Acaba 2010. Ningú diria que fa 25 anys que va morir Salvador Espriu. Harold Bloom el va incloure al seu llargament comentat Cànon occidental. La pròpia idea del cànon -una selecció dels autors de la literatura occidental que cal llegir- és força estúpida però només sis autors catalans/en llengua catalana del segle XX (Espriu, Foix, Riba, Rodoreda, Gimferrer i Perucho) hi van trobar plaça. Enguany fa 50 anys de la publicació de La pell de brau, el llibre de poemes més citat en la nostra llengua i un referent literari de la lluita antifranquista. Tampoc ningú no ho diria. Queda l’opció de salvar la dignitat el 2013, centenari del seu naixement. De penal i a l’últim minut car, segons Josep Lluís Carod-Rovira, l’any següent (alguns) ja serem independents.
‘la intel·lectualitat orgànica del règim al Principat va preferir entronitzar l’escepticisme cínic i el distanciament de tot compromís d’un Josep Pla (…) per estalviar-se les exigències de l’imperatiu poètic: “Ara digueu: us mantindreu fidels per sempre més al servei d’aquest poble”
No és que no s’hagi fet res. Hi ha hagut iniciatives lloables. El dia del 25 l’aniversari de la seva mort (22 de febrer) cent cinquanta blocs van dedicar-li un apunt. Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha reeditat Aproximació històrica al mite de Sinera (1983) d’Agustí Espriu, Núria Nogueras i M. Assumpció de Pons, revisada, actualitzada i amliada. Del 9 de setembre al 3 d’octubre es va poder veure a l’Espai Escènic Brossa de Barcelona Amor hermètic, monòleg interpretat per Fina Rius sobre una selecció de textos de Rosa Maria Delor. Aquest novembre a Sabadell s’hi ha pogut veure l’exposició fotogràfica “El teatre de Salvador Espriu”, la conferència “El miratge de l’amor” a càrrec de la doctora Delor acompanyada d’una lectura de poemes d’Espriu, l’esmentat espectacle Amor hermètic, l’acte “Espriu-Evocacions. Conversa entre Feliu Formosa i Carme Sansa” i una lectura de poemes a càrrec de Jordi Boixaderas i Rosa Renom. El Festival Temporada Alta, a Girona, es va inaugurar l’octubre del 2009 amb El jardí dels cinc arbres, una adaptació teatral de textos d’Espriu dirigida per Joan Ollé. El Diari de Girona va dedicar a Espriu tres planes al dominical del 21 de febrer. El Vendrell s’hi ha afegit amb una exposició antològica de vitralls de Josep M. Poblet sobre El caminant i el mur i una exposició del grup Polièdric sobre Assaig de càntic en el temple, dues conferències, un espectacle poètic i uns programes especials a Ràdio i Televisió El Vendrell entre d’altres. Arenys de Mar, referent poètic de la mítica Sinera, ha organitzat “Un passeig per Sinera” i la conferència “Salvador Espriu i la llengua catalana” a càrrec de Sebastià Bonet i s’hi va inaugurar el Correllengua 2010 en homenatge a Espriu. A Santa Coloma de Farners, la seva vila natal, itinerari pel centre de la vila i una composició poèticomusical (El que he escrit és escrit) basada en textos d’Espriu. I finalment, per què no sigui dit, Edicions Proa ha anunciat que el 2013, centenari del naixement, publicarà una biografia, en la qual ja treballa Agustí Pons. Es fa llarg d’explicar, però és un balanç ridícul per a un dels millors escriptors que ha donat la nostra llengua, un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes i el que era unànimement considerat com a poeta nacional fins que, amb l’adveniment de la monarquia constitucional, la intel·lectualitat orgànica del règim al Principat va preferir entronitzar l’escepticisme cínic i el distanciament de tot compromís d’un Josep Pla (prosista, en aquest cas) per estalviar-se les exigències de l’imperatiu poètic: “Ara digueu: us mantindreu fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. Ridícul que caldrà compensar el 2013, però sobretot tots els dies de tots els anys donant a Espriu la notorietat que mereix en els currículums escolars, el món editorial, els mitjans de comunicació, etc.
Jordi Pujol, amb tot el cinisme, anomena ‘fracàs d’Espriu’ a l’evidència de la impossibilitat de l’Espanya plural, és a dir, al ‘fracàs de Pujol’
El progressiu arraconament d’Espriu contrasta amb l’entusiasme que generava en els futurs dirigents del país durant els anys 60 i 70. És probable que ni aleshores ni ara entenguessin un estil que Pla va qualificar d’“inintel·ligible”. Però tenien alguns poemes molt clars de La pell de brau. Publicada ara fa 50 anys, recentment mort Carles Riba, coincideix en el temps amb Vacances pagades de Pere Quart i el primer recull de poemes de Gabriel Ferrater (Da nuces pueris). La pell de brau els servia de base legitimadora de tot tipus de renúncies gràcies a passatges com “Fes que siguin segurs el ponts de diàleg/i mira de compendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills”. Es tractava que qui ho entengués fos Sepharad/Espanya, que no va entendre un borrall malgrat que fins i tot el Borbó i Aznar hagin citat Espriu. En canvi els líders de l’autonomisme i l’acomodament es van donar, equivocadament i interessada, per al·ludits. En una entrevista al Presència, l’any 1968, li preguntaven a Espriu pel futur i contestava, visionari: “Pot venir una restauració monàrquica. Jo sóc un home de la República del 31, i la monarquia em fa molta por.” A en Pujol, com és sabut, no li’n feia tanta i ara, amb tot el cinisme, anomena “fracàs d’Espriu” a l’evidència de la impossibilitat de l’Espanya plural, és a dir, al “fracàs de Pujol”. En el funeral d’Espriu, a l’església de Santa Maria d’Arenys de Mar, la munió de polítics en estrepitosa presència va fer exclamar a Montserrat Roig: “Això no és una festa”. S’equivocava. Estaven en plena festa de les renúncies i el cotxe oficial, la lectura sense esforç i el “compadreo” amb els poders fàctics a Madrid.
