Aquest mes ix a la llum Quan caminàrem la nit (Editorial Bromera), la primera novel·la de Joanjo Garcia (València, 1977), guardonada amb el XVIII Premi Enric Valor. Parlem amb aquest jove historiador i col·laborador de l’Accent.
La pregunta és quasi obligatòria: per què una novel·la sobre el 23-F?
Caldria matisar-ho. Encara que la portada juga a enganyar-nos, el 23-F només apareix com a l’escenari i com a la cruïlla de distintes històries personals entrellaçades. És una mena de mentida des d’abans de començar la lectura, perquè la mentida és un dels principals temes del llibre.
Però al llarg de tot el llibre el 23-F és molt present, no?
Bé, és present durant tota la trama, com una ombra. He triat aquell moment històric com la intersecció de dos camins amb els quals he recorregut la València de final del franquisme i la ciutat que ha viscut la nostra generació. I també perquè el 23-F representa les misèries i les renúncies d’un procés polític que se’ns ha venut com a exemplar. En aquest sentit la novel·la és una mena de judici sobre el paper dels nostres pares.
Un judici generacional? Des de la primera pàgina és una mena de sentència, no?
No exactament. N’hi ha vàries, de sentències. He intentat fugir del reduccionisme. Preferisc presentar personatges complexos amb desitjos contradictoris. Tampoc no volia fer de jutge i part. M’agradaria que la gent extrega les seues pròpies conclusions. A més, es poden fer diferents judicis: un de polític i un altre de sentimental. Fins i tot, d’això me’n vaig adonar a mesura que construïa l’argument, hi ha un judici no explicitat sobre la generació que jutja.
Centrant-nos en la història, què hi podem descobrir?
Llegirem dues històries. Una parteix d’una llarga explicació d’un secret familiar lligat al 23-F, i ens apropa els anys vuitanta i noranta. En el procés de creixement del protagonista anirà en paral·lel a un qüestionament profund de la Transició. L’altre fil conductor de la novel·la és el despertar de la consciència política de la generació dels 70. Un despertar equívoc, breu i limitat, que ràpidament llangueix.
La novel·la està farcida de referències històriques. És el llibre d’un historiador?
En absolut. Khrusxov va dir «Els historiadors són perillosos. Cal vigilar-los». Jo afegiria: «Els historiadors som avorrits, cal fugir-los». Les referències històriques hi són, però només pretenia que funcionaren com a metàfora. Les persones heretem el pes de les nostres famílies. Cadascú ve d’un context social molt concret, això és el que volia reflectir. Contar els seus orígens és una forma de definir els personatges. Això, per exemple, ho exemplifica la nissaga dels Milans del Bosch.
Però en la novel·la els fills tracten de «matar els pares» per trencar aquest lligam, no?
Evidentment. Tothom ho intenta, però malgrat aquests crims hi ha coses que es perpetuen. De fet, he volgut remarcar diferents coincidències per subratllar-ho.
A l’hora d’acarar la novel·la vas fer molt de treball d’investigació sobre el 23-F?
No, no volia repetir allò que s’ha escrit, ni perdre’m en la part documental. A més, en un primer moment, volia fer una novel·la curta. El 23-F no em feia por, està dibuixat a traços gruixuts. El veritable risc era explicar una història inserida als anys 73/74, sense caure en els llocs comuns o en determinats clixés. Tot i així hi ha episodis indefugibles com els darrers afusellats del FRAP i ETA, o la Revolució dels Clavells. La pregunta era si reixiria a dibuixar un temps que no he viscut. En això vaig preferir recórrer a les persones que als llibres. Vaig buscar-me lectors que hagueren conviscut amb els personatges. I quan em veia superat per algun obstacle he recorregut a suggerir que a descriure. Així que els lectors hauran d’aportar algunes imatges pròpies.
Un temps concret, però també un espai molt determinat.
Sí, almenys aquesta era la intenció. També he intentat descriure els protagonistes partint d’una geografia urbana molt particular. A més, desitjava que la ciutat funcionara com a un personatge, però s’ha quedat en un intent fallit. Tanmateix, no crec que això siga un entrebanc per els lectors forans.
Parlaves de testimonis. Són moltes les persones que t’han ajudat?
Ajudar és un verb que es queda curt. Molta gent ha participat amb la seua crítica, amb aportacions, reflexions, o, simplement, amb el seu entusiasme. M’agradaria subratllar que és pràcticament una obra col·lectiva. En la construcció almenys, i tan de bo ho siga en la recepció. Perquè l’aspiració és que la gent s’hi senta reflectida.
Tanmateix l’independentisme té una presencia marginal.
Malauradament això és una evidència, però cal recordar que l’independentisme estava en retrocés a mitjans els noranta, si més no, organitzativament. Tot i així hi ha referències implícites. He preferit no marcar el protagonista políticament perquè s’hi senta inclosa molta més gent. Tanmateix, en això, hem avançat molt. Seria impensable fer un recorregut per la València del principis d’aquest segle sense esmentar l’independentisme. Avui tenim referents importants, com els Obrint Pas, les Falles Populars i Combatives, i els casals, que han escampat el nostre discurs.
A l’hora d’escriure, què és allò que més t’ha costat?
Trobar el ritme. Crec que és fonamental que les històries que contem tinguen una mena de melodia. Buscar el tempo correcte de les descripcions, construir diàlegs creïbles però que alhora facen avançar la narració i ens aporten detalls dels personatges. I sobretot, allò imprescindible, incorporar bones transicions. Sense això un bon argument naufraga. Fins i tot, he jugat a afegir una mena de banda sonora amb moltes referències musicals.
Deixant de banda un poc la novel·la. Com a autor, com veus el panorama de la literatura en català al País Valencià?
Amb una novel·la és prompte per a considerar-me autor. Tampoc no conec massa bé quina és la realitat editorial a nivell valencià. Si parlem de dades, les xifres de lectors en català són minses. Això s’explica perquè som una cultura perseguida, però potser indique que cal fer una feina més intensa. Queixar-se val de molt poc. Hem de ser conscients també de les potencialitats de la nostra xarxa social, dels instruments que hem anat creat. L’Accent és un bon exemple, però també els ateneus d’arreu el país.
Parlem del futur. Alguns projectes literaris de cara al futur?
Òbviament guanyar un premi d’aquesta importància amb la primera novel·la significa un impuls molt important. Tanmateix del futur no es parla, el futur es fa.
