[L’ACCENT 149]
El Bloc Nacionalista Valencià ha celebrat el cinquè congrés. Dos anys després de la reentrada de diputats del BNV a les Corts Valencianes de bracet amb Esquerra Unida, era el moment de fer balanç polític i marcar línies per a encarar el proper cicle electoral.
La ponència política aprovada ha fet un pas més per a situar-se com a espai de confluència entre les tradicions fusterianes i blavera.
El BNV va obtenir a les darreres eleccions autonòmiques 2 diputats dins les llistes de Compromís pel País Valencià. El Compromís fou un pacte entre EU, el BNV i altres socis menors concebut per tal de sumar tots els vots antiPP que no anessin a parar al PSOE, per intentar desallotjar Francisco Camps de la Generalitat. La fragilitat de la coalició es mostrà en no assolir l’objectiu de derrotar el PP, fet que mostrà que bàsicament allò que unia les diverses parts del Compromís era evitar ser víctimes de la barrera del 5%. El juliol de 2007, només dos mesos despres de les eleccions, una profunda crisi sacsejà el Compromís, amb baralles i divisions internes que afectaren greument la seva imatge pública i feren perdre l’escó per València d’Izquierda Unida a les generals de març del 2008.
A dos anys vista de les properes eleccions autonòmiques i municipals, el Bloc necessitava marcar públicament un perfil propi de cara a intentar fer-se un lloc en l’espai polític valencià. Un cop cremada la coalició amb EU, l’opció escollida fou intentar per enèssima vegada l’estructuració d’una formació políticament independent tant del PP com del PSOE, que amb una política nacionalista-regionalista aplegués sectors socials diversos, des d’antics votants del blaverisme fins a nacionalistes de tota la vida. Ras i curt, a la seva ponència expliciten que “ara, però, el valencianisme polític ha d’esforçar-se per ampliar la seua capacitat d’esdevindre l’interlocutor polític d’eixe 15%-20% de la societat que des de fa molts anys està fent palés als estudis sociològics el seu desig de poder comptar amb una força d’obediència valenciana, que reclame major autogovern i se situe en l’àmbit del progressisme. Per aconseguir eixe recolzament electoral del 6% al 8%, que ens marcàvem en anteriors documents interns de cara a les pròximes eleccions, hem de ser més permeables a sectors que sense vindre de la cultura política del nacionalisme estiguen orfes d’opció política en la qual confiar o estiguen afartant-se del bipartidisme”.
Allò que havia generat més expectació fou la possibilitat d’un canvi en la simbologia acceptada pel partit. En la línia del que ja havia passat a l’anterior congrés del PSPV, es tornà a posar damunt la taula la idea que calia acceptar finalment la simbologia i nomeclatura oficials de l’estatut per tal de superar rèmores del passat i poder obrir-se a altres sectors de la societat valenciana.
En el cas del BNV, aquesta posició es situa molt més enllà d’un simple tacticisme i torna a posar en primer pla el debat sobre la tercera via. Aquesta tercera via, presentada tradicionalment com una superació tant del “valencianisme espanyolista” com del “valencianisme catalanista”, considera que amb la creació d’un valencianisme no vinculat a cap altre projecte nacional és possible fer forat en la base social blavera. Fins al moment, el BNV havia optat per una utilització tàctica d’aquesta tercera via: presentar-se a nivell electoral com una opció nacionalista no adscrita al projecte nacional català, però mantenint la tradició política provinent del nacionalisme catalanista, i optant puntualment per a fer apropaments als sectors blavers més “il·lustrats”.
En la ponència política el BNV feia un pas més en la seva voluntat per a situar-se com a espai de confluència de les tradicions fusteriana i blavera. “Nosaltres considerem que ja s’han balafiat massa esforços, massa temps i massa energies en les baralles i les discussions bizantines, mentres la majoria de la societat valenciana ha deixat resolts gran part d’eixos debats. El BLOC pretén representar i aglutinar tot l’Espai Valencià, i per eixa raó cal abordar la qüestió històricament controvertida de la simbologia valenciana; amb una intenció i una pretensió ben clara: superar velles batalles, i reconciliar postures i tancar ferides, per tal d’enfortir el projecte”.
Derrota simbòlica?
Aquesta voluntat integradora topa, però, amb el conflicte simbòlic promocionat al País Valencià a les acaballes del franquisme per elements locals del règim. La proposta plantejada pel BNV era l’assumpció de la simbologia tant nacionalista com blavera, remarcant l’acatament de la legalitat dels símbols establerts a l’estatut. Amb una declaració implícita de derrota en la batalla simbòlica, expressant que “la societat valenciana, durant els prop de 30 anys de democràcia actual, ha anat configurant-se en base a un univers simbòlic -oficial- plenament consolidat, i assumit per una àmplia part de la nostra població”, la ponència proposava l’assumpció plena de la senyera de la Ciutat de València com a símbol de tot el País Valencià, afirmant que “aquesta voluntat de conciliació, derivada d’una determinació per ser entesos pel conjunt de la societat i avançar en la construcció nacional del poble valencià, ens ha de conduir a avançar en l’assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada, com a símbol privatiu, com a bandera que ens identifica com a nació en el món”.
Finalment, les pressions de la base van aconseguir que la pròpia direcció impulsés una esmena destinada a fer marxa enrera en la voluntat de preeminència de la bandera amb franja blava, i a tornar a una situació d’acceptació per igual d’ambdues simbologies. El BNV és un partit que si bé pretén representar una tercera via inspirant-se en l’actuació de CiU a Catalunya, té una militància composta principalment per persones provinents de la tradició del valencianisme catalanista i d’esquerres. Mentrestant, la promesa de convertir al valencianisme les antigues masses del blaverisme s’eternitza i de moment només és això, una promesa, i la representació autonòmica sempre ha vingut d’un matrimoni d’interessos amb EU.
