al matí, militants independentistes antifeixistes boicotejaren la comitiva del grup d’ultradreta racista Aliança Catalana al Fossar de les Moreres, la provocació ultra rebé protecció dels mossos d’esquadra, que defensaren la presència del grup xenòfob predilecte de la premsa madrilenya.
A la tarda, a la plaça Urquinaona començà la manifestació convocada per les organitzacions de l’esquerra independentista (CUP, Endavant OSAN, Arran, SEPC, COS i Alerta Solidària), i a la qual s’afegiren altres col·lectius. La marxa aplegà milers de persones.
Al llarg de la manifestació es cridaren consignes com “Ni França ni Espanya, Països Catalans!” “Lluitar, crear, poder popular”, a favor de la independència i del socialisme, contra les forces d’ocupació espanyoles, contra el capitalisme, en defensa del dret a l’habitatge i del territori. També hi fou present la solidaritat amb Palestina, amb consignes contra el genocidi a Gaza i en favor de la resistència del poble palestí.
En l’acte final de la Diada a Barcelona, al Born, l’esquerra independentista va denunciar la involució autonomista, centrant-se sobretot en el Principat i les crítiques al nou govern autonòmic del PSC encapçalat per Illa, i va cridar a seguir lluitant i articular una majoria popular per a enfrontar-se a l’Estat i fer possible l’alliberament.
Unes paraules i mobilitzacions que caldrà esperar per veure si es tradueixen en la pràctica política de la seva marca a les institucions, la CUP, que després de patir també la davallada electoral, la desmobilització i desencant, es troba en un procés de debat entre una major implicació en la política de gestió i aliances dins el marc institucional autonòmic vigent, seguint el model d’alguns municipis, cercant l’aprovació dels defensors de l’ordre social i la responsabilitat; o una política de ruptura com la proclamada en els discursos de la Diada, que permeti a l’Esquerra Independentista recuperar la iniciativa, credibilitat i entusiasme perdut al carrer i en bona part dels Països Catalans.
Galeria:
