[bar group="860×106"]

El cel a la terra

La Vanguardia entrevistava el proppassat 14 de novembre Alícia Sánchez-Camacho, candidata del PP a les eleccions autonòmiques del Principat. Llegir pot ser de vegades una tasca dura i l’esmentada és una d’aquestes avinenteses. Però si hom és capaç de superar els prejudicis i mirar amb ulls nous i nets, el discurs de Sánchez-Camacho el pot conduir a un univers al·lucinogen veritablement atraient. No en va, ella és “l’element clau que pot moderar la deriva independentista d’Artur Mas i evitar un tripartit independentista”. És una tendència molt humana la de justificar d’alguna manera el propi lloc al món i provar de sentir-se útil. L’alternativa és la caiguda en els dubtes existencials o, el que encara és pitjor, en el nihilisme. Però això és impossible car Sánchez-Camacho va rebre “una educació religiosa molt intensa en col·legis de la Obra” (és a dir, l’Opus Dei). És sabut que aquests medis apaivaguen l’angoixa existencial amb explicacions inversemblants, i que el nihilisme no s’hi contempla com a possibilitat.

Per evitar el nihilisme, els antidepressius i el boirós món de l’autoajuda hi ha dues opcions: provar d’explicar-se la realitat amb el màxim rigor possible d’una banda, i deixar que la fantasia cavalqui lliure de l’altra. Aquesta és l’opció que Sánchez-Camacho va aprendre als “col·legis de la Obra”. I aquesta opció li permet d’explicar el seu paper en aquesta vall de llàgrimes sobre les bases més fantàstiques. Per exemple que els de CiU “diuen que volen la independència en sis o vuit anys -això ho digué Felip Puig-“. No negaré que en Puig hagi dit tal cosa entre “carajillo” i “carajillo”. Fins i tot pot ser que ho hagi dit completament sobri, car conec gent que fa prediccions semblants malgrat que consumeixen alcohol moderadament o no en consumeixen en absolut. Però na Sánchez-Camacho, que als “col·legis de la Obra” va conèixer un altre tipus d’estupefaents de caire purament espiritual, troba que això passa per què “la CiU actual no té molt a veure amb la de Jordi Pujol”. I ho trobo sorprenent, car quan en Pujol dirigia els destins d’aquest modest tros de la nostra pàtria que anomenem Principat, els neofranquistes i altres productes de la pedagogia de “la Obra” ja trobaven que l’estratègia de CiU era criptoseparatista. I penso que la causa no deu estar tant en el fet, completament improbable, de que CiU treballi efectivament amb aquest horitzó, com en el pànic davant la possibilitat que algú s’ho plantegi amb possibilitats reals de victòria. És el mateix motiu pel qual Sánchez-Camacho sosté, contra tota evidència empírica, que “les dones al segle XXI estem en les mateixes condicions que els homes, pel que fa a promoció professional, incorporació al mercat de treball i qualsevol altre tipus d’activitat”. Als “col·legis de la Obra” ha après a afirmar l’adveniment del cel a la terra per acció divina per evitar que a algú se li acudeixi accelerar el procés per acció humana. I així ens trobem amb que les dones ja estan completament alliberades, les classes socials no existeixen i els catalans ens autodeterminem cada cop que tenim la gratificant experiència de ficar una papereta en una urna. De manera que no hi ha cap motiu per què les dones, els treballadors i els catalans en general fiquem els nassos on no ens demanen, quan el que hauríem de fer és preocupar-nos del “que realment interessa als ciutadans”, com ara l’enllumenat públic, la recollida de la brossa i, sobretot, aquella veïna que, tot amagant un burca al calaix de casa, amenaça els nostres drets i les nostres llibertats com a ciutadans espanyols, mascles, heterosexuals i catòlics.


[bar group="860×106"]