Manifestació celebrada a Igualada sota el lema El masclisme mata. Les dones diem prou
(fotografia extreta de xarxapenedes.cat)
Feminicidi és el terme encunyat pel feminisme per designar l’assassinat de dones per part dels homes pel fet de ser dones. Es tracta d’assassinats motivats per odi, menyspreu, plaer o sentit de possessió cap a les dones, executats per motius polítics, per tant, i afavorits per una ideologia política: el patriarcat.
Els feminicidis comprenen tot un seguit d’actes que van des del maltractament emocional i físic, passant per la violació, l’assetjament, la mutilació, la violència dins i fora de la llar, la falta d’atenció adequada durant l’embaràs (600.000 dones mortes cada any), l’avortament selectiu de fetus de nenes (entre 1,5 i 3 milions de nenes deixen de néixer cada any), fins a l’assassinat de les dones, en un contínuum tolerat i emparat per tots els estats del món, dins d’una trama social, política, cultural, econòmica i simbòlica que els propicia.
És el marc simbòlic i material de la supremacia patriarcal el que estableix el caràcter descartable i prescindible de les vides de les dones, tot establint una jerarquia de subjectes amb dret a una vida digna i vivible, sustentada en la violència disciplinadora cap a les dones, per tal que exerceixin la funció assignada en la divisió sexual de la societat. I és que com ben encertadament apunta l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, “la persistència patriarcal no pot sostenir-se sense la violència que avui denominem de gènere, sense la violència dels homes, de l’Estat i de les institucions contra les dones”.
El món és un lloc extremadament violent per a les dones, fins al punt que, segons dades de l’OMS, les dones entre 15 i 44 anys tenen una probabilitat més gran de ser mutilades i assassinades per homes que de morir a causa del càncer, la malària, els accidents de trànsit o la guerra, combinats.
En el cas dels Països Catalans, segons el portal web feminicidio.net, en el que portem de 2015 els homes han matat un total de 20 dones: la Teresa, la Sandra, la Susana, la Hanane, la Gema, la Gisela, la Segunda María, la Rilma, la Natividad, l’Ana Maria, la Jean Hellen, la Cristina… Només a les comarques del Baix Vinalopó i a la Marina Alta i Baixa, vuit dones han estat assassinades en menys de mig any. Abans d’acabar mortes, totes aquestes dones han passat anys sotmeses a cops, vexacions, insults, agressions, humiliacions, violacions i demés expressions del terrorisme masclista, dins d’una pau social que normalitza, invisibilitza i tolera aquesta violència, per tal que qui gaudeix dels privilegis de la construcció patriarcal de la societat pugui mantenir els avantatges i beneficis que aquest sistema li atorga.
Tot dins d’una impunitat i connivència absolutes per part de tots i cadascuns dels estaments d’aquesta societat feminicida. Per part de l’Estat que denega el 70% de les sol•licituds d’ordres de protecció, que revictimitza les dones que denuncien la violència que pateixen, que qüestiona permanentment la seva paraula, que aprova lleis d’igualtat que no són més que meres declaracions d’intencions en no estar acompanyades de sancions, que permet la llibertat de moviments i d’acció del 85% d’homes condemnats per violència masclista que no són mai empresonats, i que es nega a aplicar polítiques destinades a atacar la desigualtat estructural entre homes i dones.
Impunitat i connivència per part de la ideologia hegemònica que estableix la separació entre l’espai públic i privat a l’hora de dissenyar polítiques d’intervenció, de manera que les dones quedem absolutament indefenses en l’àmbit més perillós per a nosaltres que és la llar, àmbit que queda exclòs de la intervenció dels moviments socials, partits i organitzacions, no només reformistes, sinó fins i tot revolucionaris.
Impunitat i connivència per part dels nostres espais de militància i dels nostres companys, que no situen en el centre del debat i de l’acció política el dret a no ser assassinades i el dret a viure lliures de la violència física, simbòlica, material, discursiva, econòmica i de tota mena, que caracteritza la vida de les dones.
I és que cap projecte polític no ens serveix de res si no som vives. Ni cap procés, ni cap ruptura, ni cap sobirania, si no se’ns garanteixen la vida i la dignitat. La defensa de la vida de les dones ha de ser una prioritat absoluta de qualsevol projecte emancipador, per la qual cosa s’han d’atacar els fonaments sobre els que s’erigeix aquest sistema que ens ignora, silencia, terroritza, relega, invisibilitza, menysprea i condemna a una vida de segona.
Si només hi dediquéssim una desena part de la nostra imaginació i creativitat polítiques, del nostre temps militant, de les nostres anàlisis, lectures i reflexions a enderrocar aquest sistema, a estudiar-ne les causes, mecanismes de perpetuació, privilegis i conseqüències. Si fóssim capaces de posar-nos en la pell de totes les mortes i de reconèixer-les com a mortes polítiques, amb la mateixa consideració que tenim cap a altres tipus de morts polítics, si combatéssim amb la mateixa contundència i claredat les expressions masclistes amb què ens trobem dia rere dia rere dia en els nostres espais de manera que la por realment canviï de bàndol i els agressors i masclistes siguin qui viuen amb el temor del rebuig i ostracisme socials, segurament seríem capaces de passar dels laments benintencionats i de la impotència del no saber què fer a dissenyar i executar de manera prioritària i transversal polítiques antipatriarcals.
No es tracta d’entrar en una competició macabra pel que fa a les diferències en la reacció davant les morts dels uns i de les altres, però dol molt imaginar quina seria la reacció política, institucional i social en el cas que les vint dones assassinades en els darrers sis mesos als PPCC pel fet de ser dones haguessin estat seguidors del Barça, regidors, presos polítics, sindicalistes, okupes, periodistes… assassinats només pel fet de ser homes.
És hora, per tant, d’organitzar una resposta política integral, continuada i transversal a aquesta qüestió per tal que els lemes “Disculpin les molèsties, ens estan assassinant”, “No hi som totes, falten les mortes” i “No morim, ens maten” deixin de tenir sentit.
