Vet aquí una vegada un petit país -o una part d’ell, segons qui ho miri i expliqui- on un cap d’oposició volia ser-ne president del govern. Tot i dir-se Artur, no aspirava a pas a ser rei, com l’anglès. Dues derrotes electorals no li havien tret el somni del cap, un somni que era, de fet, perpetuar l’essència i l’herència del seu partit. Partit al que es devia, partit que devia: diners i acatament a qui li’n prestava.
Aquest petit país -o aquesta part del tot- es deia i es diu Catalunya, però pels deutes -de diners i d’acataments- alguns n’hi van començar a dir -i n’hi diuen- Caixalunya. Vaja, que el cap de l’oposició que volia ser cap de govern maldava, en realitat, per ser gos faldiller d’un tal Fainé. Comptat i debatut, no gaire diferent del seu antecessor, aquell Pujol que pujava muntanyes igual que baixava a les clavegueres de l’Estat per eliminar i torturar la dissidència independentista quan l’estelada no era moda.
El mateix Artur, sent cap de l’oposició, n’havia exercit fins al límit d’actuar d’amagades -i a traïció?- del seu govern tot reunint-se amb el partit estatal del govern espanyol d’aleshores -del que la seva sucursal governava a Catalunya- per pactar-ne un nou Estatut rebaixat, acceptable per a l’Estat. D’això, però, ja en feia anys. Prou temps electoral per oblidar-ho i fer-ho passar per història passada, pretèrita i superada. Nous temps, que en diuen, tot i que aquí l’únic que canviï, del temps, siguin les estacions.
Precisament, en el segon període electoral de derrota de n’Artur, el segon amb un govern tripartit encapçalat per la sucursal principatina del partit espanyol(ista) governant en aquell moment, té lloc la sentència de rebuig al nou Estatut -el rebaixat en dues ocasions, com a mínim, la primera gràcies a n’Artur-. Partits i societat civil estripant-se les vestidures. Mobilització multitudinària, aquell 10 de juliol de 2010, en rebuig a la sentència del Tribunal espanyol de torn. Clam unànime: la cosa va més enllà i la majoria de proclames són a favor de la independència.
Quatre mesos més tard, eleccions regionals. De petit país. El partit de n’Artur les guanya i torna, finalment i de bell nou, al govern. Més encara: la majoria parlamentària té un clar color d’allò que se’n vindrà a dir sobiranista. 62 diputats/es del partit de n’Artur, 10 del partit que havia estat al govern amb la sucursal del partit espanyolista però que ara preferia recordar efemèrides del 1931, i 4 d’un partit creat per a l’ocasió amb l’estelada blava com a únic concepte i programa. Majoria social i política amb clar perfil. Ocasió esplèndida per n’Artur per convertir aquest petit país en un petit Estat. I ser-ne president, cap de govern i/o cap d’Estat. O la santíssima Trinitat.
Però potser n’Artur era massa humil i modest per a tal gesta, per això va preferir seguir sent regió. I ben subordinada. I quina millor manera de fer-ho que pactant amb els hereus del franquisme? Tot un exercici d’humilitat, per bé que alguns ho veien i ho veuen -i ho viuen- com una traïció a la manifestació d’aquell 10J i a la composició majoritària parlamentària.
Seguin en aquesta antítesi dels deliris de grandesa, n’Artur va seguir aprimant la sobirania i autonomia del petit país -perdó, comunitat autònoma-, així com ja havia fet quatre anys enrere -en una legislatura en què era cap d’oposició- pactant rebaixes i aprimaments de l’Estatut. Tot ben lògic i coherent, d’altra banda, amb la seva manera de ser, amb el leitmotiv al que es deu, segons el que deu i a qui ho deu.
Dos anys de privatitzacions, retallades i desmantellament dels serveis públics, de la maneta dels de de la mà dreta alçada i estesa -aquesta sí-. Al carrer, però, aquesta majoria social no havia pas canviat, ans al contrari. Ni en un sentit nacional ni en un de social. I així, mentre n’Artur aprova la llei Òmnibus i uns dels pressupostos més antisocials, desenes de milers de persones agafaven el paraigües del 15M per intentar impedir-ho. Quatre anys més tard, algunes d’aquelles desenes de milers de persones són condemnades a 8 anys de presó, havent estat jutjades amb acusació del partit de n’Artur, que va anar de la mà dels que diuen que les tenen netes però que en realitat en tenen la dreta més alçada i més estesa, encara, que els hereus del franquisme. Coses de demòcrates, costa d’entendre, no ho intenteu a casa.
Però tornem enrere. N’Artur veu que l’estratègia de la humilitat i la modèstia no serveix, i que potser això d’anar amb els hereus del franquisme no va tan bé, i menys davant d’una nova manifestació multitudinària, aquesta l’Onze de Setembre del 2012. N’Artur decideix fer un paperot digne de Premis Razzies on intenta fer veure que trenca amb el nou -per canvi, no per millora- president del govern espanyol, ara ja sí, nét del franquisme sense embuts, i convoca eleccions. La voluntat del poble ha de ser amb ell, ara que ha fet el viratge.
