El feixisme, l’amenaça de l’Estat

La festa nacional espanyola del 12 d’octubre ha tornat a posar en primer pla la reaparició del feixime. Mentre els grups ultres més lumpen feien ostentació de la simbologia habitual, l’espanyolisme en ple es manifestava a Barcelona per reivindicar la unitat d’Espanya al costat d’altres grups no menys ultres com la Falange, la Plataforma per Catalunya i els seus cadells disfresssats a la grega, i altres elements d’ideologia nazi, alguns d’ells, amb lligams amb els grups que els anys 80 estigueren implicats en els atempats contra l’independentisme.

Com cada any, hem assistit a tot un desplegament mediàtic per intentar blanquejar l’actuació les formacions polítiques unionistes, amb l’objectiu de separar la festa del nacionalisme xovinista espanyol i la celebració del genocidi d’Amèrica del feixisme. En aquest intent coincideixen curiosament des dels propi espanyolisme, que s’esforça per evitar les comparacions evidents, fins a certs sectors, que hem de suposar ben intencionats, que es qualifiquen de democràtics i antifeixistes, amb un discurs fraudulent que considera legítim l’espanyolisme i el desvincula del feixisime.

Des de fa molts anys, tot un exèrcit d’acadèmics i intel·lectuals al servei de les classes dominants han fet un gran esforç de creació del mite del feixisme com un règim de mal absolut gairebé abstracte, un mite que no permeti entendre’n les causes ni la seva veritable naturalesa. El feixisme realment existent, emperò, ha estat històricament l’instrument del capitalisme per a esclafar el moviment de la classe treballadora organitzada, per a retallar drets i llibertats al poble i assegurar l’explotació disciplinada i callada enmig d’una ideologia nacional xovinista de persecució de l’enemic interior, i en el cas espanyol l’anorreament de les nacions sotmeses per l’estat, lligat a una ideologia nacionalcatòlica. Pretendre fer abstracció de la naturalesa concreta del feixisme espanyol, en un estat que no només no va fer cap mena de ruptura amb el règim franquista, sinó que té com a forces polítiques dominants els fills del franquisme, siguin orgànics, com és el cas del PP, o ideològics, com són Ciutadans i UPyD, és un exercici de falsificació, no només cec, sinó suïcida per a l’esquerra i els moviments populars.

Perquè no és casual que en temps de crisi veiem un creixement dels grups feixistes i racistes, generosament finançats i amb amplis espais d’expressió en la premsa més reaccionària, com a resposta a la creixent desigualtat i malestar social; tampoc no és casual que en ocasió del 12 d’octubre passat sentissim diputats dels partits espanyolistes justificar l’assassinat de Lluís Companys, com a amenaça diàfana davant el creixement de l’independentisme; ni ho és la recuperació del discurs espanyolitzador contra la llengua i la cultura dels Països Catalans; o que l’església espanyola organitzi actes d’homenatge als màrtirs de la ‘gran cruzada’ com en els temps del Caudillo, mentre intensifica la seva ofensiva contra els drets assolits en dècades de lluita. El feixisme espanyol, aquí i avui, repeteix les seves característiques històriques, perquè respon als interessos de les mateixes classes dominants.

Durant el franquisme, va ser López Rodó qui argumentà que la democràcia només era possible a partir d’un cert nivell de renda, una expressió que de fet, revelava una gran veritat, que el feixisme serveix de salvavides d’emergència del capitalisme quan els oprimits s’organitzen i lluiten per acabar amb la desigualtat inseparable d’aquest sistema en crisi. En les condicions actuals, veiem com la caiguda de les condicions de vida va acompanyada de la creixent retallada de drets i llibertats, l’increment de la repressió i la radicalització ideològica nacionalista espanyola. Poc després de la caiguda de Hitler, Brecht ho expressà ben clarament: el bastard havia mort, però el sistema que el va parir encara era ben viu. I ho és encara.