Per tots i totes és conegut que el president de l’Estat espanyol, Mariano Rajoy, va signar dissabte el rescat per valor de 100.000 milions d’euros. Eixa és la seua forma d’“eixir de la crisi”. Demanar diners als bancs alemanys (fonamentalment), regalar-lo als bancs espanyols que han robat a les classes populars i pagar la factura explotant més encara al poble treballador. Fins i tot, hi ha qui diu que no hi ha alternativa. Que les coses no es poden fer d’altra manera. Mentrestant, la Història (com passa sovint) ens mostra exemples del contrari.
En 2008, ja com a president d’Equador, Rafael Correa va declarar que el deute del país era un deute il·legítim. El govern de Correa va haver d’afrontar les amenaces del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, però va expulsar als enviats d’ambdós i va crear una Comitè d’Auditora que va concloure que una gran part del deute de governs anteriors era en efecte il·legítim. Tot seguit, Correa va declarar el cessament de pagaments del 70% del deute d’Equador.
<p >Davant el cessament de pagaments els propietaris del deute d’Equador van traure al mercat, amb valors molt baixos —sobre el 20% del seu valor—, els bons de deute equatorià. El govern, de forma secreta, va utilitzar 800 milions de dòlars per a comprar 3.000 milions del seu propi deute el que va suposar una reducció d’aquest i dels interessos el que va poder suposar un estalvi d’uns 7.000 milions de dòlars per a Equador. Com sempre, a Europa i al món occidental en general, ens queda molt per aprendre de Llatinomèrica
Però per aconseguir alguna cosa similar s’ha de crear una alternativa popular. Posar una persona a la institució més alta d’un país i que lluite pels drets del poble en comptes dels interessos de les empreses no és fàcil. Amb la tasca gens menyspreable d’aconseguir, en el cas dels Països Catalans, la independència nacional entremig. <p >Per altra banda, i parlant d’un cas més proper en l’espai i en el temps, la informació que arriba de Grècia sovint és insuficient i confusa i potser l’esquerra grega té les seues llums i ombres (com tots els moviments polítics, per altra banda). Però està clar que és molt més radical en contingut i en praxis que l’esquerra autòctona (i l’espanyola que ronda per les nostres contrades). De fet, allí s’està fent quelcom similar a crear una alternativa popular i els mitjans de comunicació i la classe política europea està fent mans i mànigues per evitar-ho.
Després de les eleccions legislatives del 6 de maig i del desgavell posterior per formar govern, les properes són el 17 de juny i les enquestes i l’aritmètica electoral obren la possibilitat d’un govern on l’esquerra grega tindria un pes cabdal. Davant d’això els mass media europeus (i entre ells els catalans) han fomentant quasi a l’uníson un missatge de por: si allò que auguren els estudis esdevé, la Unió Europea podria tancar les fronteres amb Grècia i tallar l’aixeta econòmica. Ho suggereixen com a una hipòtesi, però el simple fet que ho plantegen i a tota portada té la cruel intencionalitat de ficar la por en el cos de l’electorat grec.
Per altra banda, de nou els mitjans i la classe política, han enganyat afirmant que els 100.000 milions d’euros no són un rescat. Que el govern espanyol controla la injecció de diners i que tot ha estat un èxit de la gestió política del PP. En aquesta línia, el portaveu de CiU al Congrés, Josep Sánchez Llibre, mostrava la seua confiança en què el préstec europeu servirà “per retornar la confiança al sistema financer i l’economia espanyola” i acabava: “No es tracta d’un rescat”.
Comptat i debatut, és més o menys nítida l’estratègia de qui té el poder i també ha de ser nítida quina ha de ser l’estratègia de qui no el té. Crear aquesta unitat popular i contrarestar el discurs (la mentida!) dominant. Fer que les lluites que es desfermaran després de les mesures liberals i de privatització servisquen per crear un projecte de confrontació i que tracte el deute com un deute il·legítim. Al capdavall, com digué el president Correa: “Allò important és la vida i després el deute”.