El viratge es converteix en un trompo on en perd el control i s’estavella. Ell i el seu partit, perquè la majoria que en diríem de perfil sobiranista creix. La força és al carrer i al parlament d’aquest petit país per poder-lo convertir en un nou petit Estat. Anem per feina? En Fainé potser no hi va.
Els Premis Razzies entren en escena amb tota la seva força. El gener s’aprova una declaració de sobirania -l’enèsima des que el Parlament autonòmic es va constituir el 1981-. Aquesta declaració de sobirania és paper mullat des del minut zero i és el propi Artur i llur patit qui ho fan a la pràctica. Estant a favor del TTIP, per exemple, o aplaudint la condemna d’un tribunal espanyol -el que els tomba totes les lleis segons convé als hereus del franquisme- contra 8 catalanes que van protestar per uns pressupostos antisocials -sí, les que protestaven contra la llei Òmnibus del 2011, que tenia el suport dels hereus del franquisme versió regional-. I aquell dia de gener inaugura una llista de jornades històriques per allò que se’n vindria a anomenar el Procés només equiparable als partits del segle de la lliga espanyol de futbol: tres o quatre cada any.
Anem per feina? En Fainé potser no ho veu. Millor amb la calma. Ja ho diuen: al volant -o al timó del vaixell-, cap pressa. Si el novembre del 2012 guanyes les eleccions, el desembre aconsegueixes que els de les efemèrides del 1931 et donin suport i el gener de 2013 fas una primera jornada històrica, per què cal córrer? Millor esperar-se al desembre per aconseguir l’acord per la data i pregunta de la consulta. Ep, el compromís era fer-ho dins de la legislatura, encara gràcies que ho fas, Artur. I que ho fas bé, i per això no corres: novembre de 2014. I com que t’agrada fer les coses bé, no vols preguntes indefinides, abstractes: millor dues preguntes que deixin clar què vol la gent, encara que tot plegat sigui una cessió als que no voldrien ni haver arribat a aquest punt, a aquest acord.
Massives manifestacions en favor de la independència són reconduïdes gràcies a un pacte entre partits que, sobretot, no volen partir amb l’Estat. Algú podria parlar de traïció al sentiment popular -allò que en deien la traïció dels líders- sinó fos perquè la màquina propagandística es posa a funcionar a tot gas i converteix n’Artur en digne aspirant a ocupar el nou lloc de president màrtir. Martini amb gel, demana en Fainé.
N’Artur i el seu partit, però, tampoc volen partir amb l’Estat. Ni amb la seva política econòmica, a la que es deuen. I el deute esdevé prioritari en tots els pressupostos, que segueixen la mateixa política. I els polítics de les efemèrides del 31 ho segueixen aprovant -allò que en anàlisi política es diria “menjant-s’ho amb patates”- ja que la futura consulta d’un nou dia històric -quants en duem ja?- ho curarà tot. El fi justifica els mitjans? Vés a saber, però cada cop tenim menys mitjans -menys sobirania, perdó, menys autonomia- i tot plegat sembla no tenir fi -tret de les nostres expectatives presents i futures-.
Arriba el dia més històric de la història d’aquesta legislatura -ara sí-, i arriba, com era d’esperar, seccionat, amputat, buidat de contingut, pels hereus del franquisme amb qui n’Artur pactava fins fa dos anys i amb qui encara avui dia en segueix compartint política econòmica -del deute- i de negació de sobirania -donant suport al TTIP-. Les retallades han seguit. I ho han fet, també, en la foto de suport al Procés. Els que van forçar la doble pregunta per poder tenir clar què votar i acabar donant via lliure per votar -us felicito, fills- comencen la precampanya electoral(ista) i se’n despengen. Tenen clar que la legalitat està per damunt de tot, per damunt fins i tot de massives manifestacions.
L’excel·lent dia històric per excel·lència, el Nou9N -no ne queden de noms- és un èxit gràcies a la gent, al poble, al carrer. Però, ai las!, seguint la tònica habitual, les retallades s’esdevenen també en els mèrits. La foto de l’èxit se la queda, com no, n’Artur. Però no només la foto: també l’apropiació del Procés i del discurs que se’n deriva. No és cap novetat, que el Nou9N se’l quedi ell: és la línia constant d’absorció d’una dinàmica, d’un impuls, iniciat massivament i multitudinària al carrer, però que n’Artur ha sabut reduir i aprimar poc a poc. Del carrer, al Parlament. Del Parlament, als partits. Dels partits, que cada cop en són menys, al govern. I el govern, tothom ho sap, és n’Artur.
