El Brexit i el futur d'Irlanda

El Brexit i el futur d'Irlanda

Un recent article a l’Irish Times informar que el diplomàtic irlandès retirat Sean Ó hUigínn citava el comentari d’Edmund Burke “els anglesos només tenen una ambició en relació amb Irlanda, no saber-ne mai més res”. Sens dubte, amb la crisi pel Backstop del Brexit a la Cambra dels Comuns(1), els dirigents del partit conservador deuen compartit aquesta idea en secret. Molts a Irlanda poden suggerir que si els anglesos haguessin actuat com suggeria d’Edmund Burke i haguessin marxat d’Irlanda en aquell moment, potser experimenten menys problemes ara. Tanmateix, no podem canviar el passat i la qüestió irlandesa ha tornat a turmentar Westminster.

Sigui quina sigui la història, el debat sobre el Brexit no segueix la mateixa línia argumental a Irlanda del Nord, com passa a Gran Bretanya. Els protagonistes locals fan càlculs diferents, encara que paradoxalment relacionats, a l’hora de decidir la seva posició sobre aquest tema. D’altra banda, Londres i Dublín també juguen a la carta d’Ulster, però sovint amaguen el raonament complet pel qual ho fan.

Subjacent de tot afer polític a Irlanda del Nord hi ha la qüestió constitucional de si la zona hauria de seguir governada des de Londres o bé transferir la sobirania a Dublín. Ara hi ha dos fets crucials que posen de relleu la importància d’això. En primer lloc, hi ha una fixació perenne en els canvis demogràfics, que indiquen la inevitabilitat d’una majoria en les pròximes dècades a favor de la fi de la unió amb la Gran Bretanya. Això es veu agreujat per l’evident fracàs dels Sis Comtats per funcionar com a entitat política normal.

No és que la gent de Irlanda del Nord no tingui coneixement o sigui indiferent al Brexit. Tanmateix, és el cas, que, en la seva majoria, el consideren una qüestió secundària. Un factor contributiu a aquestes perspectives és l’actitud dels governs britànic i irlandès, un parlant de la necessitat de preservar la preciosa unió i l’altre aixecant l’alarma sobre una “frontera dura”. No és sorprenent, doncs, que els dos grans partits polítics locals, el Partit Democràtic Unionista (DUP) i el Sinn Fein, s’hagin centrat en l’impacte constitucional del Brexit.

El DUP afavoreix les opcions de retirada més dures (Hard Brexit) amb l’esperança que es tradueixi en la màxima divergència entre el nord i el sud i, per tant, reforçar la partició d’Irlanda. Si bé aquesta posició guanya el favor dels nuclis més unionistes (i entre el Grup de Recerca Europeu (2)), ha causat preocupació a part de la classe mitjana unionista que tem una interrupció econòmica. No obstant això, la por més gran del partit és perdre el seu nínxol com a principal defensor d’un “Ulster protestant” i per tant se sent obligat a continuar amb la seva política.

De forma decebedora per a l’esquerra que desitja trencar amb la UE, el Sinn Finn ha canviat la seva oposició respecte la UE que havia mantingut durant molt de temps. En lloc de posar en relleu l’amenaça neoliberal de Brussel·les, ara adopta la fal·laç posició de “Romandre i reformar”. Amb un 55% de majoria als Sis Comtats a favor de quedar-se a la UE, el Sinn Fein vol fer evident que Londres ignora la voluntat dels nord-irlandesos. El partit també ha liderat una campanya que se centra en les possibles, encara que molt exagerades, dificultats que planteja una frontera dura.

Mentrestant, els governs britànic i irlandès fan córrer els seus propis relats d’autoconsum entorn del Brexit.

El primer ministre britànic, Johnson, rebutja l’opció del Backstop al·legant que és degut al seu profund i afectuós afecte per la unió entre Gran Bretanya i Irlanda del Nord. En realitat, aquesta aventura amorosa es basa fermament en l’aritmètica de la Cambra dels Comuns. Per mantenir-se al càrrec i evitar unes eleccions generals, el partit conservador ha hagut de retenir el suport del DUP. El govern irlandès tampoc és completament franc amb les seves declaracions sobre l’impacte de la sortida de la Unió Europea a la Gran Bretanya. Dublín s’ha centrat molt en l’amenaça que suposa per a l’Acord de Divendres Sant en general i en particular per al manteniment de la pau.

