El color polític de la cultura
L’apagada del senyal de Televisió de Catalunya és tan sols un símbol que escenifica el poder absolut de la dreta a la nostra societat. Obvia mencionar l’espanyolisme de la burgesia valenciana. El que potser no esperava aquesta gent -vull pensar- és l’allau de mobilitzacions al carrer que despertaria un atac d’aquesta índole contra la nostra cultura. I un atac sobretot a la major associació cultural del nostre país, Acció Cultural del País Valencià. L’escenari no és gens senzill. Es barregen tot un seguit de casos de corrupció, censura, impunitat, manipulació, manca d’oposició parlamentària i majories absolutes que ens demostren que el règim polític més semblant a la dictadura continua sent la democràcia burgesa. A primera vista no tenen motius per preocupar-se’n, doncs l’estabilitat i omnipotència del Partit Popular està fora de dubte. Però llavors, d’on ha eixit tant d’entrebanc a la mobilització del 16 d’abril a València?
Alguna cosa no rutlla al Cap i Casal. La campanya que s’ha dut a terme contra la nostra cultura, i per tant contra nosaltres, desperta reminiscències del passat que val la pena recordar. Reminiscències que fan sabor a un poble que caminava en marxa cap a la seua autonomia. Un poble que caminava en defensa de la seua llengua i les seues senyes d’identitat. I que caminava tot a una fins que Manuel Broseta, Emili Attard i Abril Martorell decidiren aturar-lo: València, ciutat obrera, no podia caure en mans de les esquerres. Unes esquerres que per cert havien assumit les tesis de Joan Fuster i mostraven obertament els mateixos símbols que Catalunya i les Illes. Una sola llengua, una sola cultura i un sol poble. Ací començaren els problemes. Sovint es defineix el feixisme com una ideologia totalitària, fruit de la intolerància i la xenofòbia que ix a escena quan el desori és tal que només l’autoritat és capaç d’aixafar-lo. Però no va exactament així la cosa. El feixisme és la resposta del capitalisme quan es troba amenaçat. És l’extrem que fa aparèixer la democràcia burgesa com al bell mig, com l’opció de seny. És l’enemic creat per entretindre els revolucionaris i que aquestos -nosaltres- no facen tremolar la societat de classes. En aquest punt em permetreu fer un incís: el feixisme, per reproduir-se i controlar la massa, necessita d’un esquer. Un esquer com per exemple l’anticatalanisme. Aquest relat no necessita ja massa explicacions. La quatribarrada en flames a la façana de l’ajuntament, unes ulleres trencades, bombes, agressions i trenta anys d’impunitat. I ací s’acabà la València obrera. De moment. I dic de moment perquè ja va sent hora que deixem de banda el color polític de la cultura que l’ha convertida en la millor arma de la dreta per a conservar el poder. La situació actual, tot i ser ara per ara poc complicada, comença a crear inquietud en els cercles polítics afins a la burgesia. Aquesta està removent de nou l’esquer que tants fruits li ha donat i el 16 d’abril n’haurà sigut una bona mostra.
Com a resultat de tot aquell desgavell la nostra societat té un estigma del que no se’n pot desprendre, l’anticatalanisme. No podem aspirar a canviar la societat de classes si neguem que s’està fent un ús polític de la nostra cultura. Barrejar-ho tot tal i com vénen fent els partits polítics al País Valencià -val a dir que alguns ingènuament-des de la transició fins ara és una errada que el moviment obrer ha pagat molt cara. No necessitem esperances per tornar a rebre le senyal de TV3 si guanya el PSOE, EU o Compromís. El que ens fa falta és fer créixer el moviment obrer per un costat i que la cultura catalana siga respectada i assumida com a nostra per l’altre. Clar que jo no estic en possessió de la veritat absoluta, però trenta anys de bacs avalen el camí errat. En escriure aquestes línies no sé com anirà la manifestació contra el cessament del senyal de TV3. Però del que estic segur és que davant nostre tindrem els feixistes disfressats de regionalistes recordant-nos que política i cultura van de la mà en aquest país i que, quant més cridem nosaltres, més poder tindrà la burgesia valenciana i més vots el seu partit.
On queda la lluita d’alliberament nacional en tot aquest trencaclosques? Que ningú pense que el dèficit fiscal de la Generalitat amb l’Estat despertarà les consciències d’una societat alienada com la valenciana. Som un poble perquè tenim una llengua pròpia, una cultura pròpia, i una identitat col·lectiva que ens defineix com a tal. En la mesura que els valencians se senten protagonistes d’aquesta cultura i d’aquesta llengua i no portantveus d’una simple variant dialectal, se sentiran catalans del sud i es posaran en marxa cap a la seua llibertat. I llavors anirem tots a una veu, enlloc de donar visques a la Mare de Déu. Una llibertat, tot siga dit, què no assolirem amb major autonomia ni cap Estat propi, i menys encara centrant els nostres esforços a evitar que la dreta guanye les properes eleccions. La llibertat ens la donarà la destrucció total de la societat de classes i del seu garant, l’Estat. Però això ja són figues d’un altre paner.
