El futur de les centrals nuclears
[L’ACCENT 130]
El darrer incident de la central nuclear d’Ascó, en la qual es detectaren fuites de partícules radioactives, entre els mesos de desembre i abril passats, ha tornat a posar sobre la taula el problema de les centrals nuclears al nostre país. Actualment, als Països Catalans hi ha en funcionament 4 reactors nuclears, Ascó I i II (Ribera d’Ebre), Cofrents (Vall d’Aiora) i Vandellòs II (Baix Camp). En el cas del Principat, el 52% de l’energia elèctrica que es produeix és a les nuclears.
Les centrals nuclears de fissió utilitzen el combustible, principalment urani enriquit, el qual és bombardejat per provocar una reacció de fissió nuclear, la qual produeix la ruptura del nucli de l’àtom, generant partícules que al seu torn provoquen noves fissions, produint la reacció en cadena, que genera una gran quantitat d’energia calorífica. La calor produïda serveix per a crear vapor d’aigua, el qual acciona la turbina generant energia elèctrica. Les centrals nuclears no es poden posar en marxa i aturar en un període curt de temps, la qual cosa obliga a consumir els excedents nocturns d’energia elèctrica o a condicionar la demanda, per exemple, afavorint les tarifes nocturnes.
Aquestes centrals, en el seu funcionament normal, i suposant que no hi hagi ni defectes ni cap mena d’incidència, ja tenen un elevat cost, tant en contaminació com econòmic. Per començar generen residus radioactius, alguns dels quals tenen milers d’anys de vida, amb el corresponent problema d’emmagatzematge. Residus especialment tòxics com el Cesi-137 o l’Estronci-90, requereixen emmagatzematge segur durant segles. Altres productes de la fissió, un cop utilitzat el combustible d’Urani, com és el Plutoni, Pu-239, altament radioactius, s’emmagatzemen en les piscines que hi ha en les mateixes central. Anualment, al nostre país s’hi acumulen cada any més de 800 kg de Plutoni, amb el qual es podrien fabricar més de 50 bombes atòmiques. Les piscines, seran plenes en els propers anys (Vegeu l’Accent 129), i caldrà desfer-se d’aquest residus, construint algun cementiri nuclear, en al qual ja s’ha començat a treballar.
Cada any es generen al nostre país més de 100 tones de residus radioactius, un 90% són residus de tipus A (de vida curta – menys de 30 anys – de feble o mitjana activitat i no emissors alfa), un 7% són de tipus B (de vida llarga – més de 10.000 anys – de feble o mitjana activitat – emissors alfa -) i un 1,8% són de tipus C (residus de vida llarga – més de 10.000 anys – d’alta activitat – emissors alfa i emissors de calor).
A més del problema dels residus, per alimentar un reactor nuclear calen més de 500 tones d’Òxid d’Urani (U3O8), l’anomenat “Pastís Groc”, que requereix l’extracció minera de centenars de milers de tones de mineral d’Urani, i processar el material, generant més de dos milions de tones de residus sòlids i líquids, que s’acumulen a l’aire lliure. i contenen un cop processats bona part d’element radioactiu, en l’indret on s’hagi fet l’extracció. Cada any, a més, cal reemplaçar uns tercera part del combustible perquè continuï funcionant. Aquest material, que conté U-238 i una petita part d’U-235, ha de ser enriquit, ja que per si sol no conté prou concentració d’U-235 per produir la reacció en cadena. El procés d’enriquiment, pel qual cal transformar l’ U3O8 en UF6 és molt intensiu en energia, gastant l’equivalent de prop d’un 5% de l’energia que produeix la central.
Segons dades del propi Consell de Seguretat Nuclear, en el seu funcionament normal, les Centrals emeten cada any a l’atmosfera uns 250.000 milions de Bq de radioactivitat.
A més de tota la despesa i contaminació l’associada al seu funcionament normal, les centrals estan sotmeses al perill d’accidents nuclears. Al nostre país, la central de Vandellós I va patir, el 19 d’octubre de 1989, un greu accident, classificat com a accident de nivell 3 en l’escala INES (International Nuclear Event Scale). De fet el reactor arribà a estar completament fora de control després d’un incendi a la zona de turbines que deixà fora de servei el sistema de control. Des d’aleshores està tancada, i ho haurà d’estar durant tot el període de latència, sota un revestiment de 350 tones. Un cop finalitzi aquest període, el total cost de desmantellament encara no ha estat mai estimat.
