Una ressenya militant de «Patriarcado y capitalismo: feminismo, clase y diversidad» per Josefina L. Martínez y Cynthia Luz Burgueño Leiva (Akal, 2019. 212 pàgines. (18€)
Comença a ser un lloc comú entre les feministes anticapitalistes identificar la dècada dels 1990 i 2000 com un desert teòric i polític per les lluites contra l’avenç del neoliberalisme en tots els camps. Després de la tempesta de les teories queer, en la darrera dècada la reactivació de l’activisme feminista conviu tant la recuperació de referents teòrics nascuts al mig de l’efervescència política dels anys 1970 -feminisme radical, els debats sobre el treball domèstic, …-, com amb les dificultats per aterrar aquests plantejaments en termes d’intervenció en la lluita feminista avui, ara i en el context dels Països Catalans. L’afebliment del fil roig en la lluita feminista durant l’embranzida de la postmodernitat, ens ha dut a un escenari de mancances estratègiques i tàctiques ple de riscos però també d’oportunitats. Una d’elles és la possibilitat de reconstruir un feminisme de classe coherent amb les anàlisis i alhora amb capacitat per incidir contra el capitalisme i el patriarcat. I és en aquest espai d’esperança i d’oportunitats on s’ubica «Patriarcado y capitalismo».
El creixement de les mobilitzacions feministes arreu del món, ha revifat la necessitat d’aprofundir i entendre la naturalesa de l’opressió patriarcal a les societats capitalistes contemporànees i amb ella, ha portat a la recuperació de les autores referents de la segona onada feminista lligades a la campanya Salaris pel treball domèstic (Silvia Federici, Mariarosa Dalla Costa, Selma James), al feminisme radical (Shulamith Firestone, Andrea Dworkin) i d’altra banda també ha reactivat l’interès per l’escola acadèmica de l’Economia Feminista més propera (Cristina Carrasco, Amaia P. Orozco, …).
Tot plegat, el fil roig que, en els seus inicis ens porta a Alessandra Kollontai, Engels i Marx, malgrat passar desapercebut en les antologies feministes de finals del segle XX, es va manternir viu. I aquesta recuperació d’autores del anomenat feminisme socialista – en el sentit anticapitalista del terme- també s’està concretant en l’aparició de nous llibres i reedició d’antics, malauradament, majoritàriament en anglès (tot i què es poden trobar alguns articles en castellà en Marxismo Critico). Aquest corrent, que en l’àmbit acadèmic s’autoanomena, «teoria de la reproducció social» és en el que trobarem, p.e. a Tithi Bhatacharya, compiladora del volum d’articles «Teoria de la reproducció social» (Tigre de Paper, 2019) i reivindica com a punt de partida a Lise Vogel.
Per què ens ubiquem ràpidament, les feministes de la «reproducció social», consideren que el capitalisme i el patriarcat no són dos sistemes d’opressió autònoms que es relacionen entre sí, sinò que el capitalisme porta al seu sí, integrades, les relacions d’opressió patriarcal i racista.
Quina ha de ser l’estratègia política que se’n deriva? La resposta no és unànime. Com a mínim, ara mateix conviuen dues línies: una que postula el «feminisme del 99%» (Bhattacharya, Arruzza, Fraser, …); una segona que, reconeixent l’existència de molts punts de trobada, assenyala els perills interclassistes d’aquesta formulació. I és aquí, de nou, en aquest segon vessant, on trobem explícitament i argumentada, el llibre de Josefina L. Martínez y Cynthia Luz Burgueño.
«Patriarcado y capitalismo: feminismo, clase y diversidad»
L’esclat comercial d’allò feminista, ha omplert les prestatgeries de les llibreries i biblioteques públiques de desenes de novetats. Per tant, és gairebé obligatori preguntar-nos, perquè hauria de llegir aquest llibre? Perquè és un text escrit per a tots els públics, amb llenguatge molt clar, ofereix coordenades teòriques i el que és més important: es mulla amb posicionaments pràctics. En aquest darrer aspecte, també és un llibre que té un subtext metodològic i pràctic molt enriquidor per a l’eix feminista d’organitzacions polítiques i la seva militància més enllà del curt termini, és a dir, habilita una lectura estratègica de classe, internacionalista i antiracista.
