El conflicte de Panrico no s’atura

Part dels sindicats majoritaris i la direcció de Panrico acordaren l’acomiadament de 745 treballadors i una rebaixa salarial de fins el 18%.

Després de l’anunci de tancament inicial i de més de set setmanes en vaga, el passat dilluns 25 de novembre, part dels sindicats majoritaris i la direcció de Panrico acordaren l’acomiadament de 745 treballadors i la rebaixa salarial de fins el 18%. Aquest acord implicava que a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), Panrico acomiadaria uns 200 treballadors i rebaixaria els sous un 20%, motiu pel qual, els representants sindicals de la fàbrica catalana es negaren a ratificar-lo. De fet, l’acord entre UGT i Panrico del dilluns 25 era molt semblant al que van rebutjar els treballadors en la darrera votació del cap de setmana anterior. L’acord Panrico-UGT preveia també indemnitzacions de només 25 dies amb màxim 14 mesos i l’acomiadament de 300 autònoms de repartiment.

El dimarts 26 de novembre, d’un total de 13 membres representants de la UGT i de CCOO a la mesa negociadora, 9 van donat suport a la proposta de Panrico, però els treballadors en vaga indefinida decidiren continuar la vaga indefinida. De fet, el sindicat CCOO, majoritari a Santa Perpètua de Mogoda, no va ratificar l’acord i va anunciar una impugnació. Així, la vaga que ja fa més de 7 setmanes que s’allarga continua. Un conflicte que ve de lluny i una lluita que sembla ser que no s’atura.

Els orígens de la vaga

Tot va començar el 12 d’octubre quan els treballadors de la fàbrica de Panrico de Santa Perpètua de Mogoda es declaraven en vaga indefinida.

La primera demanda a l’empresa era que pagués els sous que devia als treballadors, ja que no havien cobrat el mes anterior. Una petició que va ser escoltada i amb el pas dels dies Panrico va pagar els jornals als treballadors. Però la vaga no és va aturar i aquesta va seguir endavant, ara per rebutjar la proposta de l’empresa de reduir la plantilla (mitjançant un expedient de regulació d’ocupació) i abaixar els sous als treballadors en una mitjana del 15%. El conflicte laboral ràpidament va rebre el suport del comitè d’empresa i així es va aturar la producció amb un gran suport.

Aquests primers dies van ser molt tensos, ja que van haver-hi petites càrregues dels Mossos d’Esquadra a l’entrada de la fàbrica perpetuenca. Durant els primers dies l’alcaldessa del municipi, Isabel Garcia (ICV-EUiA) va anar a mostrar el seu suport als treballadors en vaga.

Creixen les mostres de suport

Amb el pas del temps els suports a la vaga van anar a més, primer van ser els col·lectius locals els que van donar suport a la vaga com ara la CUP o l’Assemblea de Joves de Santa Perpètua. Una manifestació va recórrer els carrers de la vila, on unes 300 persones van mostrar el seu suport als treballadors en vaga. Aquesta va acabar amb la rebuda a la Plaça de la Vila per part de l’equip de govern (ICV, CiU i PCCA).

No només van rebre el suport de col·lectius locals, ja que alguns col·lectius de la comarca també van mostrar el seu suport als treballadors en vaga, com el Moviment Popular de Sabadell o les Candidatures Alternatives del Vallès, entre d’altres. Suport que es va fer evident en una segona manifestació a Sabadell amb també unes 300 persones.

Al llarg d’aquestes setmanes, també es van fet actes de suport a la UAB de la mà del SEPC, En Lluita i l’assemblea llibertaria de la UAB, on un centenar d’estudiants van mostrar el seu suport a aquesta lluita. D’aquesta manera, es va poder demostrar com els treballadors de Panrico comptaven amb el suport d’un gruix considerable de col·lectius.

Pre-acords i extensió del conflicte

Amb tota aquesta xarxa solidària en marxa, l’empresa i UGT van arribar a un primer pre-acord que la plantilla va rebutjar en una assemblea. Un rebuig que, com la solidaritat, va escampar-se i va arribar a les diferents fàbriques de l’Estat espanyol. Aquest primer pre-acord no era acceptat pels treballadors del Grup Panrico. La fàbrica de Santa Perpètua seguia en vaga, i els treballadors seguien rebent el suport de diferents col·lectius o personalitats, van ser visitats per la diputada de la CUP-AE Isabel Vallet o pel periodista Jordi Evole.

A més a més s’ha de dir que els treballadors de Panrico van començar a fer difusió del seu cas entre la ciutadania de Santa Perpètua i cada cop hi havia més gent que donava suport a la vaga indefinida.

L’empresa Panrico, durant aquest temps, va exercir diverses mesures de pressió sobre els treballadors de Santa Perpètua. Amb amenaces de traslladar la producció, dient que acomiadaria a 300 treballadors, dient que deixaria la producció amb 65 persones només… Però cap d’elles va aconseguir minar la convicció dels treballadors i les negociacions entre els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) i l’empresa van continuar mentre les diferents a les votacions de la plantilla es tombaven els pre-acords. Semblava que amb l’acord del dilluns 25 la tendència canviaria, però tot i així, a la fàbrica de Santa Perpètua la vaga va continuar i s’hi sumaren els repartidors de Panrico i els treballadors autònoms que fa un temps que no cobren.

D’aquesta manera, es pot dir que és la vaga indefinida més gran que Instal lacions de Panrico ha viscut mai Santa Perpètua; un exemple de lluita i de coherència per part dels treballadors de Panrico, que han rebut múltiples mostres de suport. I han demostrar que han perdut la por.

Petita història de Panrico

L’any 1962, l’empresari i forner Andrés Costafreda, juntament amb la família Rivera fundaren la societat limitada Panificio Rivera Costafreda (l’acrònim és Panrico). Des dels seus inicis, la nova companyia es va dedicar a la producció de pastisseria industrial. El mateix any, Costafreda constitueix l’empresa Donut Corporation i comença a fabricar i comercialitzar donuts sota la marca registrada Donuts, de la qual manté la propietat exclusiva a l’Estat espanyol. L’any 1999, un any després de la mort del fundador Andreu Costafreda, la família Costafreda adquireix totes les accions de la companyia i unifica Panrico i Donuts, que fins llavors funcionava per separat tot i tenir-hi relació, d’aquesta manera es creà el Grup Panrico.

L’empresa canvia d’amos l’any 2005, quan la firma de capital risc Apax Partners adquirí totes les accions de Panrico a la família Costafreda, a La Caixa i al Banc Sabadell per uns 900 milions d’euros.

Els nous amos es desfan de la producció a l’exterior per concentrar-se en la península Ibèrica. Panrico anuncia l’any 2008 que compra a Kraft Foods el seu negoci de galetes Artiach, amb marques com Filipinos, Marbú Dorada o Chiquilín. Amb aquesta operació, el grup se situà com a segona empresa dins el mercat de l’Estat espanyol de galetes. El 2012, però, vengueren Artiach al Grup Nutrexpa.

El 2010 Panrico va presentar un pla per reestructurar la meitat el seu deute, estimat en 605 milions d’euros. Els bancs creditors entraren en l’accionariat el juliol d’aquell mateix any mitjançant una ampliació de capital de 288 milions d’euros. Finalment, el novembre del 2011 es vengué l’empresa al fons d’inversió Oaktree.