>> Reportatge sobre el programa Voluntariat per la Llengua
Segons les dades del Consorci per a la Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya, només 3 de cada 10 persones estrangeres parlen català. Això pot cridar l’atenció, però no resulta tan estrany quan veiem que el percentatge de catalanes i catalans que el
parlen és tot just del 75%. Però sense dubte hi ha una dada que convida a la reflexió: un 82% dels catalanoparlants canvien el català pel castellà quan el seu interlocutor no parla el català però l’entén.
Una de les iniciatives del Consorci per fer que el català penetri més en la ciutadania, i en la població migrada en particular és el programa de Voluntariat per la Llengua. A través d’aquest programa, posen en contacte persones catalanoparlants amb altres que, generalment, són nouvingudes amb nocions bàsiques de la llengua però que no són capaces o no s’atreveixen a expressar-s’hi públicament. Aquestes persones s’organitzen en parelles lingüístiques. Segons Marcel Pellejà, responsable del servei de voluntariat del Consorci de Barcelona, el programa busca que persones que parlen habitualment català destinin una hora setmanal durant 10 setmanes a conversar amb persones interessades a agafar fluïdesa, perdre la vergonya i poder-lo parlar d’una manera natural i incorporar-lo gradualment a les seves activitats quotidianes. Marc Piera, tècnic de Normalització Lingüística i responsable del Servei Local de Català d’Esparreguera, va més enllà i considera que el programa no és simplement una eina d’aprenentatge lingüístic sinó també una eina per a la integració: “Busquem arrelar la persona nouvinguda al nou país que l’ha acollit, Catalunya, mitjançant les persones, la llengua i el coneixement de les expressions culturals.”
El programa de voluntariat va néixer el 2003, i en els seus 7 anys de vida ha mostrat una acceptació cada cop més gran. En el passat 2009 es van inscriure el programa 10.510 parelles, registre que va suposar un augment del 13,5% respecte el 2008. Segons els organitzadors del programa, les dades del present curs són esperançadores i podrien superar les del 2009.
Una de les moltes parelles que hi ha arreu de Catalunya és la formada per Joan Jorba i Guénola Moreau, els dos residents a la localitat d’El Bruc. Els dos formen una de les parelles inscrites al Servei Local de Català d’Esparraguera. Moreau fa 6 anys que és a Catalunya, i participa al programa des del 2005. Domina el català a nivell escrit però considera que necessita molta pràctica a nivell oral. La Guénola ha estat autodidacte i ha anat aprenent el català a través de cursos d’autoaprenentage, els quals considera insuficients per tenir bon nivell oral. Per ella, el sistema de parelles lingüístiques és un model idoni per progressar. Però també veu que formar part d’aquest programa li pot fer conèixer més coses del lloc on viu a través del contacte directe amb en Joan.
Lògicament, la iniciativa té un enfocament on la persona estrangera és la màxima beneficiària de les trobades de la parella, ja que el principal objectiu és la pràctica del català. Però Joan Jorba, assegura que ell també treu alguna cosa positiva: “Les trobades em serveixen per parlar el català de forma més acurada i t’hi esforces més, sense tenir en compte que és enriquidor poder ensenyar a una altra persona.” La seva companya també considera que els dos treuen profit de les trobades, perquè els catalanoparlants voluntaris poden aprendre moltes coses sobre la cultura del seu interlocutor. Rosa Maria Gomà, també voluntària per la llengua d’El Bruc, es mostra d’acord amb aquest punt de vista: “En trec profit perquè he fet una nova i gran amistat i m’enriqueixo amb el coneixement d’altres cultures, és una manera d’enriquir-se mútuament.”
Una de les claus perquè les trobades no siguin estructures rígides en les quals una persona ensenya i l’altra es limita a rebre lliçons, és que el Consorci no marca totalment les pautes de les trobades. Segons Marcel Pellejà, les indicacions que reben les i els voluntaris són no corregir en excés la persona aprenent per no tallar el fil del discurs; procurar que la persona parli com a mínim el 50% del temps que dura la trobada; practicar la conversa en un ambient relaxat i deixar en segon terme les explicacions gramaticals; i finalment, adaptar els temes de conversa als interessos comuns.
Iniciativa exitosa però insuficient
Les dades sobre nombre de catalanoparlants al Principat i el nombre d’inscripcions al programa del voluntariat del Consorci mostren com la iniciativa ha tingut una bona acceptació i un creiexement progressiu, però que per altra banda encara costa que les persones nouvingudes, i també moltes catalanes de naixement, aprenguin el català o el parlin amb fluïdesa. Marc Piera considera que una nova llengua només s’aprèn i es parla quan això resulta pràctic. Com que encara hi ha molta gent que viu a Catalunya que no la parla i com que encara hi ha molts catalanoparlants que no la mantenen amb persones que detecten com a estrangeres, això resta valor i prestigi al català. Guénola Moreau coincideix amb aquesta opinió, i confirma que moltes persones catalanoparlants canvien de llengua quan interactuen amb alguna estrangera.
Segons Piera, quan els habitants d’un indret han estat educats mitjançat un sistema de premi/càstig per abandonar una llengua i fer-ne servir una altra (segons ell, els 300 anys de domini espanyol a Catalunya i la dictadura franquista són els millors exemples), acaben no fent servir la pròpia llengua en determinats àmbits o amb determinades persones. A aquest fenomen sociolingüístic se’l coneix com a diglòssia, però de fet les conseqüències psicològiques que comporta són més grans, en el que s’anomena submissió lingüística. Guénola Moreau va viure fa temps a Transsilvania, territori d’identitat hongaresa que ara pertany administrativament a romania. Després d’estudiar la importància de la llengua materna com a vincle de la identitat per la població hongaresa d’aquesta regió, una de les conclusions a les que va arribar Moreau és que la llengua té un valor al nivell psicològic molt important i això implica comportaments contradictoris de part de la gent. Una conclusió que ha comprovat en primera persona des que viu a Catalunya: “El fet que moltes persones catalanoparlants s’adrecin directament en castellà a una persona migrada és un exemple d’aquesta contradicció”.
El Consorci de Normalització Lingüística porta treballant per la llengua des del 1983. El gran impediment perquè la llengua catalana deixi de tenir la necessitat de ser normalitzada és, segons Piera, la falta de voluntat de l’Estat espanyol de reconèixer la realitat plurilingüística de l’Estat. “Això fa que tot el pes de la normalització recaigui sobre les administracions catalanes, i per tant, que el procés sigui més lent”, conclou Piera.
Alguns dels territoris de domini lingüístic català, els Països Catalans, han registrat que menys del 30% dels seus habitants parlen el català, llindar que segons la UNESCO és sinònim que una llengua està en perill. Així doncs, sectorialment parlant, podem considerar que la supervivència de la llengua catalana està amenaçada. Això contrasta amb el missatge de molts mitjans de comunicació de masses i partits polítics espanyols (i també alguns de catalans) transmeten sobre la suposada persecució i menyspreu del castellà per part de les administracions catalanes. Aquesta estratègia és contestada amb contundència per Maria Carme Junyent, professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona: “El que voldrien els enemics del català és que les víctimes de la repressió passin a ser els botxins de la pròpia llengua”.
