En els darrers dies, m’ha tocat viure 48 hores dins un hospital. El naixement d’un fill és sempre motiu d’alegria, però no exempt de crítiques pel que fa a la gestió del servei. I quan dic servei, no em refereixo a la professionalitat de les llevadores, metges, pediatres, personal auxiliar de neteja, zeladores i qualsevol persona que travessava la porta amb un somriure i els bons dies per bandera, ni tampoc a la quantitat ni qualitat del menjar, que ens ha sorprès gratament. Un bon tracte rebut, que vam fer constar en l’enquesta anònima que ens van demanar omplir abans de marxar de l’hospital.
El motiu del meu greuge, per tant, no va lligat a la salut de les pacients principals, sinó a la figura de l’acompanyant. Estem parlant d’un part, on tot ha anat segons el previst, mare i criatura no han tingut cap complicació, i l’estada hospitalària en aquests casos és de 24 o 48 hores com a molt. La nostra elecció va ser altre cop, no pagar per tenir una habitació per a nosaltres sols i, per tant, assumir que al llit del costat hi podia haver un altre pacient.
És el segon part, segon fill i ja sabíem com funcionava la cosa, si bé fa set anys llargs vam compartir habitació amb una jove migrada que en prou feines parlava castellà i que havia ingressat amb una gestació de poc més de sis mesos i amb un alt risc de perdre la criatura, aquest cop vam compartir habitació amb una altra família que després de 30 hores de part, arribaven baldats del primer natalici. Haver de triar si pagar o no pagar abans de saber qui tindràs al costat, del seu drama personal, i de com afrontarà cadascú cada dolor, plor o entrebanc, ja és de per si un acte de discriminació per motius de renda. A això cal afegir la situació de l’acompanyant, una figura de tercer ordre (les principals sempre són criatura i mare), que ha de viure 48h dins la mateixa habitació, essent la nit, la part més complicada.
D’una banda ets acompanyant, però de facto ets cuidador, qui canvia els primers bolquers, qui ajuda a anar al bany o la dutxa, qui ha de tramitar paperassa, qui avisarà al cos mèdic si hi ha cap anomalia, coordinarà les visites familiars, ajudar amb la safata del menjar o abastir d’aigua durant dos dies. O simplement apujarà les persianes de bon matí. Sense l’acompanyant, els timbres dels llits que alerten zeladores o metges no deixaria de sonar en tot el dia i tota la nit. Aquest acompanyant, a més a més ho seguirà essent l’endemà de sortir de l’hospital i, per tant, el seu descans durant aquestes 48 hores ha de ser entès com a una necessitat i no com a un luxe.
Segons ens van dir, l’habitació que nosaltres vam compartir entre dues famílies, temps enrere havia estat utilitzada per una sola família adinerada a qui van instal·lar llits supletoris per al descans de l’acompanyant. Nosaltres en canvi fèiem ús de dues cadires mig reclinables que no deixaven ni estirar l’esquena. Resultat, tovallola i coixí portats de casa tirats a terra, i dormir en el sòl.
Hom que ja supera la quarantena i encara està en forma, podria queixar-se menys, si no fos perquè dues setmanes abans, havia patit un accident de moto que em van contusionar les costelles. Així dues nits maldormides, amb les costelles adolorides, han estat un regal inesperat per no voler pagar allò que és de mínims. Més si pensem que aquesta mateixa situació val tant per a mi, com per a acompanyants d’altres malalts de major edat, en pitjors condicions físiques i durant força més dies, tot acompanyant a pacients a qui l’alegria del natalici no els pot calmar el dolor. Situacions que he viscut quan l’àvia era a l’hospital i pares i tiets feien guàrdia al seu costat. No tinc cap solució màgica, però pot passar per garantir millors zones de descans de les acompanyants, sigui dins o fora l’habitació, facilitar àpats a preu de cost o espais on dutxar-se. La salut de l’acompanyant repercuteix directament a la salut de la pacient i alleuja la feina dels professionals sanitaris i auxiliars, i garantir-la no ha de ser un luxe.
