Les primeres dades de l’escrutini de les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya ens van alarmar en constatar la possibilitat que un partit d’extrema dreta poguera obtenir-hi representació. Finalment no ho aconseguiren, però no fou una falsa alarma, perquè el suport electoral que han recollit no és gens menyspreable (més de 75.000 vots i a pocs milers d’obtindre escons). I si bé han fracassat en el seu assalt al parlament -tot i el colp d’efecte momentani- no hem d’oblidar que ja de fa temps que l’extrema dreta està condicionant els discursos polítics dels partits parlamentaris: de fet, la mateixa possibilitat de que obtingueren representació al Parlament, o que l’augmentaren als municipis, ha sigut l’excusa perfecta per adoptar discursos xenòfobs, dels qual el PP n’ha fet bandera.
Tant el creixement electoral com la proliferació dels discursos racistes ens demostren que l’extrema dreta està conquerint cada cop més terrenys i que en aquestes aigües tèrboles de la crisi, sembla moure’s millor que no pas l’esquerra radical. Però no és pas un fenòmen nou ni exlcusiu. Només cal dirigir les nostres mirades cap a Europa per comprovar que el gir xenòfob i reaccionari és quasi general.
Tornant a casa nostra, una altra vessant del creixement l’ultradreta l’hem viscuda a València ciutat, al barri de Benimaclet. A la capital del Túria fa temps que l’extrema dreta actua amb una gran impunitat: agredeix a militants i simpatitzants dels moviments socials, amenaça i atempta contra actes i locals polítics i compta amb la complicitat de les institucions públiques amb les quals, fins i tot, té acords econòmics, és adir, negocis.
Tot i això, l’últim dels casos revesteix d’una gravetat especial. Com podem llegir en aquest número de L’ACCENT, succeí a l’entorn de l’efemèride del 20 de novembre, primer amb una manifestació de caràcter racista i posteriorment amb una agressió en el Centre Social Terra. No es la primera vegada que l’extrema dreta s’ha manifestat pels carrers dels Països Catalans, ni és l’atac més violent que han patit persones o locals, però sí que cal remarcar el fet que els convocants fixaren un recorregut pel qual “visitaven” tots els indrets que consideren hostils a la seua ideologia i que la visita al Terra anara encapçalada pel dirigent de la formació convocant. Ambdós fets mostren una intencionalitat amenaçadora que sumada a la impunitat amb què actuen ens situen, potser, en nous paràmetres de la problemàtica, amb un horitzó d’enfrontament més directe, més quotidià.
És, segurament, l’actitud amb què es tracta el feixisme des de les institucions públiques allò que augura escenaris negres. El delegat del Govern espanyol -un antic antifranquista, com tants altres- afirmava que tant la manifestació com la visita al Terra entrava dins de la normalitat democràtica; la “riquesa”, en va dir ell!. Benimaclet, però, és també un bon exemple de com es pot contrarestar l’amenaça feixista: fent-li front comú com a barri, obertament, sense pors.
Si com tot indica, la crisi encara no ha tocat fons, ens esperen temps difícils i, de moment, sembla que la dreta està guanyant la batalla. Tot i així, no podem desistir en la nostra defensa dels drets i valors humans que sempre hem defensat; sabem que no podem esperar molt de les institucions públiques, i per bé que no hem de renunciar a que perseguisquen els que fomenten l’odi racial i irracional, hem de ser conscients que sols de nosaltres depèn aturar-los. Co