La plataforma Tancarem el CIE -Centre d’Internament d’Estrangers- convoca un judici popular davant del centre de la Zona Franca per copsar l’opinió del carrer. Amb el centre tancat per obres i la força de les resolucions tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Generalitat de Catalunya que n’insten al tancament, més d’un miler de persones “condemnen el CIE a desaparèixer” i demanen el replantejament de les polítiques migratòries de la UE.
Un judici que és apoderament popular
“Quan el sistema judicial potser no respon en casos de causes injustes i de vulneració de drets humans, és responsabilitat de la ciutadania exercir la nostra veu i rebuig”. Així de contundent s’expressava Alba Cuevas, portaveu de SOS Racisme, en declaracions a la premsa abans de començar el judici. Per a Cuevas, el CIE forma part d’un “engranatge racista que vulnera de forma sistemàtica els drets humans”. Amb el centre tancat, considerava que era una bona ocasió per “mostrar-hi el rebuig de la ciutadania i qüestionar-ne l’existència”.
Margarita García, de Migra Studium, explicava que eren davant del CIE “per conèixer i jutjar uns fets que atempten contra els drets i la dignitat persones”. Es proposaven donar veu a persones que ho han patit i interpel·lar els governs, “no només pel CIE sinó per la política migratòria”.
“En matèria de vulneració de drets humans, totes les administracions són competents, pel principi de subsidiarietat” exposà Marc Serra, portaveu de Tancarem el CIE. Va recordar el llarg camí fins el dia present i com va costar trencar el silenci mediàtic. Va posar damunt de la taula el suport de centenars d’entitats, haver aconseguit que milers de persones s’acostessin al CIE enmig d’un polígon industrial i les resolucions del jutjat, que asseguren que “aquí dins es vulnera la dignitat de les persones”. Serra ho considerà “empresonament il·legítim”. Amb el posicionament de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya favorable al tancament del CIE, alertà el Ministerio del Interior que si intenta obrir el centre, “ens hi trobarà davant”.
Mentre les portaveus atenien la premsa, els centenars de persones que al final en sumarien més d’un miler seguien arribant. Eren persones de diverses col·lectius i organitzacions polítiques, així com membres de formacions amb representació institucional a l’ajuntament i al parlament. Destacaven, com gairebé sempre, les armilles grogues de Iaioflautes i les samarretes verdes de la PAH, que duien pancarta pròpia i es feien fotos al crit de “Sí que es pot!”. Pancartes de ‘Tancarem el CIE’ o el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, així com una exposició de plafons amb casos de persones mortes als CIE, configuraven el decorat enmig del gris industrial.
Jurat, acusació i testimonis davant de l’acusat
El jurat popular estava format per Josetxu Ordóñez, advocat de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona; Aida Guillen, de l’Institut de Drets Humans de Catalunya; Pascale Coissard, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat; Gemma García, periodista de la Directa; i Aziz Faye, del Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Davant del jurat, l’acusat, el CIE; el dia abans havia rebut la citació oficial per ser present.
L’advocat Andrés G. Berrio parlava en nom de l’acusació popular: “presentem més de vint-i-cinc denúncies per tortures i les morts de tres persones”. Cità informes d’organitzacions de drets humans que denuncien el que passa dins del CIE. Va denunciar “també identificacions per perfil ètnic i racial, i vols de deportació”, mentre esgrimia les declaracions institucionals de l’Ajuntament i de la Generalitat. “Això que era una utopia fa anys, fem que ara sigui una realitat”, va concloure.
En el torn dels testimonis, la primera a pujar fou Marga García. La representant de Migra Studium va assegurar que havien estat “testimonis de moltes vulneracions dels DDHH”. Denunciava les restriccions horàries en l’atenció mèdica i que sovint no deixaven entrar els medicaments dels malalts. “Ens hem trobat amb gent que mai no hauria d’haver entrat al CIE’s: malalts mentals, menors, gent amb malalties cròniques”, afegí. I a preguntes del tribunal, va respondre: “no hi ha un servei d’intèrprets, els policies utilitzen els interns com a tal”.
Vides perdudes en cerca d’una vida millor
“El meu únic delicte: ser negre i pobre”. Així es va expressar Lamin Saar, qui va ser internat al CIE de Zona Franca. “El CIE és pitjor que una presó perquè hi passen tot tipus de maltractament”, va afegir i va assegurar que hi existeix una cel·la d’aïllament. Saar va posar damunt la taula la connexió entre la pobresa de les migrants i la riquesa de les societat acollidores, així com un record del fil històric. Es va reivindicar com a “nétes de les esclaves”, que ara estan obligades a emigrar, en condicions pèssimes o mortals. “La suor i les llàgrimes dels seus fills asseguren el funcionament de les empreses”, afirmà. Saar va denunciar haver estat expulsat “d’una frontera a una altra” i que un cop expulsat del CIE no té ni dret a treballar.