Dins i fora del feminisme contemporani, els espais de debat polític pausat i tranquil, i la «caritat hermenèutica», estan sent arraconats en favor de consignes superficials i confrontació iracunda com a punt de partida. «Patriarcado y capitalismo» té en compte aquest estat de la qüestió al camp feminista. Amb una prosa molt assequible es van desgranant els nodes temàtics, marcant les línies vermelles a la dreta i a l’esquerra: «Ni classe sense gènere, ni gènere sense classe». El que és més interessant és que, en no brindar un plantejament «frontista», les autores obliguen a les lectores (i lectors) a submergir-se en els arguments i mirar de treure les seves pròpies conclusions o conseqüències a què ens condueixen les premisses i coordenades polítiques amb què les autores formulen el terreny i la intervenció política. En aquest sentit, el text ens ajuda a destriar el gra de la palla, a jerarquitzar temàtiques i defuig de la deformació caricaturesca, o la tendència d’alguns sectors del feminisme a «rebatre» amb «ninots de palla» i no amb els discursos tal com es presenten i defensen.
Cadascú dels onze capítols té independència temàtica, de fet, tenen l’extensió idònia d’una lectura prèvia breu per un cicle de xerrades-debat-. La síntesi no només inclou un resum teòric i la trajectòria històrica dels debats i postures, sinó també un posicionament al respecte (més ambigus o més clars) i una proposta pràctica de com tractar temes punyents com, per exemple, la violència masclista. Tot i això, és recomanable la lectura íntegra i segons l’ordre d’aparició en la mesura què, pàgina a pàgina, es van apilant els conceptes, les tesis i els arguments que ens condueixen a la conclusió política pràctica i clara de l’últim capítol.
Es tracten les polèmiques més cridaneres com ara la prostitució, el del treball domèstic i de cures i les derives de les «polítiques identitàries» en respecte la identitat i la orientació sexual. Però no obliden altres controvèrsies que recorren amb «més discreció» les assemblees i espais d’acció feministes. Les autores despullen i desvetllen les tesis implícites dels diferents sectors polítics que hi operen: com ara els riscos de la revitalització de les estratègies reformistes (en comptes de superació del capitalisme), l’impacte del feminisme liberal -identificat explícitament amb el PSOE- o el rol que juga l’anomenat «populisme d’esquerres». I també problematitzen els punts febles d’alguns aparents consensos al moviment feminista de base. Alguns exemples pràctics són la llarga ombra punitivista que planeja sobre alguns sectors del feminisme radical contemporani, l’essencialisme biologicista que impregna el feminisme de la diferència (ecos del qual estan reactivant-se al voltant de la maternitat i la criança) o el liquidacionisme polític que porta sota el braç el corrent queer.
Com assenyalen les autores, el camp feminista ha guanyat una importantíssima centralitat política per l’agudització de la crisi capitalista internacional des de l’any 2008 i el seus efectes sobre les dones de la classe treballadora. Un element novedós del text és que reflota i divulga un element nou dins tota la trajectòria històrica del capitalisme: la creixent proletarització de les dones arreu del món les porta a tenir un pes quantitatiu inèdit: gairebé la meitat de la força de treball de les economies capitalistes de tot el món són dones.
L’impacte del treball reproductiu en l’opressió de les dones és innegable, tanmateix, la lluita en aquest front no hauria d’infravalorar el fet que no només estem assistint a una feminització històrica del proletariat internacional, sinó també a una creixent conflictivitat sindical protagonitzada per dones amb tres vessants amb molt de potencial polític: el dels drets laborals, la degradació dels serveis públics associats al treball reproductiu (des de les residències per a gent gran fins els serveis d’atenció domiciliària), però també el fet que aquesta feminització de la força de treball porta de la mà el potencial de curtcircuitar sectors estratègics de les economies capitalistes contemporànies (un aspecte suggerit pel text).
Resulten especialment novedosos els capítols dedicats a la ultradreta la doctrina vaticana anti «ideología del gènere», el dedicat al treball domèstic (on trobarem una lúcida crítica als plantejaments de Federici i a la «subversió de la comunitat» defensada per Selma James i Dalla Costa) i el de la violència masclista (on articulen com podem superar l’actual moment de denúncia moral cap un pla de conquesta de drets). Tanmateix, també és cert que el text no resol amb la mateixa solvència algunes de les polèmiques que formen part dels temes tractats: transexualitat, «feminisme islàmic» o la regulació de la prostitució. Encara que estableixen sòlides premises, no estiren fins el final del fil i la concreció pràctica no assoleix la mateixa finesa. Com s’avançava, és un llibre dels que es pot aprendre però amb el que també cal debatre.
