El frau de l'homeopatia

El frau de l'homeopatia

De totes les coses que reben el nom de “medicina alternativa” la més ridícula sens dubte és l’homeopatia.

Per aquells no familiaritzats amb els orígens i principis de l’homeopatia, va ser inventda a finals del segle XVIII per Samuel Hahnemann. No tenia pas menys èxit que la medicina convencional de l’època i probablement va salvar la vida a molta gent, simplement sobre la base que la gent millora de moltes malalties sense cap intervenció, de manera que no fer res (que és essencialment el que és la homeopatia) sovint pot produir millors resultats que la sagnia, purgues, cauterització i amputació que aleshores es feien. La diferència és que la medicina ha avançat i ja no fa aquestes coses (o les fa de manera diferent i per diferents raons).

L’homeopatia encara es basa en els principis establerts llavors. Un d’aquests principis és la ‘Llei de similituds‘, que diu que quelcom que produeixi símptomes, en grans dosis serà d’utilitat per al tractament de malalties que tenen aquests símptomes. Per determinar què es pot usar per a què, diverses coses estan sotmeses a “proves” on s’administren en dosis creixents fins que s’observa una reacció. Aquesta reacció s’anota, i quan un pacient es presenta amb els mateixos signes, l’homeòpata pot utilitzar una preparació del remei per a arreglar les coses. Així, els xiles jalapeños serien un candidat per al tractament de la sudoració excessiva i el pèl de gat té un gran potencial com a tractament per a la rinitis al·lèrgica. Presumiblement el cianur proporcionaria un tractament útil per a la mort.

Per evitar el problema obvi, s’invoca un segon principi: la ‘Llei dels infinitesimals‘. Això indica que com més diluïda és una substància, millor anirà contra els símptomes “provats”. Hi ha dues classes de dilució d’ús comú: X i C. Per fer una dilució X, es pren una desena part de la mostra i es barreja amb nou parts de diluent. Per realitzar una preparació de 10X, es fa deu vegades, cada vegada es pren una desena part de la barreja i es dilueix. En cada etapa, la barreja és “sacsejada” de certa manera. De vegades, el sacseig és donar un cop al recipient amb un objecte en particular, com un llibre enquadernat en cuir. La preparació pot fer-se a 6X, 10X, etc. Es podenfer preparats més ‘potents’ utilitzant el mètode C, on la dilució és un de cada cent en cada ocasió. He sentit parlar dels preparatius M, on el factor és de mil, però suposo que només es podrien fer en laboratoris molt experimentats.

un dels placebos que es venen com a 'remei homeopàtic'

##### Oscillococcinum: un dels placebos que es venen com a ‘remei homeopàtic’. La dilució que anuncia fa virtualment impossible trobar en una dosi ni un àtom del suposat producte curatiu: extracte de fetge i visceres d’ànec. L’empresa que comercialitza aquesta enganyifa obté beneficis de més de 300 Milions d’euros l’any.

La grilladura de l’homeopatia tradicional pot ser il·lustrada fins i tot per a la més simple de les ments, un fet que no sembla dissuadir a aquells amb “ments” per sota del registre de “més simple”. Com a exemple, algú va suggerir recentment que es podria prendre una dosi diària de 5 grams de sal de calci en forma de preparat homeopàtic 6X per al tractament d’alguna o altra condició. Un simple càlcul mostra que això requeriria que el pacient consumeixi 49.995,995 quilos de lactosa per dia per obtenir la dosi recomanada de calci. Aquest pes dels comprimits no cabria gaire bé al maleter de la camioneta, de fet caldrien almenys dos camions carregats de pastilles per dia. Cada dia. (La mateixa persona havia dit que els preparatius 30X són tan poderosos que només s’han de prendre quan un es trobi sota la cura d’un homeòpata totalment qualificat. Per obtenir 5 grams d’una preparació de 30X, la mitjana diària de comprimits seria just una mica menys que la massa de la Terra. Cada dia.)

Davant situacions com aquesta, on calia triar entre menjar o bé el pes de quaranta cotxes per dia, o bé beure un volum de líquid equivalent a un petrolier i mig, o bé prendre una quantitat manejable de la medicina que no pot contenir cap quantitat apreciable de la medicació, els homeòpates han intentat desesperadament una resolució del dilema.

