Llibertat d’expressió, drets humans, solidaritat entre pobles, igualtat… són algunes de les vindicacions que caracteritzen aquelles lluites que denuncien les injusticies producte d’unes desigualtats que genera el propi sistema de poder. A la Il·lustració aquets conceptes ja van ser dotats de contingut polític, malgrat les mancances i paradoxes d’aquest moviment, més tard amb el marxisme aquets conceptes van quedar en mans dels i les oprimides, és a dir, de la classe treballadora. Amb la interpretació marxista de la història no hi havia ambiguitat possible, malauradament el món es dividix entre els privilegiats que tenen a les seves mans el poder econòmic i la classe treballadora, que produeix però només recull una infima part de dita producció. No hi havia dubtes, els interessos de totes dues classes no eren, ni són, els mateixos.
Ara però sembla que aquesta conciència de classe s’ha esfumat i assistim amb impotència a una transmigració de valors aparent, que ratlla l’esquizofrenia. Hem sentit molts cops a la dreta més conservadora emprar proclames a favor de la llibertat d’expressió, com a queixa a l’ensenyament en català a Catalunya. Hem hagut d’escoltar als polítics més reaccionaris de la política actual de l’estat espanyol, parlar de la solidaritat entre pobles per criticar l’estatut de Catalunya. I ara contemplem perpexes com la dreta s’ha convertit en defensora dels drets humans fent una interpretació més que manipulada, del dret a la vida.
L’esquerra o més aviat l’autoanomenada esquerra, va ser la responsable des de la transisió o més aviat de l’autoanomenada transcisió, de buidar de contingut polític aquets conceptes. Enmarcada en les lleis del mercat capitalista i per tant incapacitada per defensar els interessos de la classe treballadora, l’esquerra amb poder ha convertit aquestes proclames en nihilisme pur i dur. I ara després d’eixa buidor de contingut polític, els nostres conceptes, les nostres proclames són utilitzades per la dreta.
Hi ha autors que consideren que aquets conceptes estan tant usats i desvirtuats, que cal inventar-ne de nous. Nous temps , nous conceptes. Jo però no comparteixo aquesta reflexió, crec que la història és un espill en el qual cal mirar-se si volem entendre el nostre aspecte actual i per tant que és important emprar eixos mateixos conceptes per explicar eixes mateixes situacions. Perque si els temps han canviat, no les desigualtats ni les seves causes.Cal recuperer les nostres paraules, repolititzar-les i desemmascarar que diu realment la dreta quan parla de llibertat, igualtat o dret a la vida.
Fa uns dies es va celebrar el dia contra la violència de gènere i en l’àmbit polític actual, no se m’acudeix una violència més directa a l’autonomia i majoria d’edat de la dona, que la impossibilitat legal d’interrompre l’embaràs.
La proposta del PSOE de canviar la llei de l’avortament actual, ha provocat tot un seguit d’accions de la dreta i és clar, quan parlem de la dreta també parlem de l’esglèsia catòlica. No em preocupa gens, al contrari, ho analitze com una conseqüència lògica als seus interessos de classe. El que em preocupa i molt, és el maquillatge que utilitzen per legitimar dits interessos. I desemmascarar aquets interessos disfressats de paraules legítimes, hauria de ser una de les nostres tasques en tant que dissidència política, i precisament aquest és l’objectiu d’aquest article.
La dreta es manifesta contra el dret de la dona a decidir sobre la seua maternitat i creuen que aquesta desició ha d’estar en l’estat. La dona un cop més tutelada i negada la seva capacitat d’elecció. Ara bé quins lemes fan servir? Per la familia i pel dret a la vida.
Què vol dir la dreta quan diu que defensa la familia tradicional?
