La conferència d’Artur Mas del 20 de juny a Molins de Rei és l’origen més immediat del debat sobre com els diferents partits que es reclamen independentistes s’han de presentar el 27S a les eleccions del Principat.
Que siguin les entitats sobiranistes (Òmnium, ANC i AMI) qui liderin la construcció d’una llista única per a les eleccions del 27S. Amb aquestes declaracions, Mas traspassava la patata calenta a aquests moviments. En àmbits de l’independentisme d’esquerres aquest gir en l’estratègia de Mas va causar perplexitat i diversitat d’opinions sobre els motius pels quals el líder convergent havia virat d’estratègia. Un canvi que no va ser consultat, segons aquestes mateixes fonts, a la direcció de CDC, sinó que havia estat gestat en l’entorn més íntim del president autonòmic.
Hi havia la possibilitat que Mas hagués optat per aquella sortida per simple desconeixement de la complexitat interna de les entitats sobiranistes. Però també planava la sospita que la maniobra de Mas fos un darrer intent per a donar legitimitat a la llista del president, una aspiració que Mas havia manifestat ja des d’agost de 2013 a ERC com a element indispensable per avançar en el post9N.
També hi plana una sospita que ha sobrevolat la convocatòria del 27S des del seu mateix anunci: que aquesta fos l’estratègia per a presentar un no-acord i, per tant, una inevitabilitat d’aplaçar les eleccions autonòmiques fins després de les estatals. Aquesta és una possibilitat que Mas va insinuar també en l’entrevista a 8TV el passat 9 de juliol.
A partir d’aquest discurs, Òmnium Cultural i l’ANC inicien consultes internes. Òmnium convoca els seus associats a assemblees territorials per a debatre la situació. En aquestes assemblees hi participen activament aquells associats partidaris de l’estratègia de llista única. Això porta la direcció fer una proposta de llista sense polítics, probablement com una forma d’aturar l’envit de Mas a les entitats per tal que el legitimin com a líder del procés.
L’ANC, pel seu cantó, convoca una consulta interna als associats, amb una pregunta de resultat interpretable. Les tensions al sí de l’entitat sobre el grau d’implicació que aquesta ha de tenir en tot l’assumpte són altes.
És en aquest escenari quan les propostes es succeeixen de forma accelerada. Llista sense polítics. Llista amb Mas, Junqueras i Fernández encapçalant Lleida, Girona i Tarragona, i un independent de prestigi com a cap de llista de Barcelona. Primàries nacionals per a escollir una llista cívica… Aquestes propostes són amplificades per la premsa “processista” i alhora són sondejades en múltiples reunions a diverses bandes entre moviment sobiranista i partits parlamentaris.
Quim Arrufat sacseja el debat
En el plenari del parlament de Catalunya de dimarts 7 de juliol, Quim Arrufat sorprèn tothom situant una d’aquestes múltiples propostes com l’única a la qual la CUP s’avindria a debatre com a possibilitat.
“El 27 de setembre es pot convocar en clau de ruptura democràtica, sense partits, cedint el protagonisme a la gent, per comptar netament el suport del sí i convocar, automàticament i seguidament, eleccions constituents”.
I posteriorment en el torn de rèplica: “I ho especifico, no anirem en cap llista unitària, perquè no compartim ni el projecte, ni hi ha confiança, ni hi ha temps, ni hi ha terreny per recórrer aquesta via. Això s’hauria d’haver plantejat en altres moments. I, segurament, tot i així, no ho hauríem comprat. No farem part d’un govern unitari ni d’un govern de concentració perquè no compartim projecte polític. Però sí que volem que el 27S , i ho necessitem com l’aigua, sigui excepcional i plebiscitari. I hi ha maneres de fer-ho i estem disposats a estudiar-les”.
Ràpidament, molts mitjans de comunicació es van llançar a afirmar que la CUP s’havia afegit a la idea de la llista unitària i immediatament s’inicià un debat sobre diferents aspectes de la proposta que Arrufat havia esbossat. Una proposta que no era original del diputat cupaire, sinó que havia estat posada sobre la taula en termes molt similars com una de les possibles opcions a les que s’avindrien les entitats sobiranistes.
La proposta llançada per Arrufat al ple no era una proposta de la CUP, sinó una proposta que la CUP estava disposada a debatre i negociar. De fet, la CUP continuava juntament amb altres agents de l’esquerra independentista, moviments de base local i organitzacions anticapitalistes el procés d’elaboració d’una llista rupturista pel 27S.
Si ja era complicat encaixar el debat sobre la llista única amb els preparatius de les primàries per a la llista rupturista, l’afegitó de la cimera convocada per Mas va encendre les alarmes entre l’estructura cupaire sobre com d’incontrolable es podia tornar tot el procés. Per aquest motiu, la CUP va emetre una nota de premsa explicant els termes concrets dels debats sobre el 27S i anunciant que no entraria en el joc de les cimeres-espectacle. Finalment, la CUP marcava la data del 18 de juliol com a límit per a prendre una determinació sobre la llista unitària referendària. Entremig, una trobada ampliada d’organitzacions de l’esquerra independentista i territorials de la CUP el 8 de juliol que va servir per prendre la temperatura al moviment sobre com havia caigut l’anunci d’Arrufat, i el debat obert a l’Assemblea Nacional de la CUP de l’11 de juliol.
