Domenico Losurdo: “Cal entendre el significat real del maniqueisme antiestalinista”

Parlem amb el reputat filòsof Domenico Losurdo, professor de la Universitat d’Urbino, que ha recercat i contrastat les  més diverses acusacions sobre la figura de Iòssif Stalin en “Stalin. Storia e critica di una leggenda nera”, editat recentment a l’Estat espanyol per El ViejoTopo. Reproduïm aquí l’entrevista completa.

“Stalin. Storia e critica di una leggenda nera” trenca el consens històric de les últimes dècades en torn la dolenta valoració del període estalinià… Què li ha espentat a fer d’heretge?

A Occident l’esquerra ha perdut tota autonomia real. Bàsicament, ha adoptat la versió dels vencedors en el balanç històric del Nou-cents. Dos són els punts centrals d’aquest supòsit: en gran part de la seua història, la Rússia soviètica seria el país del l’horror i fins i tot de la follia criminal. Pel que fa a Xina, el prodigiós desenvolupament econòmic a partir de la fi dels anys ’70, no tindria res a veure amb el socialisme, sinó que només s’explicaria per la conversió del gran país asiàtic al capitalisme. Amb aquests dos puntals, qualsevol intent de construir una societat postcapitalista és objecte d’una total liquidació i, fins i tot, criminalització, i l’única salvació possible resideix en la defensa o el restabliment del capitalisme. És paradoxal però, tot i que amb amb matisos i judicis de valor potser diversos, aquest balanç és sovint subscrit per l’esquerra, fins i tot la «radical».

Aquests dos puntals de la ideologia dominant són el blanc de la meua anàlisi crítica.

Per què existia aquest consens entre parts ideològicament tan diferents?

No hi ha dubte que l’«Informe Khrusxov» ha donat un fort impuls a la demonització de Stalin, que a Occident s’inicià amb l’esclat de la Guerra Freda. Però hui aquells que es reclamen del comunisme no haurien de tindre dificultat en comprendre el significat real del maniqueisme «antiestalinista».

Fins el moment de la desfeta de la Unió Soviètica, la campanya anticomunista d’Occident ha girat en torn de la demonització de Stalin. El quadre no podia restar igual amb l’ascens prodigiós de Xina: ara és el gran país asiàtic el que ha de ser assetjat fins perdre la seua identitat i la seua autoestima. Més enllà de Stalin, la ideologia dominant s’entesta en trobar altres monstres bessons de Hitler. I aquí aconsegueix un gran èxit internacional un llibre que titlla Mao Zedong com el criminal més gran del Nou-cents o potser de tots els temps! El retrat infamant (i caricaturesc), ahir de Stalin i hui sobretot de Mao, és només un instrument de l’imperialisme per a la Guerra Freda (i calenta en perspectiva).

El seu llibre és un al•legat contra el concepte de totalitarisme de Hanna Arendt… Des del seu punt de vista per què no és possible equiparar estalinisme i nazisme?

Fem una comparació. Entre finals del Vuit-cents i començaments del segle XIX, es desenvolupa a Santo Domingo-Haiti l’èpica revolució dels esclaus negres liderats per Toussaint Louverture; per liquidar-la Napoleó envia un exèrcit poderós comandat per Leclerc. Sens dubte, la lluita és fanàtica i brutal, d’una part i de l’altra; al terror dels blancs li respon el terror dels negres, i viceversa. Què hauríem de dir d’una lectura d’aquest conflicte que unificara Louverture i Leclerc sota la categoria de «totalitarisme» (o de «fanatisme» i «terrorisme»), contraposant ambdós als dirigents liberals i democràtics dels Estats Units (EUA)? Aquesta caracterització seria banal: és obvi l’horror implícit en un conflicte que acaba per constituir-se en una guerra racial. Per altra banda, seria, si més no, enganyosa: ficaria en un mateix pla anti-esclavistes i esclavistes, i silenciaria el fet que aquests últims troben inspiració i suport als EUA on era viva i florent l’esclavitud negra.

Al Nou-cents, les guerres de l’imperialisme hitlerià i l’imperialisme japonès respectivament contra la URSS i Xina, han estat les guerres colonials més grans de la història. I per tant, Stalingrad a la Unió Soviètica, i la Llarga Marxa i la guerra de resistència anti-japonesa a Xina, s’han configurat com dues grandioses lluites de classe: elles han impedit a l’imperialisme més bàrbar realitzar una divisió del treball basada en la reducció de grans pobles a una massa de esclaus o semi-esclaus al servei de les preteses races de senyors. En el transcurs d’una conversa amb Snow, Mao expressa la determinació del poble xinés de no fer-se reduir, per l’Imperi del Sol Naixent, a una massa d’«esclaus colonials». Pel que fa a Europa, no sense raó, els dirigents del Tercer Reich són condemnats a Nüremberg per haver formulat, des de la fundació del partit nazi, un programa de conquistes colonials en nom del dret superior de la «raça dels senyors», i per haver desenvolupat, en el curs de la 2a Guerra Mundial, un gegantí sistema per al drenatge i l’explotació a gran escala del treball coactiu, com «en els temps més foscos de la tracta d’esclaus». Tanmateix, la categoria de «totalitarisme» hui imperant, assimila Stalin i Hitler, Mao i Tōjō, tots ells contraposats als campions de la democràcia liberal. I així, novament, es fica en el mateix sac els antiesclavistes i esclavistes, i s’esborra el fet que, els imperialistes nazis i japonesos, reprenen i radicalitzen una tradició colonial, que entronca i s’identifica amb l’imperi anglès o la conquista del Far West per la raça blanca d’EUA.

