L’Onze de Setembre d’enguany serà recordat com el dia que Barcelona va viure probablement la mobilització més massiva de tota la seva història. Si la manifestació de 1977 va aplegar unes 300.000 persones segons càlculs realistes, la del No a la Guerra de 2003 en va aplegar 500.000 i la del 10J de 2010 400.000, segons el mateix sistema de càlcul l’Onze de Setembre d’enguany s’han manifestat a Barcelona més d’un milió de persones, fet que pràcticament no té precedents a nivell europeu.
Aquesta manifestació sembla haver canviat els paràmetres polítics al Principat, generant la sensació que tot plegat s’ha accelerat i que el resultat, en un sentit o un altre, pot ser imminent. Qui escriu aquestes línies ha sentit parlar sobre la independència aquesta setmana al tren, a la terrassa d’un cafè, a la cua d’un kebab, a la feina i en una botiga. I ho ha sentit en castellà i català, a favor o amb escepticisme, per part de gent de totes les edats.
De tot plegat, però, intentarem extreure’n aquelles claus més destacades per a intentar interpretar quins escenaris es dibuixen al Principat a nivell polític.
S’ha tornat CiU independentista?
Aquesta és la pregunta del milió. De fet, l’estratègia del sobiranisme cívic es basa en empènyer CiU a assumir els postulats independentistes. Això ha estat així des de la Plataforma pel Dret a Decidir, que pretenia forçar l’assumpció del dret a l’autodeterminació a l’estatut, per a la qual cosa necessitava del concurs de CiU, fins a l’actual full de ruta de l’ANC. D’altra banda, la pròpia CiU ha estat marcant l’agenda de la reivindicació nacionalista amb el seu pacte fiscal en els darrers dos anys i paral·lelament ha anat operant un canvi de discurs polític amb la introducció de nous conceptes com el d’estat propi. Per a analitzar si CiU ha esdevingut un partit independentista, cal veure quin és el posicionament dels tres espais d’interès que canalitzen la seva representació a través de CiU.
Aquests tres espais són la seva base social (militància i votants fidels), el cos de l’administració i els seus interessos creats i la representació d’interessos que, des de 1980, les classes dirigents han dipositat en la formació pujolista.
En un país on tothom diu conèixer votants de CiU que són independentistes, i on en l’imaginari independentista s’ha instal·lat la impressió que el votant de CiU és en la seva quasi totalitat un independentista pragmàtic, caldrà recórrer a algunes dades amb pretensió d’objectivitat per intentar trobar una resposta que fugi dels tòpics. Segons el Baròmetre d’Opinió del CEO, el 65% dels votants de CiU a les darreres eleccions autonòmiques votaria sí en un referèndum d’independència, mentre que el 38% considera la independència com l’objectiu ideal per a Catalunya, davant d’un 54% que optaria idealment per a solucions federalistes i autonomistes. Per tant, estem parlant que el votant no independentista de CiU és una porció gens menyspreable de l’electorat convergent.
Els interessos creats per la pròpia administració autonòmica són un dels altres puntals de la coalició convergent. És el canvi de conjuntura operat aquest estiu en aquest àmbit el que ha portat CiU a arriscar posant-se al costat i empenyent la creixent mobilització independentista. L’amenaça d’una intervenció directa de l’autonomia, la laminació de la pròpia capacitat decisòria i l’evident projecte recentralitzador del PP fan que CiU aposti per a defensar amb dents i ungles un espai d’autonomia que històricament ha controlat.
En canvi, pel que fa a la posició de les classes dirigents, ja vam analitzar en el número 232 de L’ACCENT com l’actual configuració d’aquestes classes dirigents s’allunyava de qualsevol vel·leïtat independentista i les mostrava totalment compromeses amb el projecte espanyol. Aquest retrat també el corroborà La Vanguardia en un article del passat 16 de setembre on explicava que el màxim de lluny que l’empresariat acompanyarà a Mas serà en una millora del tracte fiscal envers Catalunya.
Amb aquest panorama, doncs, l’opció estratègica de CiU de situar-se com a partit sobiranista, amb un horitzó de futur que superi l’autonomisme però plenament identificat com a gestor d’una autonomia que és llegida i sentida per àmplies capes socials com el govern propi de la nació, sembla la millor opció per a preservar la seva centralitat política.
Què és això de l’estat propi?
El que molts van llegir com una novetat en el discursos de Mas del 12 i 13 de setembre, a Barcelona i en un fòrum d’empresaris a Madrid, no és més que el canvi de discurs que CDC porta treballant des de fa un parell d’anys. De fet, Mas es va limitar a exposar les teories ideològiques de qui va ser el fitxatge estrella del seu govern, l’exPSC Ferran Mascarell. Aquest, en el seu recull d’articles “Catalanisme deucentista”, publicat el 2011, ja traçava un camí intermig entre el federalisme clàssic i l’independentisme. Estat propi i estructures d’estat eficients eren temes recurrents en una tesi que canviava l’enfocament tradicional del tema amb la voluntat de ser alternativa a les tesis independentistes. Així, aquestes estructures d’estat havien de ser pròpies de Catalunya i estar al servei de Catalunya, però podien no ser privatives de Catalunya sinó compartides amb altres actors (Espanya, Unió Europea) en el marc d’un futur estat federal europeu que suposi el desdibuixament parcial dels estats-nació.
