En el desolador panorama de l’esquerra europea, i més específicament de la socialdemocràcia europea, l’aparició de Jeremy Corbyn al capdavant del Partit Laborista semblava un punt d’inflexió, un xicotet brot verd que augurava nova vida en un roser marcit per les inclemències del temps i per les incompetències dels mateixos jardiners.
Així, l’arribada d’un líder inesperat, triat per les bases en contra de l’aparell del partit, amb un discurs atrevit que ha recuperat part del vocabulari de la tradició obrera, i amb unes propostes clarament rupturistes amb el pensament únic liberal (com ara la renacionalització d’alguns serveis públics o la denúncia de les polítiques imperialistes que durant molt de temps rebien el vist-i-plau del Partit Laborista), semblava marcar el camí per a una esquerra europea desorientada i descol·locada des de la caiguda del mur –si no és des de fa molts anys abans.
L’esquerra regeneracionista, aquella desencantada de la deriva reformista i col·laboracionista dels vells partits socialdemòcrates, però que continua creient en la democràcia realment existent, pensava que Corbyn podria ser la demostració que tornant als orígens i apostant per un enfrontament més explícit amb als poders fàctics seria la clau per recuperar l’antiga glòria del puny i la rosa. El cert, però, és que el resultat de les darreres eleccions al Regne Unit ha frustrat totes aquestes expectatives i ha demostrat, un cop més, que no hi ha prou amb bones intencions.
Sens dubte el Brexit ha sigut un element decisiu per explicar el fracàs d’aquesta nova-vella socialdemocràcia: Corbyn ho ha tingut difícil per transmetre un posicionament clar respecte a l’eixida de la UE, no només per les contradiccions (més morals que reals) inherents a aquesta decisió, sinó perquè l’oposició interna del partit l’ha usat com una arma de setge i desgast: mentre que Corbyn era partidari de respectar la decisió del referèndum, la intel·ligèntsia progressista (i amb ella el vot urbà progressista) n’ha reclamat un posicionament a favor del remain. I totes les anàlisis coincideixen a assegurar que la pèrdua determinant de vot laborista ha sigut en les zones rurals i més deprimides econòmicament, que indubtablement eren pro-Brexit.
Sense entrar a fons en l’anàlisi dels resultats, el cert és que Corbyn ha hagut de fer front a nombrosos atacs orquestrats simultàniament tant des de fora com de dins del partit: a banda del Brexit, ha hagut de defensar-se d’acusacions d’antisemitisme per haver donat suport a la causa palestina o respecte a la qüestió escocesa, sobre la qual ha hagut de variar criteris en funció de les pressions internes.
Ens poden semblar que totes aquestes són qüestions circumstancials; i podem pensar que una persona amb majors habilitats polítiques que Corbyn podria haver-les domat d’alguna manera. Però no ens enganyem: els mitjans de comunicació (i la BBC –que ara Boris Johnson amenaça de privatitzar– i el suposat periòdic afí The Guardian al capdavant de tots ells), les elits progressistes, els poders fàctics i el discurs hegemònic no són elements circumstancials. Si no hagueren sigut aquests, hagueren trobat altres arguments per atacar un candidat o candidata diferent.
Allò inqüestionable és que el sistema ha tallat en sec el fenomen Corbyn; i ara el Partit Laborista busca un nou líder que s’allunye dels “radicalismes”… Sembla clar, doncs, que a Europa s’ha perdut massa consciència social com per a què la classe dominant haja de renunciar als seus privilegis per por al poble. El fracàs de Corbyn serveix per transmetre el missatge que allò a què la socialdemocràcia pot aspirar com a màxim és a una simple alternança en el poder, com en la nostrada Restauració.
La lliçó que hauríem d’aprendre l’esquerra revolucionària –i que, d’altra banda, ja estem constatant per altres vies– és que el parlamentarisme és un esforç estèril si no existeix algun tipus d’amenaça major als poders fàctics (això és, una amenaça revolucionària). I, sobretot, que, mentre apostem pel parlamentarisme i el legitimem, sovint ho fem a costa de la construcció d’eixa alternativa revolucionària. Però, fins i tot, en els millors dels casos, quan bastim un projecte mínimament coherent o esperançador per competir electoralment, les incoherències de participar-hi i els recursos de l’enemic són tan grans que les possibilitats d’èxit són quasi inexistents. I, tanmateix, aquest avís per a navegants no ens ha de fer caure en el derrotisme, ans al contrari, ens ha d’ajudar a reforçar-nos ideològicament en la nostra lluita per un món millor.
