A tocar de Salses, a l’extrem nord dels Països Catalans, hi ha una gran esplanada entre estancs i
muntanyes. Durant dècades, ha estat indret de pas per carretera i autopista, vies de regionals i alta
velocitat, seu de l’aeroport, d’un parc eòlic i empresarial… i del Camp de Ribesaltes. El 21 d’octubre
de 2015 s’hi ha inaugurat un museu memorial que recorda el pas forçat de diversos grups de
població civil i militars vençuts. L’obertura de l’equipament arriba poc després de la publicació de
«Rivesaltes, le camp de la France [de 1939 à nos jours]» (Ed. Trabucaire, 2015), de Nicolas
Lebourg i Abderahmen Moumen, llibre didàctic amb molta informació i dades sobre la vida
quotidiana al centre en diferents períodes. Malauradament el dia de l’obertura al públic la llibreria
del nou museu no compta amb el volum, si bé la xarxa ofereix textos dels autors, força crítics amb
la gestió del memorial.
Tot i ser ideat el 1875 com a camp militar, la seva realització no s’emprèn fins 1935. La posada en
funcionament arriba el 1939, quan allotja 1.000 antifeixistes que venen de combatre els colpistes
espanyols. El 1941 compta amb 6.475 interns de 16 nacionalitats, més de la meitat provenen del sud
dels Pirineus, més d’un terç son jueus de l’est, també hi ha uns 1.343 gitanos amb nacionalitat
francesa dos terços dels quals aconsegueixen fugir almenys un cop. Al camp, les famílies son
separades, les condicions sanitàries son pèssimes, el clima duríssim, la massificació, la fam, els
paràsits, la tuberculosi, i els abusos sexuals i de tota mena, son una constant. En dos anys el recinte
veu passar uns 21.000 interns, 2.313 son deportats a Auschwitz-Birkenau via Drancy, 215 moren al
lloc, d’entre aquests 51 nens.
A finals de 1942 amb l’ocupació alemanya del Rosselló es tanca el centre d’internament i es retorna a les instal·lacions la seva funció militar. Després de la retirada i sabotatge per part dels alemanys, l’ús militar es compagina amb la reclusió de presoners de guerra i col·laboracionistes, així com centenars de refugiats soviètics, i aquells qui prossegueixen travessa pirinenca clandestinament. L’octubre de 1944, el centre d’acollida vigilada compta amb 10.000 militars alemanys i italians presos, al final de la guerra son entre 6.000 i 7.000, 412 d’entre ells
moren a causa de la canícula de 1945 i 1946. Fins el tancament de 1948, el recinte absorbeix també
molts col·laboracionistes de baix rang abandonats pels seus caps que defugen venjances
expeditives.
Poc després s’hi crea un centre de formació professional i militar bàsicament per nordafricans,
fins que l’any 1957 en el marc de la guerra d’Algèria l’estat francès planeja fer-hi un camp
d’internament; finalment s’hi instal·la més discretament un centre penitenciari per a partisans
independentistes algerins, en acabar la guerra en son 527. A partir de llavors, el camp que fins
llavors havia servit de lloc de pas pel contingent que anava a combatre a Algèria, comença a acollir
repatriats partidaris de la colonització francesa i les seves famílies, uns 8.000 l’octubre de 1962, uns
22.000 fins 1964. A aquests s’afegeixen de 1964 a 1966 ex-militars francesos amb les seves famílies
d’altra provinença, uns 2.500 guineans i alguns d’Indoxina.
A mitjans dels setanta, després de marxar els darrers «harkis», alguns dels quals romanen a la localitat Ribesaltes, l’indret torna a ser durant anys un camp d’entrenament militar. L’any 1986 però s’hi crea un centre de retenció
administrativa, que a partir de 1994 amb més de 1.000 entrades anuals esdevé un dels més grans de
l’estat francès. El trasllat uns quilòmetres al sud d’aquest centre d’internament d’estrangers de
gairebé 1.000 places, l’any 2007, suposa el seu engrandiment. Paradoxalment les autoritats veuen
incompatible aquest ús amb la creació del museu memorial.
Heus ací un possible resum de la veritable història del Camp de Rivesaltes exposat sense ornaments,
una història complexa amb una gran càrrega de patiment, exclusió, ostracisme, abandó, violència,
repressió, por, i mort. Del decret d’internament dels estrangers indesitjables en camps de
concentració de 1938 a les actuals lleis anti-immigració, dels refugiats de conflictes internacionals
conseqüència del feixisme i el colonialisme als de conflictes bèl·lics i socioeconòmics d’avui dia,
aquest indret crida primerament el record i el màxim respecte pels reclusos del passat i del present.
El Museu Memorial
El 16 d’octubre de 2015 el primer ministre Manuel Valls, rodejat de ministres, secretaris d’estat,
autoritats locals i altres personalitats, inaugurava el Museu Memorial de Rivesaltes. Ja al 2012 el
candidat a la reelecció presidencial Nicolas Sarkozy s’hi havia plantat per retre homenatge als
«harkis». Nogensmenys, els homenatges i actes de record anònims ja feia anys que es donaven.
