Llegint alguns mitjans de comunicació catalans, sembla com si el món s’haguera aturat i només el procés sobiranista del Principat fóra digne de les respectives portades. La tardor, que es prometia calenta, s’ha refredat, i molt, al nord de l’Ebre, i de les retallades de Mas s’ha passat a parlar dels seus encontres amb Rajoy, amb el Rei d’Espanya o amb periodistes poc incisius. I la convocatòria anticipada d’eleccions no ha fet més que accentuar aquesta frescor.
L’anomenat procés sobiranista sí que ha escalfat, però, el debat al si de l’esquerra independentista i no només del Principat, sinó del conjunt de la nació, és a dir, dels Països Catalans. A L’ACCENT mateix, hem comprovat com articles que versaven sobre aquesta qüestió han estat dels més llegits al web durant molt de temps: ens referim a “Catalans quan convé” de Pau Fabra o “Cap renúncia” de Quim Arrufat: l’un que plantejava dubtes sobre l’abast territorial d’aquest sobiranisme, l’altre que ho feia sobre el contingut social.
Són aquests els quès que l’esquerra independentista haurà de posar damunt la taula per afrontar aquesta nova etapa encetada amb la Diada, inclosa la contesa electoral. La independència és realment assolible al Principat? I en cas que fóra així, CiU podria liderar aquest procés?
Aquest debat, tanmateix, no s’està traslladant al conjunt de la societat principatina que, aparentment, ha abraçat l’independentisme d’una manera acrítica o superficial, és a dir sense aprofundir en l’arrel del concepte, ni tan sols en la credibilitat dels qui l’abanderen; el lema que millor ho sintetitza és, sens dubte, “tenim pressa”.
De què? els hauríem de preguntar. Però, malauradament, l’esquerra independentista és incapaç, ara per ara, d’interpel·lar els principatins. És una paradoxa que qui durant anys ha defensat la independència contra corrent ara no pot condicionar -incidir mínimament- en el debat general o l’opinió pública; de fet ni tan sols la CUP, que és objecte d’una significativa atenció mediàtica, és capaç de situar el debat en aquests termes, sinó que rep atenció en la mesura que altera els paràmetres del joc establert.
Mentrestant, al País Valencià l’esquerra independentista convoca a la Diada del 9 d’Octubre reforçada per tot un any de dur treball al carrer contra les retallades nacionals i socials. Sense pressa, perquè el camí és llarg, es veu amb més preocupació que esperança tot el que ocorre al Principat. Una nova fractura -una escissió més dins una nació històricament esquarterada- no augura res de bo per als temps que vénen.
Al País Valencià el rellotge sembla moure’s més lentament; tanmateix, no hi ha renúncies, ni canvi de plantejaments: allò que era vàlid fa deu o quinze anys continua sent vàlid hui en dia. No és pas una qüestió d’immobilisme, sinó de confiança en les reivindicacions socials i nacionals. Cal tindre en compte que, a l’antic Regne de València, la catalanitat no s’assumeix de manera hereditària ni socialment natural, sinó que és un procés de presa de consciència que requereix un constant enfrontament intern -amb tot allò que des de la infància s’ha inculcat- i també extern -amb una societat més o menys bel·ligerant, però sempre hostil amb el catalanisme. Quan Joan Fuster afirmava que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà” no feia més que refermar el fonament polític del projecte nacional, en contraposició al projecte l’identitari o patriòtic, més propi de les classes dominants.
Per afrontar els nous temps que vénen, potser fóra bo que l’independentisme del Principat prenguera consciència també d’aquest catalanisme: cal ser valents per defensar la nació completa i la classe oprimida; al cap i a la fi, més difícil que al País Valencià, a les Illes o a la Catalunya Nord no ho tindran, passe el que passe.