Núria Esponellà és una senyora de Celrà, de professió escriptora. L’any 1994, a l’edat de 35 anys, va quedar congelada en una càmera frigorífica en el marc d’un experiment científic. Com que el finançament era mixt (público-privat) l’empresa patriconadora va exigir que la senyora Esponellà fos descongelada un parell d’hores al dia per seguir escrivint i finançar-se el “suero” fisiològic que la mantenia en vida, per dir-ho d’alguna manera. El ritme era lent però l’any 1998 va publicar la novel·la “Gran Cafè”, que li va permetre tornar uns duros, l’any següent “Un moment a la vida” i així anar fent fins els nostres dies.
Ara l’experiment ha acabat amb resultats que podreu llegir a les seccions de ciència dels diaris. I la senyora Esponellà es troba davant del duríssim retorn al dia a dia. Per pagar el que encara li deu a l’empresa esponsoritzadora (fa tres anys que no publica) ha d’escriure un article d’opinió per a El Punt/Avui. Com que ha estat divuit anys congelada es pensa que l’article es publica per dos diaris i que cobrarà per duplicat. El temps la farà entrar en raó. De moment el problema està en que el seu domini de l’actualitat, com es pot comprendre, és molt limitat, i això, segons li van dir a la Facultat de Filologia, és un factor decisiu en l’escriptura periodística. De manera que escarba en la memòria i se li acudeix un d’aquells temes eterns, universals, immutables i inesgotables: una “Reflexió sobre la situació actual dels joves en el món laboral” amb el títol “Els fills del benestar”.
“Aquests dies me les he vist de tots colors per trobar un lampista competent” (El Punt/Avui, 13 d’octubre). -Aquest és un clàssic que no falla-, pensa la Núria, cofoia d’haver trobar un d’aquells ariets que desbloquegen la ment i fan rajar la inspiració. Del clàssic a l’arquetip, de l’arquetip al tòpic i així i anar fent hi ha qui ha bastit una carrera de prestigi, i la Núria reforça la seva aposta pel classicisme: “On són els aprenents que rellevaven els professionals de l’ofici?”. Ja se sap, el jovent estudiant sociologia, polítiques i història i les canonades gotejant. I un gest reflex estlístic li inspira a la Núria aquell posat entre antropològic i sociològic que els agrada adoptar als periodistes encara que no en tinguin ni puta idea per què tota la informació que maneguen prové d’un altre periodista: “Són un sector de població amb un perfil molt específic: tenen entre setze i divuit anys, viuen amb els pares i, quan se’ls pregunta pel futur poden respondre tranquil·lament: “A mi me da igual, venderé droga””. El 1994 a Catalunya per vendre droga contractàvem espanyols. Per això la Núria fa parlar el seu personatge en castellà. Durant el període de congelació de la Núria han passat pel país -i pel sector-tot tipus de nacionalitats: moros, latins, negres -ara anomenats subsaharians- i finalment, com que som un país en recessió i tornen als seus països a la carrera, ens n’haurem d’encarregar els de casa.
Però la Núria tot això s’ho ha perdut. I la llarga absència li juga males passades: “La figura de l’aprenent s’ha perdut”. L’aprenent? ¿Aquell individu jove que treballa en condicions contractuals miserables en espera que es consideri que domina l’ofici i se li faci un contracte fix? S’ha perdut? El que s’ha perdut és el mestre. El mecanisme és infal·lible: posar tots els aprenents junts -i baratets de mantenir- sense cap mestre -així t’estalvies el contracte fix-. Com que no hi ha mestre els aprenents no aprenen l’ofici i quan acaben el període de proves van al carrer, amb l’estalvi que això significa per l’empresa. Però la senyora Esponellà no se n’ha adonat. Ha estat congelada tot aquest temps. No sap que ella i tots els que escrivien aquestes rucades als anys 90 eren els tontos útils de la màfia neoliberal, que va acabar amb els contractes fixes i va expandir tot tipus de formes contractuals “flexibles” adduïnt els pretexts que la senyora Esponellà i els altres van repetir com uns lloros. Que tot això no va resoldre res del que es deia que resoldria i que entre la màfia en qüestió i el seu cor de mercenaris carregats de tòpics i d’ignorància van construir la merda de país que tenim ara. Ja se’n anirà adonant. Ha estat divuit anys congelada, pobre dona.