El que van trobar va ser la “memòria de l’aigua”. El vudú de la memòria de l’aigua diu que recorda les coses que han estat en contacte amb l’aigua, fins i tot després que s’hagi eliminat tot rastre de la substància. Estranyament, però, no es recorda de les ampolles o bufetes per on ha passat, o els productes químics que puguin haver estat en contacte amb les seves molècules, o de la resta dels continguts de les clavegueres per on potser va ser una vegada, o de la radiació còsmica que va passar-hi a través. Es limita a recordar l’únic que l’“investigador” vol que recordi.

L’aigua té moltes propietats químiques i físiques especials que cap altra cosa sembla tenir. Les molècules en aigua líquida es poden mantenir agrupades i desagrupades, combinar-se i recombinar-se en petits cristalls i patrons. Això té molt a veure amb la forma de vida que es veu a la terra i amb per què l’aigua és essencial per a la vida. També té molt a veure amb el fet que l’aigua és un dissolvent gairebé universal. El que no té res a veure és amb l’estupidesa de l’homeopatia.

Els homeòpates han adoptat aquest sense sentit de la “memòria de l’aigua” en un intent de recuperar-se de la catàstrofe que es planteja cada vegada que algú amb senderi pensa en les conseqüències de la dilució contínua. Per explicar com una cosa pot seguir actuant fins i tot després que totes les seves molècules hagin desaparegut, va ser necessari inventar el concepte de “memòria de l’aigua”. Tot i haver-hi greus raons lògiques, filosòfiques i científiques per les quals qualsevol “memòria de l’aigua” és una idea vàcua, i malgrat el fet que ningú ha presentat cap manera ni remotament factible de provar el concepte, els homeòpates han volgut simplement que existeixi.

El seu veritable problema és que, encara que “memòria de l’aigua” fos possible i provada, l’homeopatia no seria menys ridícula. Vegeu, els homeòpates encara van més lluny en afirmar que poden controlar de manera selectiva el que recorda l’aigua. Així doncs afirmen que fan el que es impossible de fer, tot treballant amb una cosa que per començar, ni tan sols existeix.

Fem una ullada a un remei homeopàtic típic. He escollit de forma aleatòria un tractament per al còlera, que simplement consisteix en un preparat de 30X d’excrements humans. No us avorriré amb el procediment, ja que només es compon de successives dilucions i sacseigs. És el producte final que m’interessa.

Com s’ho fa el preparador per garantir que només recordi els excrements i res més? Recordeu com he esmentat que l’aigua és un dissolvent gairebé universal? Com han controlat la preparació per eliminar la possibilitat que l’aigua recordés cap de les molècules no excrementícies que podrien haver estat en contacte amb ella? Per exemple, si s’hagués recordat de les molècules del recipient de preparació de vidre, podria haver acabat sent tractament per a la silicosi. Què passa si el preparador hagués respirat per la boca i l’aire s’hagués contaminat pel vapor de mercuri sortint dels seus empastaments dentals, una miqueta es podria haver dissolt en l’aigua i llavors podria haver arribat amb un tractament per _____ (ompliu amb qualsevol cosa que el mercuri dels empastaments estigui causant aquesta setmana). Si fumava, podríem obtenir una cura per al càncer de pulmó. Si alguns dels àtoms de nitrogen en l’aire del laboratori s’havien ficat a l’aigua, una cura per la malaltia del submarinista, i un petit fragment d’amiant de l’explosió d’una demolició propera podria haver estat recordat i s’hagués produït un tractament per al mesotelioma. Cap d’aquests seria de cap utilitat per al pobre assegut fora en espera d’una cura per la diarrea (bé, de vegades assegut, a vegades corrent a seure en un altre lloc).

Si s’arribés a provar de manera concloent demà mateix que l’aigua pot mantenir estructures moleculars relacionades amb altres molècules que havien estat prop seu, l’homeopatia seguiria sent una gran estafa. Diluir-la en un factor de 1.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 no la faria més potent ni faria que fés menys ferum d’enganyifa.

*Peter Bowditch és membre del consell contra el frau en la salut pública d’Austràlia.