La societat adora els diners com a valor suprem. Per això cal dir que no és corrupta; és hipòcrita, i res més. Essent el diner déu, el mercat (compradors i venedors) funciona perfectament d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda. No hi ha casos aïllats; els casos només surten a la llum quan algú se sent oblidat o perjudicat a l’hora del repartiment i esventa públicament una situació concreta.
Els polítics, conscients que gaudeixen del poder a curt temini, són els més propensos a aprofitar, ràpidament i al màxim, la seva posició privilegiada (cas Carod, Roldán, Camps…): hi ha tant corruptors com corruptibles. Però, havent d’actuar quasi a la llum del dia i envoltats de tants enemics que els envegen el càrrec, se’ls veu la cosa amb més facilitat.
La negra, la desconeguda profunditat del que en diem corrupció està, sobretot en les grans empreses industrials i financeres els alts directius de les quals les consideren, sense excepció, patrimoni personal seu. Sous, assegurances, plans de pensions, pensions vitalícies per a les seves pròpies vídues, etc., amb xifres d’escàndol si se les compara amb el sou d’un treballador productiu. La Caixa és un exemple paradigmàtic de com una institució exemplar ha caigut en mans d’una cúpula directiva, sense cap dret de tipus accionarial, que l’utilitza descaradament per al propi benefici personal.
Però cal acceptar tot això perquè és consubstancial amb l’home des de l’inici dels temps. Perquè, qui no ha cobrat, en diners negres, quan ha pogut, alguna feina? Tothom ho veu i tothom calla. L’omertà és llei i la regla és viure i deixar viure. Corrupta, la societat? En absolut. Tan sols pateix allò que Jacques Monod en diu el mal de l’ànima moderna: l’evident desajust entre la moral oficial i la que es practica a tots els nivells i estrats socials.
No cal donar-hi més voltes: els diners és el déu únic i suprem que ho justifica tot. Regulem, doncs, aquesta realitat amb una Llei Orgànica i, fet això, dediquem-nos a cultivar el nostre jardí.