Qui ho havia de dir, i qui li ho havia de dir, a n’Artur. Quan sent cap de l’oposició pactaria rebaixes de l’Estatut o quan esdevenint president del govern pactava amb els hereus regionals del franquisme, que ell, anys després, passaria de ser un fre a les aspiracions nacionals d’aquest petit país a ser-ne un líder indiscutible -perquè ens emmordassen, bàsicament-. Com han canviat les coses. Bé, totes no: la política econòmica segueix idèntica des del 2010, i en la línia de la que el seu partit havia fet sempre, durant més de 20 anys, la del peix al cove autonomista. Mai van trobar el moment per decantar-se pel sobiranisme; estaven enfeinats, en Fainé ho agraeix mentre en Garzón agredeix.
Però el Nou9N no ho és tot. Això cal reblar-ho. Però ep, fem-ho bé, com sempre: amb la calma. No cal córrer. El ramat del pastor de la voluntat del poble, però, és cada cop més reduït: cada cop hi ha menys ovelles, i cada cop menys aquestes ovelles tenen por del llop que hauria de venir quan el pastor cada cop té més cara de guineu. La foto es torna una mica més exigua, cauen partits -i caretes-. Els del 31 no es treuen el pitet per seguir-se empassant retallades sense cap contrapartida -i contacten guionistes al club de la comèdia perquè aconsegueixin justificar l’injustificable- i les que diuen portar la veu del poble des del carrer asseguren que no faran res que vagi contra el govern, on aniríem a parar!
Tot lligat. El Procés ha mort, llarga vida al Procés!
I s’allarga, oi tant, si s’allarga! De moment, fins el 27S. I compte, que no té perquè ser l’última data. Anar-hi anant, però, ja sumaran 5 anys de legislatura econòmica de retallades, del 2010 al 2015. I si no ens hi posem, si no hi estem alerta, encara es trauran de la màniga una altra cita, fita o data que permeti estirar encara més la legislatura. Troba data, posa-li un coixinet i ja ho tens: sempre serà el darrer pas que falta, i clar, ara no baixarem pas del tren!
L’actitud naïf de pensar-se que l’enemic és fora de les fronteres del petit país fa tronxar-se de riure la memòria dels Mau-Mau i dels independentistes indis. Sipais i botiflers are in da jaus!
Però i el procés, no era del carrer, del poble? No són desenes i centenars de milers persones, segurament treballadores -amb o sense feina- en la seva majoria, les que porten anys omplint els carrers? Sí, clar, i tant! Com va dir una valenciana -catalana del sud per qui el petit país és només un tros d’un país més gran-, el Procés és una maniobra del partit de n’Artur i, al mateix temps, un procés popular.
Ara bé, això no és un conte, sinó una història, la de la lluita de classes. Mentre el poble no construeixi una eina pròpia, capaç de confrontar-se a la burgesia, seguirà estant desclassat. El poble treballador català, que ha omplert massivament els carrers en favor de la independència al Principat, no està actuant com a tal, és a dir, no està constituït com a classe, no és un moviment de classe. En tant que classe obrera desclassada, en tant que participant d’un moviment suposadament transversal -sic-, revestit d’interessos de país -petit-, aquest moviment i llurs interessos van associats indiscutiblement als del govern actual, i de retruc, als del seu partit, que entronitza un líder messiànic com a salvador d’un poble al que agredeix constantment amb mesures econòmiques, antisocials i violència policíaca.
Deien un parell de barbuts que la ideologia dominant d’una època és la ideologia de la classe dominant d’aquella època. Parafrasejant-los i baixant-ho a una escala més gran, és a dir, a un territori i un moviment més petit, podríem dir que un moviment transversal (sic) que no busqui enquadrar-se en la seva condició de classe -en aquest cas, de classe obrera, en tant que la majoria de la gent que el conforma ha de ser, per pura estadística, gent treballadora o classes populars-, no farà sinó reproduir els interessos de les classes dominants, que, de manera transversal, també hi són, en aquest moviment. Confusió de moviment popular amb interès de país (sic), confusió i identificació -buscada i intencionada- del país amb les elits que l’exploten i l’espolien.
El Procés és també, es vulgui o no, una reestructuració de la burgesia: aquest és el paper que juguen n’Artur i llur partit amb els hereus del franquisme. En Fainé n’és l’àrbitre, que ja sabem que la burgesia sempre guanya.
O ho confrontem amb lluita de classes, o tenim les de perdre -com sempre-. Nosaltres triem: espectadores passives, titelles naïfs i claca benpensant, o poble organitzat amb consciència nacional i de classe que situï correctament l’epicentre del conflicte. No és cap conte, és la història de sempre, de les oprimides contra els opressors i els anhels irrefrenables de llibertat i justícia.
*Roger Sànchez és militant d’Endavant OSAN i de l’esquerra independentista de Sant Andreu (Barcelona).
){kind=link}