Dissidència, desencís i socialisme real, a escena

>> El Teatre Lliure repassa la història de Txecoslovàquia des de la fi de la primavera de Praga fins a la caiguda del comunisme

“Eurocomunisme? Això és com si jo dic que sóc eurovegetarià i llavors puc menjar costelles de xai”, afirma el Max, un dels protagonistes de Rock’n’Roll, obra del dramaturg anglès d’origen txec Tom Stoppard.

Aquesta creació constitueix una aguda reflexió sobre la dissidència, el compromís polític i el desencís que el socialisme real provocà en una part important de l’esquerra europea i fins el passat 10 de gener es va representar al Teatre Lliure de Barcelona.

Els escenaris on es desenvolupa la història són Praga i Cambridge, en un període que va de 1968 a 1991 i que abasta des de la invasió de Txecoslovàquia per part de les tropes del Pacte de Varsòvia, amb la qual es posava fi a la primavera de Praga, fins a la caiguda del sistema comunista.
L’obra està protagonitzada per en Jan (Joan Carreras), un jove txecoslovac que s’ha desplaçat a Cambridge per assistir a un seminari sobre filosofia a la universitat, i per en Max (Lluís Marco), professor de Jan a Anglaterra, marxista convençut nascut precisament l’octubre del 1917 i membre del Partit Comunista de Gran Bretanya.

Quan els tancs soviètics ocupen Praga, Jan decideix tornar al seu país, on no té intenció de participar en els moviments de dissidència al govern de Gustav Husak, qui ha substituït Alexander Dubcek, un dels principals impulsors de la primavera de Praga, al capdavant del Partit Comunista de Txecoslovàquia. Però la seua relació amb el seu amic Ferdinand, un jove dissident, i la persecució que pateix un grup de rock underground, els Plastic People of the Universe, duran Jan a esdevenir un opositor al sistema socialista i a ingressar a la presó.

Mentrestant, el Max, sense renunciar mai a les seves conviccions, és envaït amb el pas del anys pel desencís qui li provoca la plasmació d’aquestes, el que es va conèixer com a socialisme real, i acaba abandonant el Partit Comunista. “Jo només crec una cosa: entre la teoria i la pràctica hi ha d’haver un encaix digne; no perfecte, però digne”, assegura en un fragment de l’obra.

Alhora, el professor de filosofia contempla amb estupefacció l’arribada de les victòries electorals de la conservadora Margaret Thatcher, tractant de pair que al darrere del triomf de les opcions polítiques ultraliberals hi ha el vot d’una part de la classe obrera britànica.

A l’escenari s’imposen els diàlegs
Quant a la posada en escena, Rock’n’Roll compta amb unes excel·lents interpretacions i una molt bona escenografia, que ens permet passar amb facilitat de la típica casa anglesa amb jardí de Max al petit pis on Jan viu a Praga. El muntatge d’Àlex Rigola, estrenat la tardor del 2008 amb un notable èxit de crítica, reïx, a més, a l’hora de representar els aspectes més negatius de la Txecoslovàquia comunista, com ara la repressió i el control social. I la música que dóna nom a l’obra acompanya a la perfecció (els Rolling Stones, Pink Floyd…).

Però per damunt de tot destaquen els magnífics diàlegs: sense cap renúncia intel·lectual, emprant un llenguatge senzill, els protagonistes d’aquesta obra reflexionen sobre dissidència, coherència, llibertat o ideals. En aquest sentit, i segons explica el propi autor, la principal influència de Rock’n’Roll són les polèmiques crítiques que s’intercanviaren l’escriptor Milan Kundera i el també escriptor i primer president postcomunista del país Vaclav Havel a través d’un sèrie d’assaigs en què discreparen sobre si la primavera de Praga havia estat derrotada o no amb la invasió.

Aquest diàlegs, a través del personatge de Max, deixen a l’espectador algunes consideracions sobre l’experiència comunista molt interessants, ja siga des del desencís o des del convenciment. És aquest vell marxista qui afirma que, si bé hi ha molta gent preocupada perquè no s’obliden les barbaritats comeses pel comunisme, el que a ell li preocupa és que se n’obliden els èxits. Una reflexió que té una vigència absoluta vint anys després de la caiguda de mur de Berlín i que ve d’una obra que no és precisament comunista.