L’inici del procés de recuperació de la memòria del camp de Ribesaltes es pot fixar l’any 1993, arran
d’un estudi de Serge Klarsfeld que motiva la col·locació d’un monòlit en record dels jueus deportats
el 1994, al que segueixen un monòlit pels harkis el 1995, i un altre pels qui escaparen dels
franquistes el 2000, tots ells imperceptibles en l’actual recorregut pel camp. En tot cas, l’afer pren
volada quan el 1997 un col·lectiu d’intel·lectuals i ciutadans engega un manifest «Per la memòria
viva del camp de Ribesaltes» en reacció a la troballa per part del periodista Joël Mettay d’una part
dels arxius del camp a la deixalleria. Poc després el nou president del departament Christian
Bourquin s’erigeix com a aval polític d’un projecte amb un cost total de 23 milions d’euros i un
pressupost anual de 1,635 milions d’euros pel 2016, un volum d’inversions que ja d’entrada fixa les
condicions de seguretat i monologuisme que han de caracteritzar la intervenció.
Mort abans de la inauguració, el cacic socialista rossellonès promotor de l’accent català de la república francesa,
condemnat repetidament per corrupció, dóna nom a l’avinguda on es situa l’equipament, al temps
que hi fa prevaldre la visió humanista menys controvertida en relació als discursos i pràctiques del
seu partit. L’aval arquitectònic ve a càrrec del guanyador del concurs públic de 2006, l’estrella
internacional de la nova arquitectura francesa Rudy Ricciotti, qui diposita el permís de construcció
el 2009, col·loca la primera pedra el 2012, i garanteix la inauguració d’octubre de 2015. La pràctica
totalitat del pressupost departamental, regional i finalment també estatal, s’ha destinat a erigir una
placa gegant de 3.832 metres quadrats, un immens bloc de formigó rectangular semienterrat d’una
sola planta i 230 metres de llargada, color ocre i sense pràcticament orificis, al qual s’accedeix per
una rampa. Un megàlit silenciós i pesat que rendeix culte al formigó, l’encofrat, la densitat, la
compressió, l’horitzontalitat, els materials, els volums… tal vegada també al castell de Salses.
A l’interior, un vestíbul amb llum difuminada, un mur nuu, una porta enigmàtica, un llarg passadís
relativament estret, un seguit de superfícies per a exposicions temporals i permanents, una gran sala
hipòstila il·luminada artificialment des del sòl i per les projeccions en grans dimensions, i el retorn
pel mateix camí abans recorregut en sentit invers. A la sala d’exposició permanent, una gran taula
central, sis grans panells lluminosos, una exposició de cartes interactives, i nombrosos
testimoniatges i documents audiovisuals. A banda d’això, sis creacions de l’artista contemporània
Emmanuel Régent a partir de testimonis directes, i una exposició temporal multimèdia en base a
cartes sobre el camp rebudes de diferents fonts signada per Anne-Laure Boyer.
Per separar el vestíbul, que acull cafeteria, llibreria, i accés a l’auditori annex, de l’espai educatiu i de l’espai de
visita, i aquest darrer de les oficines amb el centre de documentació, tres patis interiors que
connecten aquest hermètic edifici amb el cel. L’autor, qui afirma que el seu equip opera com un
comando llibertari -al servei de grans fortunes i l’estat-, el defineix com un projecte expressionista,
un relat o narració opac i intemporal, un discurs constructiu carnal, impregnat de la realitat de la
matèria, com de l’aventura imprevisible i descontrolada inherent a un procés impregnat d’ansietat,
inquietud existencial, energia i entusiasme.
I finalment l’aval científic, a càrrec de Denis Peschanski, especialista en la II Guerra Mundial a França i qüestions relatives a la memòria, escollit president del Consell Científic del Memorial per tal d’impulsar la confrontació amb el drama, la història d’un segle de grans esdeveniments traumàtics, de desplaçaments forçosos de població, de camps de
diferents tipus per magnitud i condició. Al voltant del museu, la justificació de l’emplaçament,
l’itinerari a l’aire lliure per un petit recorregut circular d’accés gratuït que permet observar de lluny
una part dels vestigis del camp, principalment barraques i lavabos de formigó gris mig esfondrats
entre vegetació espontània. I encara més enllà del propi recinte tancat del memorial, més barraques i
vestigis, silencioses i opaques, com el propi camp durant dècades.
Independentment del recurs al traumatisme com a teràpia de xoc per forçar un despertar sobtat la
memòria, de l’irrespectuós joc d’identificació envers unes víctimes que tanta indiferència han
acumulat, de la descontextualització d’un espectacle museïtzat en sintonia amb una cultura-política
de masses sotmeses als mitjans de comunicació social, de la desproporció d’un projecte faraònic en
la relació continent-contingut, de la continua instrumentalització política dels debats sobre
immigració i refugiats, de les contradiccions d’un estat francès segregacionista que no cessa de
perseguir i recloure minories i pobres, de la fortificació i blindatge europees enfront les
problemàtiques foranes, de l’apatia d’un mon on s’estima hi ha 60 milions desplaçats i 20 milions
refugiats… Ribesaltes roman l’indret on recordem, homenatgem i dignifiquem els refugiats d’ahir i
d’avui.
Fotografia d’Irina Llopart
