Futbolítica
Ramon Usall
Ara Llibres, Barcelona 2017
395 pàgines
Davant la recurrència de que el futbol, i l’esport en general, no s’ha de barrejar amb política, sorgida molts cops de gent qui, per defecte, provenen o formen part de classes més benestants o que pertanyen a segments de població que exerceixen un estatus de dominació sobre d’altres segments, l’historiador Ramon Usall (1977) ens demostra en aquest Futbolítica que política i futbol, pesi a qui li pesi, estan íntimament lligats, tan per bé com per malament. I ens ho demostra en una dimensió global, a través de les històries d’un grapat de clubs de futbol que deuen el seu naixement i existència, el seu esdevenir i també la seva desaparició a la Història dels propis països o de la geopolítica mundial. Alguns d’aquests clubs van néixer a partir d’un sentiment i d’un clam popular, d’altres amb una clara intencionalitat política, passant a ser un instrument del poder. Històries com la de la Juventus de Torí, el club dels patrons de la FIAT, igual d’estimada com d’odiada a tot Itàlia mentre que per darrera en popularitat del Torino F.C. a la pròpia capital piemontesa. D’equips com el Benfica, el Olt Scornicesti o el Colo-Colo, utilitzats com a eina de control social i legitimació internacional per dictadors com Salazar, Ceausescu i Pinochet, respectivament. Des d’equips que representen l’esperit de la classe obrera, l’agermanament i la solidaritat fins a aficions que han portat a l’extrem passions i odis exacerbats. Valgui’ns l’exemple del famós partit que va enfrontar el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad el 13 de maig de 1990: l’escenificació, sobre un terreny de joc, de la desfeta del somni d’unitat i agermanament iugoslava i l’inici de la salvatge Guerra dels Balcans.
Amb capítols breus de no més de 6 pàgines Ramon Usall ens presenta les anècdotes i històries amagades de 60 clubs, algunes de conegudes, d’altres realment sorprenents. Sabíeu que l’Atlético de Madrid va néixer com una sucursal a Madrid de l’Athletic de Bilbao? I que la franja lila de l’escut del Reial Madrid fou introduïda, ni més ni menys que l’any 1931 per emfatitzar els valors republicans de l’equip? O que la Roma i la Lazio, enemics acèrrims, van estar apunt de ser fusionades ni més ni menys que per Mussolini, soci laziale, per guanyar competitivitat i força enfront els clubs del nord del país? O que Dinamo, ja fos de Zagreb, Tbilisi, Berlin, Kiev, etcètera, era com es coneixien els equips dels NKVD/KGB/Stasis i d’altres policies polítiques dels països d’òrbita socialista i comunista, malgrat que alguns d’ells ara estiguin més aviat vinculats amb grup ultranacionalistes i feixistes? O que el Racing Universitari d’Alger és potser l’únic equip del món que pot presumir d’haver tingut un premi Nobel de literatura defensant la seva porteria?
Llegir Futbolítica és adonar-se que el futbol i la política, durant gran part del segle XX i a tot el món, han estat i estan íntimament lligades. A voltes com a eines del poder i del capital o per legitimar ocupacions (RB Leipzig, Club América, Al-Jaish de Síria o la Joventut Esportiva El Massira del Sàhara), com a fidel reflex de la Història canviant i mutant del seu propi país (Ararat Erevan, Dinamo de Zagreb, F.C. Barcelona, Júpiter o l’Sporting Club de Bastia). Històries curioses i simpàtiques com la del Dukla Praha, famós per la seva samarreta suplent, convertida en objecte de culte a tot Europa gràcies a un grup punk anglès dels anys 80; la del SC Tasmania 1900, equip berlinès que pujà a la primera divisió de la RFA, per decret administratiu i polític vinculat als equilibris de forces durant la Guerra Freda i que sosté encara el rècord de les pitjors estadístiques de tota la història de la Bundesliga; o la del Saint-Étienne, estimat a tota França per ser l’etern perdedor, es barregen amb d’altres de més tràgiques, com la del Qarabag FK, el Hakoah Viena o l’Star of the Sea.
Lluites nacionals, de classe, guerres civils i mundials, tota la Història del segle XX es pot resseguir a través de les històries d’aquests equips sorprenents. Es para també força atenció al creixent feixisme que s’ha apoderat de moltes graderies europees, sobretot, però no només, als Balcans i a l’Europa de l’Est i com aquest feixisme ultra està també fortament vinculat a la història dels diferents països i territoris (Lazio, Karpaty Lviv). I plantant cara no només al feixisme sinó també al sistema i al futbol modern hi ha casos, apart dels estimats Sankt Pauli i Rayo Vallecano, com els del Red Star parisenc, l’Union Berlin, l’Sloboda Tuzla de Bòsnia, el Velez Mostar, l’Arsenal de Kíev o el Partizan Minsk, que val molt la pena conèixer. Ens toca, doncs, agrair a Ramon Usall la seva labor d’investigació per oferir-nos no només una lectura molt interessant, quan no apassionant, sinó també una llista de nous clubs preferits i referents de la gent d’esquerres.
Perquè el futbol és negoci, però també, llegui-ne la gran quantitat d’exemples, humanitat, dignitat i solidaritat.
