El CDR
En el magma d’informacions, deformacions, anàlisis, pronunciaments i polèmiques que el moviment català cap a la independència ha desfermat, la presència dels CDR és quantitativament molt inferior respecte a la d’altres actors implicats (partits, institucions ―de l’estat i autonòmiques ―, mitjans de comunicació, associacions) i marcada, a més, per definicions criminalitzadores (comandos separatistes), pròpies de la propaganda goebbelsiana normalitzada per Ciudadanos i la seva caverna mediàtica. Ni tan sols els mitjans més propers als moviments socials en fan gaire esment, ja que prefereixen centrar-se en els elements de la política clàssica d’un sistema parlamentari (líders i portaveus, resultats electorals, comunicats, declaracions, anècdotes diverses).
Nascuts com a agregacions per protegir la preparació i el desenvolupament del referèndum, els CDR van haver de transformar-se en organismes autònoms que es van enfrontar, primer ―i amb èxit―, a la violència policial, per constituir-se, posteriorment, com a organitzacions enxarxades i arrelades a barris i pobles. La R va passar a significar República, i en alguns casos va ser substituïda per la B de barri.
La seva composició, des del mateix 1-O, va ser variada: militants de l’esquerra independentista, activistes de moviments socials o veïnes que, per un cop, sentien “útil” la seva participació activa en una mobilització. Per a la majoria d’elles, la idea de República Catalana remetia a una barreja de memòria antifeixista, de voluntat d’aprofundiment democràtic i de rebuig a l’autoritarisme creixent del règim del 78, amb la monarquia entronitzada per Franco al capdamunt.
Una varietat que ha produït una intel·ligència coral capaç de definir una estratègia coherent i d’identificar amb les seves accions l’adversari, i sense limitar-se a mers subjectes polítics i institucionals, sinó també dirigint aquestes accions contra poders fàctics, des dels oligopolis de l’Íbex 35, les organitzacions feixistes i neofeixistes, els mitjans de comunicació que defineixen l’entramat mediàtic de suport i legitimació del règim del 78 (definició encertadíssima per moltes raons, com per l’existència d’una estructura legislativa, policial i de producció d’un pensament hegemònic favorable al manteniment de l’statu quo), fins al mateix patriarcat, encara imperant. Un actor capaç d’anar teixint aliances amb moviments socials, com el del dret a l’habitatge, i també amb organitzacions i sectors progressistes de l’estat, europeus i d’altres parts del món. Capaç de crear formes d’organització, d’inspiració assembleària, arrelades al barri o al poble i, per tant, a la vida. Capaç de trobar les eines necessàries ―sense haver de recórrer a una violència costosa, en termes de dolor humà― per entorpir la “normalitat” productiva i extractiva del país.
Si més no, potencialment, els CDR són un embrió de noves formes d’apoderament col·lectiu amb voluntat de subvertir l’ordre establert més enllà d’un “simple” canvi d’estat. Portadors de propostes polítiques de gran transcendència, com el procés constituent, un camí que caldrà recórrer mitjançant la implicació de tots els sectors actius i propositius de la societat. Aquest és un camí paral·lel al del necessari procés destituent que, amb la desobediència, la no-col·laboració o l’oposició frontal, haurà de neutralitzar totes les articulacions de dominació que constrenyen les nostres societats.
No és estrany que els focus de l’aparell criminalitzador s’hagin centrat en aquesta estranya criatura política: l’autoorganització popular sempre és vista amb sospita i hostilitat per tots els sostenidors d’un sistema establert. I amb raó. En plena crisi de les formes polítiques tradicionals (partits, moviments temàtics o campanyes reactives), les societats occidentals busquen sortides des de baix: ho trobàvem en el zapatisme, en el cicle de lluites antiglobalització, en el 15-M, en la lluita dels gilets jaunes, gràcies a les quals s’avança cap a una concepció renovada de conceptes com democràcia o participació política. I ho fan, si bé no amb gran eficàcia, sí amb insistència.
Els CDR s’inscriuen de ple en aquesta tendència, i així ho entenen aquells àmbits (també dins l’independentisme d’ordre) que els volen reduir a simples cèl·lules d’agitació al carrer. Malauradament, sembla que també l’esquerra ―la movimentista i la diversament institucionalitzada― s’acomodi a aquesta anàlisi i oscil·li entre el silenci, la indiferència o la utilització oportunista de la capacitat de mobilització d’aquestes entitats.
Aquesta actitud revela una ―més que preocupant― incapacitat d’apropar-se a la realitat del conflicte social amb paràmetres autònoms, antihegemònics o de nova hegemonia. Una esquerra que es mostra incapaç de copsar el potencial d’apoderament implícit en l’aparició de centenars d’assemblees autònomes en un territori petit i divers socialment, com és el català, està literalment cega.
