Per tradició i palmarès els Països Catalans són una potència futbolística de primer nivell. Enguany se sent parlar català a les grades de sis estadis de primera divisió, un fet ben habitual en les últimes temporades, amb alguns canvis geogràfics deguts als sempre sonats ascensos i descensos.
L’esplendor del futbol català coincideix també en el moment de més gran mercantilització de l’esport, amb un mercat de fitxatges global que mou cada any xifres indecents de diners. Els jugadors de la casa miren de fer-se un lloc en aquest panorama cada vegada més complicat.
Quan el 1995 es va conèixer la sentència Bosman, el futbol començà a canviar. Des d’aquell moment, tots els jugadors amb passaport d’un estat membre de la Unió Europea, deixaven de comptar com a estrangers. La vocació imperialista i colonial del vell continent possibilitava de retruc, que molts futbolistes d’altres latituds (especialment llatinoamericans), pogueren accedir a nacionalitats que els convertien jurídicament en “comunitaris”. El negoci del futbol obria un mercat força ample als voltors i especuladors, i els jugadors de les respectives pedreres quedaven en línies generals relegats, malgrat excepcions d’èxit com la generació de Xavi, Puyol, Valdés o Busquets, al Futbol Club Barcelona.
Tancat el període de fitxatges hivernal, des de L’ACCENT hem volgut estudiar la situació real al Barça, Elx, Espanyol, Llevant, València i Vila-real. Així doncs, a hores d’ara els sis clubs d’elit compten amb 47 futbolistes aborigens, que representen el 32% de les plantilles. Només 22 d’aquests han disputat més del 50% dels 18 partits jugats, i únicament 16 han entrat com a titulars en més de la meitat d’encontres (veure la taula). En l’altre extrem, són 8 els futbolistes de la Terra que no han disputat ni tan sols un minut, la majoria en la posició de porter.
Entre els més habituals cal destacar Casilla, Sergio Garcia i Víctor Sánchez del RCE Espanyol, Busquets i Jordi Alba del Barça, Casadesús del Llevant, Bruno i Mario del Vila-real, Víctor Rodríguez i Coro de l’Elx i Gayà i Paco Alcácer del València Club de Futbol. Cal destacar el mèrit que tenen aquests dos darrers jugadors, perquè el club de Mestalla és el que pitjor tracta els jugadors de la casa. En efecte, després de la recent marxa de Carles Gil a l’Aston Villa, el València només compta amb 4 autòctons, un 16,6% de la plantilla. Els veïns pobres d’Orriols, són l’altra cara de la moneda. Amb 11 futbolistes nascuts als Països Catalans (el 44% del total) són l’equip que més aposta pel producte de la Terra, potser també perquè això sol resultar més econòmic.
Amb l’entrada de desorbitats capitals en joc, el futbol modern tendeix cada vegada més a desarrelar els equips de la massa social que el segueix. La progressiva desaparició del futbolista autòcton, certament més acusada en uns clubs que en altres, és un símptoma cada vegada més notable.