Les afirmacions alarmistes sobre la tornada als “Troubles” anteriors a 1994 (3) són exagerades. Malgrat la recent mort de la periodista Lyra McKee, hi ha escassa evidència de cap interès real de retornar al conflicte generalitzat de les dècades anteriors. Al contrari, la tragèdia va il·lustrar la profunditat de l’oposició als grups armats. D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que el fet que la Gran Bretanya surti de la Unió Europea no modificarà, per si mateixa, la posició constitucional d’Irlanda del Nord al Regne Unit, tant si hi ha un acord de retirada com si no.

No oblidem tampoc que tant els governs britànics com els irlandesos han declarat categòricament que no crearan infraestructures al llarg de la frontera. Boris Johnson ha repetit en diverses ocasions que el Regne Unit no imposarà aranzels a les mercaderies que es desplacin cap al nord. Això vol dir que qualsevol control que es pogués derivar d’un Brexit sense acord es realitzaria a la República i hi ha tots els indicis que aquests es faran molt lluny de la frontera. Per cert, des que l’illa fou dividida fa gairebé un segle, no hi ha constància de cap atac republicà contra un lloc duaner del sud d’Irlanda.

En poques paraules, el debat sobre el Brexit a Irlanda, el nord i el sud, ha oblidat en gran mesura els elements essencials de la discussió. Irlanda del Nord és una de les regions més pobres del Regne Unit. Els ingressos mitjans són un 8,5% menys que a Gran Bretanya, la renda disponible és inferior al 40% de Londres i l’economia es troba en continu declivi, com ho demostren les dificultats a les antigues icòniques drassanes Harland&Wolff. La situació econòmica a la República sembla infinitament millor. Tanmateix, això dissimula una societat cada cop més desigual amb desenes de milers de persones sense llar, un servei sanitari de dos nivells que deixa els menys privilegiatsn un desavantatge important i augmenta el nombre de treballadors amb feina poc remunerada o precària.

A banda i banda de la frontera, la resposta a això consisteix en trencar amb les economies capitalistes de lliure mercat, ja siguin controlades per neoliberals que estiguin a Londres o a càrrec de la Unió Europea. Aquest és, en essència, el plantejament d’esquerres en relació amb el Brexit, i s’aplica a Irlanda tant com ho fa a Gran Bretanya. En lloc de tenir la gent treballadora debatent la necessitat de tenir un control socialista democràtic de l’economia, els qui manen han desviat la seva atenció cap a una tornada molt poc probable del conflicte armat, els retards d’exportació o possibles embussos de trànsit en el pas fronterer.

Per sobre de tot, la claredat i la transparència d’aquest tema són essencials tant a Irlanda com a Gran Bretanya. Per tant, la campanya del LEFT(4) (leftcampaign.org) no és només oportuna, sinó que és molt necessària i mereix tot el suport que li puguem donar.

Notes

  1. El Backstop és un paquet de mesures que evitarien l’establiment d’una “frontera dura” entre els sis comtats del nord i la resta d’Irlanda amb l’aplicació del Brexit, la sortida de la Gran bretanya de la Unió Europea.
  2. El Grup de Recerca Europeu, o European Research Group és el lobby conservador britànic partidari del Brexit.
  3. Nom amb que és anomenat el període de conflicte armat a Irlanda del Nord des de 1969 fins a l’acord de pau del 1998.
  4. Leave–Fight–Transform: The LeFT Campaign. Campanya de diferents forces i personalitats de l’esquerra irlandesa, galesa, anglesa i escocesa contra la Unió Europea.

Traducció de l’Accent.

*Tommy McKearney (@Tommymckearney) és un activista republicà i socialista irlandès. Fou membre de l’IRA Provisional i un dels vaguistes de fam de 1980, 3 dels seus germans i un oncle moriren en el conflicte d’Irlanda del Nord, assassinats per l’exèrcit britànic, els paramilitars unionistes o en acte de servei amb l’IRA. Crític amb els acords del divendres sant. Actualment és sindicalista, escriptor i membre del Peadar O’Donnell Socialist Republican Forum,.