Tres notes predominen en la melodia de forma recurrent: Ana Patricia Botín, Lise Vogel i la insistència en el caràcter estratègic que té la lluita sindical i el moviment obrer per a totes les forces anticapitalistes revolucionàries. L’efervescència política recent del feminisme no ha anat acompanyada d’un interès equivalent o paral·lel de l’autodefensa laboral o de la conquesta de drets en l’esfera laboral, i de retruc, no està donant prou importància a l’aparició d’una creixent conflictivitat laboral protagonitzada per dones – en el context de l’estat espanyol- ni tampoc que les dones treballadores s’estan concentrant en sectors estratègics de les economies capitalistes contemporànies.
Metodologia militant
La militància és el terreny on la teoria es clarifica i amb aquesta ens hi tornem a la pràctica amb encara millors eines per transformar la societat. En contrast amb la proliferació d’un estil d’assaig abstracte, impresionista, genèric i/o sense història, «Patriarcado y capitalismo» ofereix dades i les analitza dins el marc omnicomprensiu de la lluita de classes. Les autores han gestat el text amb un peu al carrer i un altre a la lectura i l’estudi i això té efectes no només en el contingut, sinò en l’enfocament i en l’abordatge de la subjectivitat feminista sensiblement diferent.
La gènesi de del text és indestriable de l’activitat política d’ambdues autores i de l’organització des de la qual la fan: Pan y Rosas. Aquest fet es fa palés des del pròleg d’Andrea D’Atri, amb la il·lustració de què vol dir «l’internacionalisme» en termes pràctics, i també en el que s’intueix del procés de confecció del llibre, més enllà de l’encertat encàrrec de l’editorial Akal.
Una ullada ràpida a les notes al peu i a la bibliografia ens mostra que aquest relat pedagògic emana d’una feina col·lectiva i constant d’articles temàtics, seguiment de conflictes laborals, ressenyes i debats teòrics prèviament publicats a Izquierda Diario i la revista Ideas de Izquierda. Aquesta riquesa col·lectiva – que també acompanya el procés de maduració dels enfocaments i anàlisis de Pan y Rosas-, permet al llibre concentrar-se en l’exposició sintètica que, a peu de pàgina ens remet a un nivell de concreció major que, al seu torn, ens ofereix la bibliografia per poder aprofundir a aquelles que tinguin interès (i possibilitats de fer-ho). Un mètode que, també és important destacar, ens allunya de la tècnica intel·lectual individualista (el que Mari Luz Esteban anomena «feminisme d’opinió»), de l’aglutinació d’articles dispars d’expertes i ens mostra, per la via de l’exemple, la potència del treball intel·lectual col·lectiu, bé entrellaçat i concebut com una eina per a la intervenció política des d’una organització política no mixta i explícitament lligada a un partit.
Enfront de la noció genèrica de «sororitat», ens brinden el testimoni i la subjectivitat de la lluita de les dones treballadores amb les què ha travat contacte i militància Pan y Roses en els darrers anys a l’Argentina, a l’Estat espanyol i a l’Estat francès: les kellys, les treballadores de Movistar, les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària, les operàries de Panrico. Qui pensi que enfocar la lluita feminista des de la perspectiva de la lluita de classes ens porta a la despersonalització pot comprovar amb aquest text que més aviat és el contrari. En la seva expressió com a dones treballadores, els testimonis recollits expressen un apoderament polític i social profund i sostingut en totes les esferes de la seva vida. Una subjectivitat profundament col·lectiva que ens exemplifica una alternativa a l’enfocament intimista que sovint trobem en l’abordatge de l’opressió masclista – un enfocament hereu, sovint sense ser-ne conscient, de la psicologització cultural de caire individualista de «La mística de la feminitat» de la feminista liberal Betty Friedan-.
Un llibre, en definitiva, força recomanable i que apareix en el moment oportú tant pel que fa a la necessitat del moviment feminista d’anar un pas més enllà de la denúncia, així com, per la conjuntura que marca el govern espanyol PSOE-UP, que sense dubte, n’aguditzarà contradiccions ja presents al moviment.
*Isabel Benítez és militant de la Coordinadora Obrera Sindical
(Il·lustració de Favianna Rodríguez)