“Qui lluita contra monstres ha de tenir cura de no convertir-se en monstre. Quan mires llargament l’abisme, l’abisme també mira dins teu” (Friedrich Nietzsche, “Més enllà del bé i del mal”)
Pel tipus de lletra, per la música i pel paisatge mostrat en pla fixe, els títolsde crèdit de “Django unchained” (“Django sense cadenes”) remet des del primer segon al “spaghetti western”. I no enganya, perquè la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino és una pel·lícula de gènere i el director ja s’ha encarregat d’aclarir en nombroses entrevistes des de “Reservoir dogs” la seva voluntat de superar els gèneres des del respecte a les seves bases. Però “Django unchained” és un western amb les seves particularitats. I no són particularitats que tinguin a veure únicament amb aspectes estilístics. Tenen a veure més bé amb l’encreuament de dos universos íntimament relacionats històricament que el cinema havia mantingut separats: el salvatge oest i l’esclavisme. En paraules del propi Tarantino: “en el temps històric en el que succeeixen la major part dels ‘westerns’ l’esclavatge era una realitat quotidiana i quasi mai no ho veiem”.
A l’escena inicial el doctor King Schultz (Christoph Waltz) busca un esclau que, per haver treballat a la plantació de Carruca, pot reconèixer certs fugitius pel cadàver dels quals pretén cobrar una recompensa. Davant de la negativa a vendre dels seus propietaris, els assassina i allibera Django. Com que va cobert únicament per un llençol i fa fred, Schultz li ofereix la possibilitat de prendre l’abric d’un dels difunts. El moment en que Django llença el llençol i camina sense cadenes cap al seu ex-propietari és la viva imatge de la llibertat i del desig de revenja. I caracteritza un dels aspectes fonamentals des del qual cal enfocar la crítica. Ho ha fet David Walsh a la World Socialist Web Site: “A Inglourious Basterds (2009), es va aproximar a la lluita contra els nazis, combatent feixisme amb feixisme. Ara ha fet el mateix per la causa anti-esclavista”. Si aquesta crítica es queda en un nivell purament ideològic és simplement menyspreable. Que un ex-esclau busqui la revenja carregat d’odi i no amb un enfocament filosòfic superior al dels seus adversaris és perfectament coherent tant des del punt de vista dramàtic com històric. És cert que Tarantino converteix Django un mirall dels seus opressors, però si no pot anar més enllà és per motius més estilístics que ideològics. La debilitat de Tarantino consisteix en la seva incapacitat per superar els esterotips del gènere, pel seu culte idiosincràtic de l’esterotip. És això com la revenja de l’esclau s’equipara a la de l’esquadró antinazi d’“Inglorious bestards” o a la del policia justicier de qualsevol pel·lícula de Charles Bronson.
Aquestes debilitats estableixen límits aparentment insalvables al talent formal de Tarantino i aquest tema ja ha estat desenvolupat en aquesta mateixa publicació amb motiu de les crítiques a “Kill Bill, vol.1” i “Inglorious bestards”. Però cal dir que amb “Django unchained” Tarantino supera àmpliament les seves obres més infames (com les esmentades) i recupera alguns aspectes del seu millor cinema (“Reservoir dogs” i “Pulp Fiction”). El mestissatge va més enllà de l’esmentada fusió entre el western i el cinema d’esclaus i inclou referents culturals tant diversos com la música negra contemporània (establint una continuïtat entre la lluita contra l’esclavisme i el moviment modern d’alliberament nacional negre) o la mitologia germànica (el doctor King Schultz és alemany). Tornem a trobar alguns diàlegs certament brillants, que recorden pàl·lidament els de les seves primeres obres i el guió, amb les limitacions esmentades, té alguns punts d’interés que brillaven per la seva absència a les seves darreres pel·lícules. “Django unchained” no és una obra mestra però és el millor que Tarantino ens ha ofert en molts anys.
