Aquest mes de març s’acompleix el centenari del naixement d’Akira Kurosawa (23 de març de 1910), el realitzador japonès amb més repercussió i èxit fora del país nipó.
Generalment tothom l’identificarà per les seues pel·lícules d’espases i samurais, molt conegudes pel públic europeu i nord-americà.
Títols estrenats a l’Estat espanyol com Los siete samuráis (1954), Yojimbo (1961), Kagemusha (1980) o Ran (1985) són coneguts per qualsevol consumidor de cinema d’autor. Directors de renom com Sergio Leone o Jhon Sturges el copiaren -en transformar els samurais i les espases en pistolers i revòlvers per al western,- amb films de notable èxit d’afluència en les sales cinematogràfiques dels anys seixanta del segle passat. Al western podem trobar títols com Los siete magníficos (1969) o Por un puñado de dolares (1964), clarament inspirats, per no dir copiats, en les històries de Kurosawa.
Però el realitzador japonès fou molt més que un típic director especialitzat en un gènere concret; se’n dedicà a molts d’altres. En la seua filmografia podríem destacar, com a mínim, quatre títols de cinema negre que res tenen a envejar a les destacades produccions del Hollywood dels anys trenta i quaranta. S’inicià en el gènere amb dos films, filmats durant els primers anys de la postguerra mundial, que mostraven la decadent societat japonesa i els efectes destructors que la contesa bèl·lica van tenir en l’economia i la conservadora societat nipona. El ángel ebrio (1948) i el Perro rabioso (1949), amb tints propers al neorealisme italià de Rossellini, analitzen l’estructura de la societat japonesa en transició de canvi arran de la desfeta bèl·lica. El angel ebrio gira al voltant d’un barri popular, propi de qualsevol ciutat japonesa del moment, i sobre la relació personal que s’estableix entre un metge alcohòlic, d’avançada edat, i un jove, malalt de tuberculosi, pertanyent a la màfia. Kurosawa tornà a confiar en el veterà Takashi Shimura, després de tres col·laboracions prèvies, per al paper del metge i presentà per primera vegada al públic a un jovenet Toshiro Mifune en el paper del citat ganster. Els dos destacats actors tornaren a repetir com a parella protagonista l’any següent sota la direcció de Kurosawa amb El perro rabioso. En el film l’autor recorre una altra vegada al gènere negre per mostrar la crisi econòmica i social del Japó de la postguerra.
Onze anys després, d’estrenar El perro rabioso, Kurosawa tornà a recuperar el gènere negre per al cinema japonès en un context socioeconòmic totalment diferent. Els anys seixanta són considerats com la culminació de la recuperació econòmica del Japó i l’occidentalització de la seua societat. Los canallas duermen en paz (1960) és un film crític amb les pràctiques de la burgesia empresarial nipona i la corrupció especulativa i urbanística que feien servir per enriquir-se en un estat capitalista en expansió; situació que recorda, salvant les distàncies, l’activitat empresarial i especulativa que exercien molts constructors al nostre país fins a l’enfonsament del sector de la construcció. Los canallas duermen en paz torna a presenta a Toshiro Mifune en la pell del secretari, d’un important empresari de la construcció, disposat a enfrontar-se amb l’especulació urbanística i la corrupció dels caps empresarials. El film mostra el conflicte per interessos diferenciats entre empresari i treballador. En el mateix context socioeconòmic el director realitzà El infierno del odio (1963); on un prestigiós empresari d’èxit es debat entre l’opció d’invertir els seus diners en un substanciós negoci empresarial o perdre’ls en el pagament del rescat del fills del seu servent segrestat per un criminal.
Kurosawa moria el 6 de setembre de 1998 a l’edat de 88 anys, després de dirigir al voltant de trenta pel·lícules i guanyar els premis cinematogràfics més importants de fora del seu país, entre ells: tres Oscar de Hollywood, dos vegades el Lleó d’Or a Venècia, el Cèsar de l’Acadèmia Francesa, la Palma d’Or de Cannes i un Bafta de l’Acadèmia Britànica.