Estem davant d’una reformulació ideològica d’horitzons difusos, molt en la línia de la “nova frontera” de Kennedy, i que planteja un escenari que presenta alguna similitud amb altres experiències com les del Partit Quebecquois o el propi PNB, de gestió d’una autonomia des de posicions ideològiques sobiranistes però poc amigues de l’independentisme clàssic i que tendeixen a cercar pactes d’inspiració commonwealthiana.
On queda el pacte fiscal?
El 2013 serà l’any del pacte fiscal sí o sí. És l’any en que caduca l’actual model de finançament i caldrà negociar-ne un de nou, independentment de la situació política que es pugui derivar d’una escalada d’enfrontaments entre el tronc central de l’estat i l’autonomia del Principat. La pregunta és si un bon pacte fiscal serà suficient per a revertir la tendència creixent de l’independentisme exprés.
És a aquest escenari on les classes dirigents aposten fort per a reconduir la situació. Així, la patronal Foment del Treball ha convocat un acte pel 18 d’octubre al Palau Blaugrana en defensa del món empresarial però a qui pocs se’ls escapa que servirà també per a marcar una posició favorable al pacte amb l’estat i ja ha fet arribar el missatge a Moncloa que cal prendre’s seriosament les reivindicacions d’un millor encaix del Principat a Espanya si no es vol que l’onada independentista esdevingui irreversible. Ara l’estat té la pilota a la seva teulada i pot o bé oferir un nou pacte amb les elits catalanes o bé deixar-se aconsellar per l’orgull del nacionalisme espanyol i situar el projecte estatal en una situació imprevisible.
És CiU el principal beneficiari polític de les mobilitzacions?
Indiscutiblement sí si situem l’anàlisi a una setmana de la mobilització. A dia d’avui la coalició no té cap alternativa política que li pugui fer ombra. Caldrà esperar, però, al baròmetre del CEO per saber si això es tradueix també en una majoria absoluta. Ara bé, les expectatives aixecades per la manifestació donen a CiU una responsabilitat històrica que, si no sap gestionar correctament, se li pot girar en contra. Així, una gestió massa accelerada del procés pel gust del seu entorn podria portar a tensionar la coalició i a galvanitzar un pol d’oposició liderat per Duran i Lleida. D’altra banda, la incapacitat de CiU per a presentar qualsevol pacte o acció com un pas més cap a la independència pot fer perillar la seva actual posició incontestada, que necessita de la idea que sense Convergència no hi ha independència per a mantenir-se.
De moment sembla que la resta d’actors polítics del sobiranisme no estan disposats a desmarcar-se ni a criticar el procés emprès per CiU. Especialment una ERC que el seu secretari general no ha aconseguit conquerir internament, però que l’oportunitat que li presenta un presumible creixement electoral a roda de CiU és un escenari idoni per a desplaçar els quadres puigcercosistes que encara controlen internament l’organització.
Pel que fa a l’ANC, la gestió de l’èxit de la manifestació és el seu principal repte. L’Onze de Setembre l’ha convertida en interlocutor polític reconegut per una àmplia base social, però caldrà que sigui capaç de mantenir els complicats equilibris interns, sense caure en la subordinació a CiU. Tasca difícil si tenim en compte que Mas ha decidit prendre la iniciativa i que la pròpia arquitectura del procés dissenyat per l’ANC dota d’un poder decisori l’Associació de Municipis per la Independència controlada totalment per CiU. D’altra banda, caldrà veure com actuen els sectors més “impacients” de l’entramat sobiranista davant d’una dil·lació del procés, sobretot després que ja s’aturés a principis d’estiu una iniciativa d’ocupació permanent de la Plaça de Sant Jaume prevista per després de la manifestació massiva.
El paper de l’esquerra independentista
A ningú se li escapa que tot el que ha envoltat la Diada ha provocat tensions al sí de l’esquerra independentista al voltant de com calia vehicular l’actuació davant la mobilització que es preparava i també el rol del moviment respecte l’estratègia de l’ANC.
El resultat de les mobilitzacions de l’Onze no han aconseguit tancar el debat per la via de la superació d’una de les dues postures, però sí que han visualitzat la necessitat d’una alternativa política d’esquerres i independentista al procés que ara mateix pilota CiU. Així ho han expressat en públic diverses persones que tenen o han tingut càrrecs de responsabilitat dins el moviment, i aquesta és la percepció que es desprèn dels propis discursos que es van fer a l’acte polític del Fossar de les Moreres. Ara bé, l’acceleració dels fets que es pot donar aquesta tardor poden jugar en contra d’un moviment que encara no té greixats els mecanismes de decisió col·lectiva. En qualsevol cas, l’escenari es presenta imprevisible i interessant.
