Dones rebels

dame fuerte en la entrepierna,
no me dejes que me duerma,

Sovint el feminisme revolucionari i l’esquerra han tingut desavinences i trobades més o menys violentes i més o menys controvertides. Normalment es plantegen sobre el paper de les dones dins del moviment revolucionari i en contraposició, sobre quin ha de ser el paper dels homes en la lluita per l’alliberament de gènere.
I vet aquí el conflicte: lluita mixta, lluita contraposada, mil teories, des de les més clàssiques que es basen en les diferències, a les més postmodernes que neguen l’existència d’aquestes diferències.

Aquí no solucionarem el que prop de dos segles de lluites revolucionaries no han solucionat, però en l’actual conjuntura de desmobilització important i de (re)construcció d’un subjecte antagonista, és a dir, d’un moviment revolucionari, hem de repensar i construir una línia de treball, un full de ruta per primer desenvolupar un empoderament de la nostra classe per a després desenvolupar la pressa del poder.

En aquesta dura batalla, hi ha per una banda les batalles econòmiques i polítiques que sumen esforços en el camp material però hi ha una tercera batalla que és, si més no, igual d’important que la resta i que l’estem deixant de banda. És la batalla de les idees, entenent que les idees esdevenen sempre força material.
En aquesta batalla de les idees les forces revolucionaries hem de fer un debat llarg i profund sobre el paper que hem de tenir en la lluita per l’alliberament de gènere. És en aquesta lluita on necessitem que el subjecte més reprimit i afectat, les dones, esdevinguin subjecte actiu, és a dir, antagonista i organitzat per a lluitar en primer terme soles i amb la seva pressió, i ens obliguin per totes les formes a lluitar, als homes, en aquesta línia.

Ens pensem que quan prenem certa consciència social o militant entrem en un cercle màgic que ens allibera de tots els mals del capitalisme i amb això de ser uns masclistes rematats, uns sexistes i d’altres coses que, bé, millor ometrem per no ofendre. Doncs no!, som els mateixos éssers o pitjors perquè a sobre pensem que no tenim aquests rols.

Si entenem que davant d’una força reaccionaria només una força revolucionaria contraposada pot plantar cara i fer girar les tornes, i si entenem que aquest desenllaç només arriba mitjançant la violència com a partera de la història. Per què neguem aquesta dialèctica en les nostres vides personals, en la vida quotidiana, en les relacions personals i sexo-afectives?

Si som uns rematats masclistes i sexistes i si això és una actitud reaccionaria, i més, al sí del nostre moviment perquè no hi ha el dret de les persones afectades per les nostres actituds a reaccionar de totes les formes possibles i amb això incloem, si és necessari, la violència física, i no de forma individual sinó de forma col·lectiva. Per tant, no som qui per dir-ho, però entenem que ha d’existir una força organitzada que es plantegi els termes estratègics d’alliberament global, però que en la seva tàctica defensi l’ús de la força col·lectiva com a praxis alliberadora, colpejar a un per educar a cent.

que esta noche me las piro aenseñarle
los dientes al mundo contigo.