El carrer ja no és seu
En el moment de tancar la present edició de L’ACCENT, el ple de la Corts Valencianes aprovava la proposició no de llei que instava a les institucions i al Consell a no tramitar cap iniciativa parlamentària o altres escrits que “no respecten la denominació oficial de Comunitat Valenciana o la substituïsquen per una altra”. El mateix dia, efectius dels Mossos d’Esquadra procedien al desallotjament de Can Pinella, a Montcada i Reixach, i s’emportaven cinc persones detingudes; alhora, a instàncies de l’Audiència Nacional espanyola, un altre dispositiu dels Mossos escorcollava l’Ateneu Llibertari de Sabadell; els Mossos també, en aquesta ocasió a Salt, negaven el dret a l’aigua potable dels inquilins de l’edifici ocupat per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques. I no molt lluny d’aquestes terres, a Ondarroa, l’Ertzaintza detenia Urtza Alkorta, condemnada a 5 anys de presó per col·laboració amb banda armada; ni la barrera humana de centenars de solidaris ni el fet que la sentència condemnatòria s’havia basat en unes declaracions extretes sota tortura va impedir l’actuació policial.
Tot açò en un 15 de maig. Un 15 de maig dos anys exactes després del gran esclat d’indignació, d’emprenyament. Dos anys després que milers de persones reprengueren el camí de la mobilització per exigir més respecte i més democràcia. I, tanmateix, pareix que el sistema és més fort que mai, més intransigent, més antidemocràtic.
La lectura però, es pot fer perfectament a l’inrevés: darrere de cadascuna d’aquestes actuacions reaccionàries hi ha un moviment social que avança, que genera por a les altes esferes. Al País Basc, l’esquerra abertzale està trobant fórmules per trencar l’impasse en què es trobava, gràcies a la resistència civil i a la mobilització obrera -a final del mes hi ha una convocatòria de vaga general a EH; a casa nostra els moviments socials no només estan creixent-se dia a dia amb la lluita, sinó que estan teixint milers d’alternatives locals al sistema capitalista. Els pisos ocupats de la PAH, la xarxa de casals i ateneus, o centres com Can Pinella, en són un bon exemple. Precisament en aquest número de L’ACCENT reflexionem sobre com des de la base s’intenten construir dinàmiques de lluita que trenquen les dependències heretades des de l’anomenada Transició; en aquest cas referides a l’ensenyament, de la mà del SEPC i de la COS.
També en aquest número tractem les agressions al català, que darrerament s’han multiplicat arreu dels Països Catalans. El cas de la Franja de Ponent, amb la nova denominació de LAPAO, és una mostra més de com el PP intenta reviscolar el conflicte identitari per desviar l’atenció d’altres problemes que, segurament, estan desgastant el seu suport electoral. Al País Valencià, el procés és especialment evident i surrealista: el mateix dia que el PP vetava la denominació del País Valencià, s’estava desmuntant una exposició sobre l’Estatut d’Autonomia que, entre altres coses, contextualitzava aquest terme -que està recollit en el mateix Estatut; el mateix Alberto Fabra, president de la Generalitat, n’havia signat la presentació del catàleg.
Com han explicat Som Països Catalans en un comunicat, “sembla obvi que al darrere de l’intent de ressuscitar la catalanofòbia al sud del Sénia -i a altres territoris del Països Catalans, afegim nosaltres- no hi ha cap altra cosa que unes perspectives electorals molt negatives per al Partit Popular. Després de governar les institucions autonòmiques des de 1995, el suport a la dreta espanyolista comença a trontollar a causa de la corrupció i, sobretot, la situació econòmica, especialment negativa al País Valencià per culpa d’una gestió nefasta dels diners públics.”
“Però hi ha alguna cosa més en aquesta decisió. ‘País Valencià’ no és simplement el nom d’un territori. Aquesta denominació de la part més meridional del nostre país conté associada una sèrie de valors que el Partit Popular, i l’espanyolisme en general, rebutgen i combaten: el progrés humà, la transformació social, la llibertat, la lluita pel territori, la defensa de la identitat i cultura pròpies; al capdavall, la democràcia.”
El fet que l’intenten prohibir no és més que la constatació que el terme -i tot allò que comporta- és ben viu i vigent. I hi ha una diferència substancial respecte a èpoques anteriors: si en aquell moment van aconseguir que el terme se silenciara per por a perdre vots (no oblidem que els partits valencians actualment a l’oposició pràcticament no l’empraven) o per por a generar reaccions violentes al carrer, hui en dia han d’actuar des de les institucions i des de la llei. Celebrem, doncs, el 15M perquè el carrer ja no és seu.