Èxit de l’edició especial de L’ACCENT
L’ACCENT va fer una edició especial de 24 pàgines i 20.000 exemplars de tiratge que va ser tot un èxit. Aquests exemplars es van distribuir de forma massiva en totes les mobilitzacions de l’Onze de Setembre, especialment a Barcelona. Els seus articles figuren ja entre els més llegits d’enguany a la nostra web. Des de L’ACCENT volem donar les gràcies a totes aquelles persones que ens van ajudar a la distribució massiva d’exemplars i a tots aquells col·lectius que van fer possible la seva publicació.
Mobilitzacions de l’esquerra independentista arreu del Principat
Entre 25.000 i 35.000 persones s’han mobilitzat amb l’esquerra independentista aquest Onze de Setembre arreu del Principat. Una xifra extraordinària si tenim en compte no només el fet que dobla pràcticament la xifra de l’any passat sinó que a més enguany la profusió d’activitats i mobilitzacions al voltant de la Diada s’havia multiplicat exponencialment.
A les Terres de l’Ebre, la marxa de torxes de Tortosa, organitzada per una comissió impulsada per l’esquerra independentista, aplegà sotra el lema “Ni pacte fiscal ni espanyolisme: independència!” unes 800 persones.
Al Camp, els actes de la Diada començaren el 3 de setembre amb una marxa de torxes a Falset per a honrar els guerrillers antiborbònics que continuaren lluitant després del 1714. En aquesta primera edició hi van participar un centenar de persones. També a Reus i a Torredembarra centenars de persones participaren en marxes de torxes prèvies a la Diada. El mateix Onze de Setembre, a Tarragona la coordinadora impulsada per l’esquerra independentista va organitzar una jornada de cultura popular i mostra d’entitats que va aplegar centenars de tarragonins, convertint-se una vegada més en la principal celebració de la Diada a la ciutat. Al vespre de l’Onze, 4.000 persones van participar a la manifestació que l’esquerra independentista havia convocat a Reus. Un èxit inesperat, segons els organitzadors, donat el fet que a la mateixa hora s’estava celebrant la mobilització històrica a Barcelona.
A Ponent, la principal mobilització fou la manifestació de l’esquerra independentista el mateix matí de la Diada, que aplegà un miler de persones. A Tàrrega i Mollerussa l’esquerra independentista coorganitzà juntament amb l’ANC sengles marxes de torxes que congregaren mig miler de persones a cada vila. També a Balaguer la CUP organitzà un dinar popular i el passi del documental sobre l’Operació Garzón.
A les comarques centrals del Principat, les mobilitzacions de l’esquerra independentista es concretaren en la marxa de torxes de Berga amb 400 persones, els actes polítics de Manresa i Vic, que també aplegaren centenars de persones, així com amb l’Aplec al Castellvell de Solsona. A Manresa, l’esquerra independentista també convocà juntament amb les altres forces polítiques que es reclamen del sobiranisme una marxa de torxes que aplegà centenars de persones.
Al Penedès, les mobilitzacions de l’esquerra independentista es concentraren en les marxes de torxes d’Igualada i Sitges, que aplegaren més d’un miler de participants i en l’acte polític de Vilafranca. També es participà en la coorganització de les multitudinàries marxes de torxes de Vilafranca i Vilanova.
A les comarques gironines, la mobilització més important es visqué el mateix Onze de Setembre al migdia a Girona, on la manifestació convocada per la CUP i Arran aplegà unes 10.000 persones. Dos dies abans, la marxa jove contra l’espanyolisme convocada per Arran aplegà més d’un centenar de joves malgrat la pluja. A Figueres l’acte de la CUP també aplegava centenars de persones, el mateix que a Banyoles.
A les comarques més properes a Barcelona també hi hagueren diversos actes polítics com a Cardedeu, Granollers, Martorell, Viladecans i els barris barcelonins de Les Corts, Sants i Gràcia; marxes de torxes a Palautordera, Sabadell i el barris del Poblenou i Sants i una manifestació el mateix Onze a Mataró que aplegà prop de mig miler de manifestants.
A Barcelona les mobilitzacions del dia Onze convocades per l’esquerra independentista suposaren un èxit de convocatòria i una resposta a tot el soroll generat per la decisió de l’esquerra independentista de mantenir les seves mobilitzacions al marge de les convocades per l’ANC. Així, la manifestació de la tarda aplegà unes 15.000 persones, el doble que l’any anterior, que feren tot el recorregut fins al Fossar, on representants de l’esquerra independentista clogueren la diada amb sengles parlaments. Aquest increment d’assistents no va ser fruit de l’assistència a la manifestació de persones que optaven per la marxa de l’EI per desconeixement de quina era cada marxa, sinó de persones que feien seus els plantejaments del moviment, tal com es va poder veure en el seguiment dels eslògans i parant l’orella en les converses dels assistents a la mobilització.
+ Galeria d’imatges de la Diada de l’Onze de setembre de 2012