La familia tradiconal ha estat aquella que es basa en una parella heterosexual i la seva descendència. Una parella basada en relacions de domini i repartiment de rols, la dona relegada a l’àmbit privat i l’home a l’àmbit públic. Ningu no pot negar que la familia tradicional no ha estat un exemple de relació entre iguals sinó més aviat el seu contrari. Per tant, quan la dreta diu defensar la familia tradicional està defensant:
·Una relació de parella caracteritzada per dinàmiques de domini de l’home sobre la dona, producte d’una educació sexista perpetuada per la pròpia família.
·Una repartició de tasques i funcions desiguals per a l’home i per las dona a la llar familiar. La dona encarregada de la cura i neteja de la casa i la reproducció i cura dels fills i filles i l’home com màxima autoritat i últim responsable de les decisions importants.
·Una relació de parella unida per l’esglèsia fins la mort, independentment de com siga eixa relació. Què passa si s’acaba l’estima o les ganes d’estar junts? Resignació, què passa si l’home maltracta a la dona? Resignació. Seria capaç l’esglesia d’anul·lar un matrimoni per raons de violència de gènere com anul·la matrimonis reals? La resposta és no.
·Una relació heterosexual, negant qualsevol altre tipus de familia ( mares sense parella, lesbianes…).
·Una sexualitat basada en la procreació i per tant en la penetració, rebutjant qualsevol pràctica sexual que busque el plaer exclusivament i que es tradueix en una sexualitat heterosexual on la dona és agent passiu.
·Una negació absoluta del dret d’elecció de la dona sobre la pròpia maternitat (mètodes anticonceptius, avortament).
Recapitulem. Les manifestacions per la familia que s’han produit en els últims temps, sota l’excusa de l’avortartament, en algunes ciutats de l’estat, han estat manifestasions per mantenir un concepte de familia que porta implicita l’opressió i sotmetiment de la dona, pel simple fet de ser dona.
Altres campanyes que està fent la dreta contra el dret de la dona a decidir sobre el seu embaràs, i que va des del PP, passant per l’esglèsia i acabant en la COPE, fan servir la proclama de dret a la vida. On estava aquesta defensa per la vida de la dreta en els afussellaments del franquisme? On estava aquest dret a la vida dels que van desapareixer a Argentina o el genocidi alemà? …. Alguns diran que aquets fets van passar fa temps i que ara la dreta és democràtica i ha evolucionat, jo més aviat diria que la dreta no dona el mateix valor a la vida de tothom, especialments si ets comunista. Però, continuem. Per què la dreta, no defensa el dret a la vida de les persones que en un intent a la desesperada per viure millor creuen cada any l’estret? Cap menció a la quantitat d’immigrants que moren cada any intentant creuar fronteres, serà què tampoc la vida de les persones immigrades tenen el mateix valor per a la dreta? I què dir de les decenes de dones que moren cada any per violència masclista? No fa ni dos anys, a València les esglèsies van repartir un fulleto parroquial que treia importància a la violència contra les dones. Criticava la importància social que se li estava donant, quan eren les dones les responsables de milers d’assassinats cada any amb els avortaments. Serà que la vida d’una dona adulta té menys valor que la d’un fetus per formar-se? I què dir del gran amor a la vida que va manifestar Aznar i tot el seu partit, decidint recolzar la guerra contra el pobre iraquià? Serà que el PP creu que la vida d’un iraquià val menys que la d’un fetus per formar-se espanyol? I la defensa pel dret a la vida que manifesta l’esglèsia quan visita Africa, zona especialment afectada per la sida, i proclama que els aniticonceptius són un pecat?..Serà que la dreta, com la història ens mostra, no té cap respecte per la vida d’aquells que no pensen, ni actuen ni comparteixen els seus interessos de classe.Serà que l’esglesia vol impossar els seus criteris religiosos, cregues en ells o no, tingues fe o no. Serà que la religió no és un elecció sinó una impossició? Serà. Sera què a la dreta no li interessa que les dones treballadores tinguen llibertat per decidir i que vol perpetuar el sistema patriarcal perque resulta beneficios per perpetuar els seus valors i interessos com a classe? Serà.
* L’autora és militant de l’Assemblea del Terra