Per discutir aquest tòpic de la historiografia occidental vostè ha emprat el “tu quoque”, una tècnica que en certa mesura li porta a l’equiparació del feixisme amb l’imperialisme europeu a Àsia i Amèrica. Algú podria pensar que vostè alimenta el negacionisme…

Al contrari, la meua tesi és que el negacionisme constitueix la ideologia oficial d’Occident i del seu país líder. Sí, el negacionisme, unes voltes explícit altres implícit, de la tragèdia patida pels amerindis i dels afroamericans és un element essencial constitutiu del mite genealògic d’EUA. Aquests poden autocelebrar-se com «la democràcia més antiga del món» només a condició de considerar implícitament irrellevant la sort reservada a la massa d’aquells que durant segles han estat exclosos, oprimits o anorreats pel poble dels senyors.

El bandejament de la tradició colonial impedeix comprendre també l’extermini dels hebreus pel Tercer Reich. Hitler identificava en els eslaus, els indígenes als quals expropiar i delmar per tal de fer possible la germanització dels territoris conquerits; mentre els supervivents són destinats a treballar com una mena d’esclaus negres al servei de la raça dels senyors. Per a exterminar són els jueus, constantment assimilats pel nazisme als bolxevics. Els uns i els altres són considerats responsables de la infausta revolta de les dites «races inferiors».

Bé s’entén, la indulgència de la ideologia dominant vers aquest negacionisme que bandeja els horrors de la tradició colonial, des dels “conquistadores” de la «descoberta» d’Amèrica fins al Tercer Reich. Reclamar l’atenció sobre aquesta llarga alteració històrica, significa d’alguna manera retre homenatge a la tradició revolucionària: des dels jacobins -que aboleixen l’esclavitud a les colònies franceses- als bolxevics -que criden als pobles de les colònies a segar cadenes- i a l’Exèrcit Roig -que a Stalingrad destrueix el somni hitlerià de fer renàixer a la mateixa Europa les glòries sanguinàries de la tradició colonial.

Els últims anys ens han arribat notícies d’homenatges a Stalin a l’Est. Hi ha una consideració diferent del govern de Stalin entre aquells que l’han viscut?

El Partit Comunista i el poble soviètic, liderats per Stalin, han salvat l’URSS i l’Europa oriental de l’esclavitud colonial a la qual Hitler els havia destinat. Amb el triomf final dels EUA a la Guerra Freda, Rússia ha estat prop d’esdevenir una semi-colònia d’Occident… Una circumstància que ha portat a reflexionar particularment al poble rus.

S’ha d’afegir, però, que també a Occident els historiadors més preparats i menys conformistes, estan immersos en un procés de replantejament del tema. D’altra banda, són pocs aquells que continuen prenent seriosament l’«Informe Khrusxov», ja totalment desacreditat.

Què és l’estalinisme?

Es tracta d’una categoria polèmica que té poc valor analític. Més bé, el recurs a aquesta categoria és potser un retorn al pensament màgic i premodern: front a una greu crisi històrica, en compte d’ocupar-se en l’anàlisi concreta de les contradiccions objectives i de les responsabilitats subjectives, el pensament màgic s’espera a la salvació amb la individualització i la punició d’un boc expiatori en el qual es concentren tots els pecats de la comunitat.

Vostè és fundador de l’Associació Politico-Cultural Marx XXI. Quins són els objectius de l’entitat?

L’Associació vol rellançar no només Marx sinó també el moviment polític que d’ell ha sortit, és a dir el moviment comunista. No es tracta de predicar un mític i abstracte «retorn a Marx», sinó de fer un balanç crític i autocrític del gegantí moviment d’emancipació que ha pres impuls des de Marx i que encara ara és ben lluny d’haver arribat a la seua fi.

Al seu país el comunisme sempre ha tingut fortes arrels, però als últims anys ha semblat desaparèixer de l’escena política. Com veu l’estat d’aquest moviment en la Itàlia actual? Hi ha espai polític per una alternativa revolucionària?

A Itàlia, el moviment comunista afona les seues arrels en una tradició que es remunta a Gramsci i Togliatti, i que des de l’inici, es caracteritza per l’esforç de mantenir ferms dos elements a primera vista contradictoris. Per una banda l’afirmació del valor universal d’emancipació de la revolució d’Octubre; per altra, el reconeixement que, tot i el seu significat de trencament d’època, la revolució d’Octubre no conté indicacions de caràcter immediat per la transformació en sentit socialista d’un país com Itàlia. Massa gran és la diferència entre Orient i Occident, ací es presenta molt més articulada la societat civil, amb els seus partits, i els seus sindicats, les seues incomptables associacions de caràcter «privat», la seua tradició liberal i democràtica desconeguda a una Rússia tsarista tota construïda en torn el despotisme d’estat. Es tracta llavors d’elaborar una estratègia revolucionària que, per una banda sostinga la tria en sentit socialista operada per alguns països situats sobretot a la perifèria del món capitalista (estimulant la seua transformació democràtica), i done suport als moviments d’alliberament nacional que des de l’Octubre han guanyat estímul i impuls; i per altra banda treballe en una via «nacional» (i amb característiques originals) de transformació en sentit socialista dels països capitalistes més avançats.

Aquesta plataforma anti-dogmàtica i capaç de tenir en compte les peculiaritats nacionals, ha estat el punt de força del comunisme italià. Però aquest punt de força s’ha convertit en el contrari: no pocs «eurocomunistes» han assumit un comportament de setciències, i potser fins i tot xovinista, en la valoració del comunisme «oriental». Aquest ha estat l’inici de la catàstrofe. El camí per superar-la és llarg i penós.

Per saber-ne més: domenicolosurdo.blogspot.com