Hi ha una dita castellana que assegura que segones parts mai són bones, però és obvi que, en el cas egipci, això no s’acompleix. La segona onada revolucionària que des de fa deu dies omple a vessar la cairota plaça de Tahrir i altres per tot el país no té res a envejar la primera i, com llavors, ha tornat a agafar per sorpresa la majoria d’analistes.
Aquesta vegada el guió ha repetit quasi punt per punt el de gener-febrer, només que de forma molt més accelerada: Es comença per una manifestació massiva a Tahrir (en aquest cas el divendres 18 de novembre) que el govern pensa que podrà ignorar. L’endemà, però, continuen a la plaça un parell de centenars de manifestants que hi decideixen acampar i la policia els desallotja violentament, el que al seu torn provoca una reacció massiva de solidaritat que desencadena tres dies de forta repressió i enfrontaments entre manifestants i forces policials, militars i parapolicials. Cada cop que es desallotja la plaça per la força aquesta torna a ser ocupada per més i més gent, tots els morts –més de trenta reconeguts oficialment- i el més d’un miler de ferits no serveixen per a res més que per atiar la resistència i les demandes es radicalitzen, fins arribar a que els militars –Mubarak en el cas de gener- deixin el poder immediatament.
L’exèrcit, però, intenta maniobrar per ampliar la seva base social i negocia amb els Germans Musulmans (GM) –la força política més ben organitzada del país- abandonar les protestes al carrer a canvi de garantir que la primera tanda electoral prevista per al 28 de novembre es realitzarà sense traves, rere el pacte hi ha les expectatives dels GM de guanyar els comicis. Tot i això, el dimarts 23 la plaça torna a omplir-se de forma espectacular, el govern civil que exerceix a compte dels militars presenta la seva dimissió i el mateix Mohamed Tantawi, cap suprem de les forces armades i president de facto, promet un referèndum per decidir si es passa el poder a una junta civil provisional i avançar les eleccions presidencials que han de marcar el final de la tutela militar. Però els manifestants tampoc es refien d’unes simples promeses i exigeixen la dimissió immediata. En tots els caps hi ha el record dels subterfugis emprats per Mubarak per endarrerir la seva marxa i que al final van resultar tan inútils com ho semblen ara els de Tantawi. Tampoc sembla haver causat cap efecte les peticions de perdó per la repressió ni l’establiment d’una treva que, a partir de dijous, ha aturat les càrregues policials.
A diferència del gener, però, ara la capacitat de resposta política va més enllà de la simple protesta i la capacitat propositiva dels manifestants s’ha incrementat notablement; així, a l’anunci d’un nou primer ministre fidel als militars, l’ex-ministre de Mubarak, Kamal al-Genzuri, 34 grups polítics de totes les tendències proposen un gabinet de salvació nacional presidit pel premi Nobel Mohamed Al-Baradei, capaç de substituir l’exèrcit de manera immediata. El divendres 25, després d’una nova manifestació encara més massiva que totes les anteriors, l’acampada es trasllada davant la seu del Govern, a unes poques illes de la plaça Tahrir per impedir que al-Genzuri, pugui prendre possessió. Allí es reprenen les càrregues policials i es produeix el darrer mort d’aquesta onada revolucionària fins el moment de tancar aquesta edició.
Mantenir el règim sense Mubarak
Rere l’intent dels militars d’allargar al màxim el temps en el poder –al principi van prometre un període de transició de sis mesos i ara ja parlaven d’estar-se fins a inicis del 2013- hi ha un indissimulable intent de salvar tot allò possible de l’antic règim, sobretot de la part relacionada amb els seus privilegis particulars. Durant aquests nou mesos en que han actuat coma “guardians de la revolució” han dirigit tots els seus esforços a destruir el potencial de la mateixa i els resultats han estat els més de 12.000 civils jutjats per tribunals militars –molts d’ells activistes polítics-, la reactivació de la Llei d’Emergència –vàlida en tota l’era Mubarak i suspesa al febrer- després de l’assalt a l’ambaixada israeliana el passat setembre o la propagació de les tensions religioses amb l’atac a una manifestació de cristians coptes a l’octubre.
Però vistos els resultats, l’objectiu ha fracassat estrepitosament i la revolució egípcia continua tan viva i vigorosa com mai, amb l’exigència, ara renovada, de desmantellar tot el règim i no sols canviar-ne la cara. I els grups d’esquerra treuen pit impulsant una mobilització que els dóna un evident protagonisme i legitimitat social, i més quan part dels islamistes, sobretot els GM, han baixat del carro.
Un sistema electoral que tendeix a l’incomprensible
L’actual onada revolucionària ha esclatat sols deu dies abans que comencés la primera fase electoral, prevista per al 28 de novembre. En el moment de tancar l’edició encara no s’havien celebrat els comicis, però en realitat els resultats no se sabran, com a mínim, fins a final de gener, quan s’hagin acabat les tres fases en que estan dividides les eleccions.
Però no només les fases compliquen el sistema electoral. També hi ha un doble sistema representatiu, tan per partits com per candidats individuals, una quota tan per obrers com per camperols –un 25% del parlament per cada grup social, una herència de l’època socialista de Nàsser-, i un percentatge de tall mínim a nivell nacional, entre altres normatives –algunes encara no del tot especificades- que fan que l’egipci sigui un dels sistemes electorals més complexos del món. I això en un país amb un alt grau d’analfabetisme i sense cultura política electoral, després de més de 60 anys sense uns comicis mínimament lliures, fa augmentar els riscos de baixa participació i frau.
Amb aquest panorama, l’esquerra real s’ha dividit entre els que han presentat candidats i els que han optat per boicotar les eleccions per no legitimar els militars. Entre els primers, qui té més opcions és la coalició “La Revolució Continua”, que agrupa diferents partits de l’esquerra radical clandestina, una escissió de l’esquerra legal i una altra escissió de les joventuts dels Germans Musumans, descontents per la poca implicació de l’organització en la revolució.
