Distància

Mentre els partits comencen a presentar els seus candidats de cara a les autonòmiques al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya del 2010, la distància entre poble i classe política continua augmentant. El Centre d’Estudis d’Opinió sembla descobrir la sopa d’all quan publica el seu informe sobre el que anomena “Índex de satisfacció política” on resulta que el 80,3 % està insatisfet.

No sabem quant haurà costat aquest estudi, i també ignorem la utilitat real del mateix. Però sí és cert, si més no, que ara podem recolzar-nos en dades de les seves pròpies institucions per recordar a la immensa majoria de la nostra classe política que, efectivament, no confiem en ells. En absolut. Però això tampoc no és necessàriament una bona notícia per aquells sectors polítics i socials que batallem per un canvi estructural en aquest sistema polític, econòmic i social injust: la massiva desconfiança respecte el sistema institucional vigent tampoc no es transforma en actituds de compromís i de lluita, sinó ben al contrari, en actituds de desinterès per la cosa pública, i de individualisme. Sembla que tendim més cap a una política institucional nord-americanitzada (molt poca participació electoral, i encara més poder pels lobbies econòmics que hi ha darrera de la classe política) que no cap a una socialització de la política, és a dir, una política que posi en mans del poble les decisions sobre tot allò que els afecta.

Davant d’això, el fenomen de les consultes omple d’esperança a aquells i aquelles que desitgem un canvi en la situació actual. El simple fet de considerar la massiva participació popular en l’organització d’aquestes consultes, i la seriositat i la qualitat de les mateixes dóna una idea d’allò de què és capaç el poble autoorganitzat. És clar que cal contextualitzar aquestes consultes en un context polític i territorial molt concret: el desencís de determinats sectors populars davant el procés estatutari a la Comunitat Autònoma de Catalunya. I també és clar que fins i tot des de la perspectiva dels sectors més favorables a la construcció dels Països Catalans, aquest procés és vist amb una certa desconfiança pel seu caràcter estrictament principatí i pel paper de determinats líders vinculats a diferents partits polítics que semblen voler vampiritzar el fenomen consultista.

Però en el context polític actual, de desmobilització social absoluta, és de desitjar que les consultes no només contribueixin a impulsar el procés d’independència per tota la nació catalana (i perquè no dir-ne sense embuts Països Catalans?) sinó que s’estenguin a tots els àmbits socials perquè puguem decidir també col·lectivament sobre el sistema econòmic o de relacions socials – l’actual és clarament injust – que volem. Podem considerar la voluntat d’impulsar un procés com aquest com l’eina per mesurar la distància entre les formes d’entendre la política que condueixen a la desafecció, i les que condueixen a la participació popular.