En Raju és originar de l’Índia i va ser tancar al CIE d’Algesires. Va narrar l’angoixa de l’estada i no de saber mai què li passaria. “Quan et toca, se t’enduen i au. Com segueixes la vida?”, declamava. “Vaig sortir de l’Índia per una vida millor i no ho he trobat en cap moment. Porto deu anys fora de l’Índia i encara no he vist la meva família”, explicava. Després de dos anys per arribar a l’Estat espanyol i quatre dins dels centres d’internament, ara està en procés per regularitzar documents.
El seu compatriota Inder va estar cinc anys tancat a Ceuta, després a Madrid i a Algesires. “He perdut la meva joventut aquí”, afirmà. Va denunciar que dins del CIE no tenia cap informació, ni hi ha comunicació o metges. Cristina Fernández, de l’Observatori Penal i Drets Humans, va tancar el torn dels testimonis.
Sentència i condemna popular
En el torn de conclusions de l’acusació, Berrio va dir que després de tancar el CIE el següent pas havien de ser les deportacions. Les va incloure en el que considera que són “dinàmiques racistes en la quotidianitat, ja que en la justícia operen perfils racials”. Així, va carregar contra les polítiques migratòries de la UE, a qui va acusar de ser responsables de milers de morts els darrers trenta anys. Per a Berrio, cal pressionar diferents governs i administracions perquè cessin els crims a la frontera sud. En paral·lel, va denunciar que hi ha empreses que es lucren amb els vols de deportació i va recordar que hi ha una crida al boicot a Air Europa, a qui acusà de guanyar onze milions d’euros a l’any amb aquests vols.
Tanmateix, va assegurar que hi ha hagut persones que s’han negat a pujar a aquests avions. “La desobediència ha estat clau per evitar deportacions”, afirmà. Per això, va assegurar: “caldrà la desobediència civil perquè aquest CIE no torni a obrir; posem els cossos si fa falta. Si obre, que sigui traient-nos del mig”. Més enllà del tancament del CIE, va demanar que la sentència s’enviï als representats dels partits polítics. “Que treballin perquè no es reobri, que passin de paraules a fets, que el govern català faci defensar resolució, suspensió temporal i cautelar de la reobertura del CIE al govern espanyol”, va concloure.
Mentre el jurat -que havia fet preguntes als testimonis deliberava la seva decisió, el públic també mostrava les seves acusacions particular. Centenars de persones van alçar fulls que explicaven els motius pels quals cadascuna acusava el CIE i en demanava el tancament.
Aquesta va ser, també, la sentència unànime del jurat: per “vulneració de drets humans i dignitat de les persones”, per ser punta de l’iceberg de “polítiques racistes”, per “opacitat informativa”, el CIE va ser “condemnat a desaparèixer”. Per acabar, les acusacions transformades en avions de paper van volar cap al CIE. Al terra, un gran mural va deixar el record de la jornada; els dos carrils d’un sentit de circulació van ser el el suport per a la frase la jornada: “CIE mai més”.
“Que acabi el judici però que segueixi la desobediència”
Aquesta va ser la darrera frase d’Andrés G. Berrio en la seva segona intervenció. Fet i fet, Generalitat, Ajuntament, organitzacions i entitats ben diverses, així com col·lectius de drets humans i persones del carrer ja s’han posicionat contra el CIE i n’han demanat el seu tancament. El Ministerio del Interior, responsable del centre, és l’única administració i l’únic agent que el defensa.
Tanmateix, el propi Berrio cridava a “posar el cos” contra la seva reobertura, si es donava el cas. El posicionament del Parlament contra el CIE, d’una banda, i la voluntat de desconnexió de l’actual govern respecte la legalitat espanyola, de l’altra, haurien de facilitar-ne el camí. Sembla, però, que estem lluny de veure Mossos impedint la reobertura del centre mentre s’enfronten a la policia espanyola. Més aviat, el cos policíac català aplica la legislació espanyola fins a límits inversemblants: va denunciar el propi advocat Berrio mentre aquest feia tasques de mediació en un cas d’atenció sanitària allà mateix. Ha estat el primer cas d’aplicació de la Llei Mordassa a Catalunya.
