[bar group="860×106"]

El conflicte de les farmàcies valencianes s’enroca

El conflicte entre Consell i farmàcies, degut als impagaments del primer, ha pujat de nivell en les darreres setmanes, amb diversos actes de protesta per part dels farmacèutics. L’ACCENT publiquem el relat en primera persona d’un farmacèutic que ens explica el periple pel qual han passat les farmàcies valencianes i les contradiccions internes del sector.

El Govern de l’Estat diu que intervindrà per a solucionar els impagaments de la Generalitat Valenciana a les farmàcies. La ministra espanyola de sanitat, Ana Mato, evidencia amb aquest gest la incompetència del PP autonòmic, negociant directament amb els afectats i condiciona el pagament dels medicaments a l’aturada de les mesures de pressió per part dels farmacèutics.

Les farmàcies son establiments sanitaris privats d’interès públic subjectes a una planificació sanitària específica. Al País Valencià aquesta planificació, malgrat les seues deficiències, garanteix un accés de proximitat a la població, amb vora 2.300 oficines repartides per tot el territori i 12.000 professionals.

El preu de la majoria dels medicaments l’estableix també l’administració, així com altres mesures tributàries i legislatives que haurien de servir per garantir l’accés als medicaments, un bé essencial. Com a part de les competències transferides, és l’administració valenciana la responsable d’elaborar uns pressupostos que permeten a la població un accés adient a la prestació farmacèutica.

L’actual concert que signaren el 2004 els tres col•legis de farmacèutics amb la conselleria pot tindre els dies comptats. I és que els continus retards en el pagament dels medicaments coberts per la prestació farmacèutica han portat les farmàcies a una situació insostenible. Les farmàcies xicotetes, amb poca venda lliure i que centren la seua activitat en la venda finançada, són les principals perjudicades.

El pagament a 45 dies a quedat en paper mullat; la Generalitat no arriba. Cap altre territori de l’estat té aquest nivell de morositat, les polítiques prioritàries del Consell són ja conegudes. A nivell sanitari més que racionalitzar, estan mutilant. Culpabilitzen els pacients i els professionals sanitaris, diuen que hem portat el sistema a la insostenibilitat i ens volen fer pagar un preu molt elevat.

En octubre de 2011 ens trobàrem amb els primers endarreriments més significatius, arribant a un deute superior a 3 mesos (més de 400 milions d’euros) . Això suposà als farmacèutics la necessitat de cercar finançament extern, amb el teòric aval de la Generalitat, i renegociar el pagament a proveïdors (magatzems distribuïdors, laboratoris…). Arribat novembre d’eixe mateix any, amb les eleccions a tocar, les dificultats per a trobar finançament extern, comptant amb un avalador tant poc reputat, es van fer evidents. Moltes farmàcies hagueren d’afrontar préstecs bancaris substanciosos amb l’aval del seus béns per poder seguir comprant medicaments. Tot i així, les farmàcies acceptaren un pagament parcial del 25% del deute i una calendarització laxa de la resta, a canvi de no molestar en el període electoral. La liberalització de les farmàcies i les modificacions del conveni són armes poderoses amb les que compta el govern valencià per a fer callar els apotecaris.

Passades les eleccions, el Consell va continuar sense complir amb els acords de pagament i les farmàcies es mobilitzaren en desembre. Dels tres dies de tancament acordats a les assemblees se’n feren dos finalment, que comptaren amb un seguiment molt elevat. Cobraren una altra part del deute i desconvocaren el tercer dia de protesta.

Una administració que acabà l’any endeutada, no va “filar prim” amb els pressupostos de l’any següent. Després d’haver afermat la posada en dubte de la viabilitat d’allò públic, començà el curs amb les tisores a la mà, disposada a fer trontollar tot el que la competia i que és de tots els valencians. Atacà amb la solució que els bons neoliberals tenen per a quan ja no els cal anar en miraments: fer caure allò públic i que el mercat dicte.

Però semblava que amb les farmàcies anava complint, fins al punt de que el conseller demanà la retirada dels cartells que informaven els pacients del deute acumulat. “La Generalitat no paga! Ho sentim molt, no ens queden diners per als seus medicaments”. I era cert, que una farmàcia substituís a la Generalitat en el seu deure de finançar els medicaments, era i és inassumible. On estan els diners per a medicaments? Qui pot finançar la Generalitat? Què passarà amb les farmàcies? Com afectarà els pacients? Moltes preguntes i un mercat molt sucós al darrere per a liberalitzar, que pot acabar per enfonsar el que els farmacèutics presenten com a model mediterrani de farmàcia.

Al febrer es va repetir el guió, farmàcies amb l’aigua al coll per l’incompliment de l’acord, amenaça de tancament, pagament “in extremis” de la Generalitat i desconvocatòria de la vaga. I mentre els tira i arronsa continuaven, noves mesures. Mesures que dinamiten el sistema públic de sanitat, que fins ara comptava amb uns índex de qualitat elevats, tot i ser dels sistemes europeus que amb menys percentatge del PIB es finança.

Fins arribar al darrer tancament del 6 i 7 de juny, on reclamaren el pagament i una nova calendarització realista del deute. Però les coses no milloraren molt i aquest mes de juliol sols la intervenció del ministeri, que fins a dia d’avui havia mirat cap a una altra banda, ha paralitzat la convocatòria d’un tancament indefinit motivat per un deute e més de 360 milions d’euros, més de 70 farmàcies en concurs de creditors i l’inici dels desproveïments. L’acomiadament de molts treballadors, ja maltractats pel conveni, també és un fet que cal destacar.

Possiblement s’incloguen les farmàcies al pla de pagament a proveïdors, però tot fa pensar que els problemes continuaran i s’amplificaran. I es que amb mesures com el repagament i la retallada del catàleg de medicaments finançats, s’acaba amb la universalitat del sistema, perjudicant els malalts crònics i els que disposen de menys recursos. El poble pagarà l’acció d’uns governs que o no saben, o no volen mantindre un sistema sanitari públic, universal i de qualitat.


[bar group="860×106"]