Vivim temps difícils i tot indica que encara ho seran més. Fins a un punt que el grau d’empobriment en què acabarà la gran majoria de la societat catalana és tot un misteri. I encara ho és més saber com hi respondrà.
De totes maneres, i fent una mirada panoràmica sobre l’esquerra política, sindical o com li vulguem dir, el que cada cop sembla més clar és que no s’està a l’altura de les circumstancies que estem vivint. Com diria Manuel de Pedrolo, organitzacions polítiques, sindicals i socials que “el sistema margina o que s’automarginen voluntàriament per no fer-se còmplices d’unes institucions, d’una organització social que condemnen i contra la qual combaten. O, amb més precisió: contra la qual es pensen que combaten quan, de fet, s’hi enfronten amb alguns conformismes que, parcialment, les situen encara dintre de l’ordre establert”.
Aquesta situació d’atac cru i directe de les elits polítiques i econòmiques contra les condicions de vida i de feina del poble està fent que, enfront dels partits i sindicats del poder, la resposta de les organitzacions “alternatives” estigui sent, com a mínim, dispar i en ocasions descoratjadora.
No parlem d’unes sigles amunt i unes altres avall, sinó de situacions en què s’hauria d’animar a donar un cop de mà en aquesta o aquella mobilització i ens trobem que es fa tot el contrari, en nom de majories que encara no estan disposades a moure’s.
El cercle viciós està, llavors, creat. La gent no es mou, per tant les organitzacions “alternatives” no es mouen i d’aquesta manera es confirma que la gent no es mou. Pitjor encara, s’intenta que el que s’organitza fora d’aquesta lògica surti el pitjor possible. Així es veu que es tenia raó, encara que t’hagin fotut l’Ensenyament Públic, la feina al Servei d’Ocupació de Catalunya o el conveni que tenies signat al Transport Públic, per tractar en aquests exemples del camp laboral-sindical. Encara que en el camp polític s’hi dóna un pa similar.
Tampoc és que aquests alternatius “conservadors” hagin inventat res de nou, és el que porten fent tota la vida els partits i sindicats del poder. D’una manera breu: desmobilitzar la gent en nom que la cosa està molt bé o molt malament, d’acord amb el moment històric, i que no es pot fer res més que participar a les institucions o realitzar teatre de carrer.
El problemàtic de tot plegat arriba quan des de la seva postura es vol seguir mantenint una imatge de posicionaments confrontatius amb els poders públics o privats, quan s’ha caigut en un possibilisme a la baixa en uns moments en què en la gran majoria de casos no implica cap privilegi per a ells, ans tot el contrari. Manca una autocrítica sincera per assumir que es desmobilitza més que es mobilitza. Es viu del que s’ha fet en el passat, mentre que l’actitud present és d’una injustificada passivitat i precaució. Diuen que la cautela és important si la guerra és entre iguals, però mai hem estat entre iguals, per tant sobra cautela i falta atreviment i acció.
D’aquesta manera, i sembla que això cada cop anirà a més, els nostres referents de fins avui a poc a poc es poden anar desmuntant per l’activitat que noves persones i organitzacions estan fent als seus sectors, despullant un rei o reina que va nua des de ja fa temps.
Que cadascú en tregui les conclusions corresponents, però que professors i professores, funcionaries o en precari, organitzin una vaga en contra de la voluntat del sindicat majoritari i alternatiu d’ensenyament, que treballadors i treballadores, laboral, interines o funcionaries del SOC s’organitzin en Assemblea atesa la passivitat del sindicat també anomenat alternatiu i que, un exemple més, es munti una nova secció sindical a Autobusos de TMB perquè els sindicats combatius signen la retallada de la Direcció vol dir que alguna cosa ben fotuda està passant. I, a més a més, quan en aquests tres casos, i dubto que siguin els únics, els sindicats “combatius i alternatius” van junts de la mà amb CCOO i UGT en aquestes històriques gestes.
Ningú no hauria d’oblidar que si menteixes a la gent, a la llarga palmes, perquè ho acaben descobrint i ja no tens cap credibilitat. Òbviament això no significa que l’organització desaparegui, que es perdin alliberats sindicals o altres assumptes de patriotisme organitzatiu, sinó que perds la guspira de canviar l’estat de les coses i t’acabes escarxofant en un conservadorisme que sempre havies criticat.
Josep Garganté és militant a la COS d’autobusos de TMB i a la CUP de Barcelona