El 2003, L’Accent començava a aixecar el vol i un dels primers llibres de què es va fer ressò va ser Homeless, el debut literari d’en Pau Vidal guardonat amb el Premi Documenta. Filòleg, traductor i escriptor nascut a Barcelona el 1967, després d’aquell primer treball prou ben valorat en Pau Vidal ha seguit publicant llibres, tant traduccions, habitualment de l’italià (en destaquen les seves traduccions de l’Andrea Camilleri, particularment si el protagonista és el comissari Montalbano), com obres pròpies. Ara bé, així com la ficció segueix regnant en l’àmbit de la traducció, els llibres de factura pròpia s’han anat apartant d’aquest gènere i per centrar-se en aspectes relacionats amb la filologia i la sociolingüística. Així, el 2009 publicava En perill d’extinció: 100 paraules per salvar, el 2012 Catanyol.es i ara fa un any 100 insults imprescindibles.
Prenent com a punt de partida els trenta anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística per part de la Generalitat de Catalunya i el debat al voltant del paper que caldria atorgar al català en un futurible Estat català, en Pau Vidal ens presenta El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic (Editorial Pòrtic), un llibre de títol provocador -el bilingüisme i les seves indiscutibles virtuts han esdevingut tema tabú- que presenta un balanç de la salut del català a principis del segle XXI. Un balanç que queda però una mica distorsionat d’entrada precisament perquè en l’origen del llibre hi trobem aquests dos fets excessivament vinculats al Principat que marquen massa el desenvolupament del llibre, desdibuixant-se una mica el país.
L’estil és desenfadat, amb un llenguatge molt planer, fins i tot col·loquial, el que li confereix caràcter de llibre de combat, malgrat que en cap moment no es perdi el rigor. La conclusió a què arriba sobre aquest període de “normalització” no pot ser més clar ni més contundent: “l’experiment ha fracassat, el bilingüisme no funciona”. I les seves raons, científiques: “el bilingüisme no funciona perquè atempta contra un dels pilars de la lingüística general, que és l’economia del llenguatge. Si una cosa la puc dir en tres paraules, per què dir-la en quatre? Si amb una llengua puc fer vida normal, per què aprendre’n dues?”
Recollint la idea del lingüista i filòleg Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell 1940 – Barcelona 2010) segons la qual “el català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català, perquè la llengua se’ns està esfilagarsant entre els dits”, en Pau Vidal, de la mà de la nombrosa bibliografia publicada sobre la qüestió de la llengua, posa en dubte tots els estudis que en valoren l’expansió de l’ús del català de forma optimista per posar l’accent sobre l’abast d’aquesta expansió (salut social i política) i sobre la qualitat (salut filològica). Així, es fa una anàlisi de la degradació de totes les seves estructures, tant les fonètiques, com les sintàctiques, les fraseològiques o les lèxiques. I, tot i que el panorama que ens presenta no és especialment encoratjador, si en Quim Monzó va proposar ja fa temps que, per viure amb un idioma agonitzant era millor plegar, en Pau Vidal no llença la tovallola i aposta per provar d’arreglar-ho mitjançant un tractament que, degut a l’estat avançat de la malaltia, només pot ser radical: “el trasplantament d’un òrgan vital, l’Estat”, que tingui cura del català de forma prioritària fins que no en recuperi la salut.