L’Ocàs de l’era nuclear
Arreu del món, i especialment des del final de la Guerra Freda, l’energia nuclear ha estat fortament qüestionada, per contaminant, ineficient, perillosa, cara, vulnerable, i pel fet que fomenta la dependència dels països extractors. El seu apogeu, lligat al punt àlgid de la guerra freda i a la cursa armamentística, ja ha passat, I ho saben fins i tot els principals governs, per això els darrers 10 anys s’han obert poques noves centrals arreu del món, la majoria en països com Xina o Índia. En aquest sentit, el fet que les companyies asseguradores no hagin volgut cobrir les possibles conseqüències d’un accident va portar a diversos governs a establir legislacions que fomentaven la irresponsabilitat, als EUA s’aprovà la llei Price-Anderson, que limitava la quantitat exigible en cas de desastre a les empreses explotadores de les centrals nuclears. A l’Estat Espanyol, en relació a la responsabilitat derivada dels accidents nuclears està actualment limitada a únicament 25.000 milions de pessetes (150 milions d’euros), quan els costos associats a l’accident de Txernòbil multipliquen diverses vegades aquesta xifra. Una altra estratègia ha estat vendre l’energia nuclear a països aliats, al tercer món, que assumirien els riscos, així com els residus, transportant després l’energia. Amb tot, la responsabilitat segueix essent massa costosa per a les companyies generadores, especialment amb l’actual economia basada en la desregulació, les subcontractacions i la manca de control, incompatibles amb els mínims de seguretat exigibles en aquest tipus de centrals.
Tot i aquestes dificultats, davant la crisi dels hidrocarburs, hi ha hagut alguns intents de presentar altre cop l’energia nuclear com una alternativa viable, que es basen en revisar tant els balanços econòmics i energètics com els estàndards de seguretat, amagar els accidents que es produeixen en les diferents centrals, minimitzar l’efecte de la radioactivitat desacreditant els estudis realitzats sobre l’efecte de les radiacions en la salut humana, qüestionar les estadístiques de malalties i morts induïdes, o reescriure la història de casos com el de l’accident de Txernòbil o els efectes de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki.
Però la realitat és que, al marge de la veritable viabilitat econòmica, ambiental i energètica, l’energia nuclear va ser des de mitjans del segle passat, impulsada amb molta força com a coartada per a les aplicacions militars estratègiques. És per aquest motiu que s’intentà minimitzar el seu impacte negatiu i promoure els suposats ‘usos civils pacífics‘ com una mostra de progrés, inicialment, sense saber si seria rendible, després, amagant a consciència les seves limitacions i riscos. Potser és per això que els EUA, França, la Gran Bretanya saben de què parlen quan sospiten de les veritables intencions dels països que intenten assolir una indústria nuclear pròpia al·legant usos civils. Per als seus governs aquest sempre ha estat el pretext amb el qual justificar la creació de la infraestructura necessària per as programes militars.
Altres països, i sobretot aquells que no tenen un programa nuclear amb finalitats militars, ni tampoc disposen de jaciments significatius, i un cop passada l’eufòria nuclear inicial, han aprovat moratòries i plans des de finals dels anys 80 amb l’objectiu d’anar substituint la font d’energia nuclear per altres de renovables. Plans però, que no sempre han estat complerts, i s’han trobat amb nombrosos pals a les rodes. En aquest sentit, mentre a l’estat Francès l’energia nuclear és un tabú al voltant del qual hi ha un aparent consens i no es pot qüestionar, l’Estat Espanyol va aprovar una moratòria nuclear, però no ha complert amb els passos necessaris per fer que sigui viable la clausura a curt ni a mig termini.
En el cas de la Generalitat de Catalunya, no té competències per abordar aquest tancament, depèn de l’Estat, i cap dels darrers governs espanyols ha mostrat cap veritable interès a tancar-les, i fins i tot algunes veus han arribat a defensar una recuperació de la via nuclear. Però, tot i la manca de competències, el govern autonòmic fa anys que hauria d’haver posat en marxa mesures destinades a substituir les fonts d’energia brutes, com van afirmar els partits del govern, alguns amb més èmfasi que altres. Així, segons el Pla Energètic de Catalunya s’hauria de poder dur a terme el tancament de les Nuclears l’any 2024, amb significatives reduccions de l’aportació nuclear fins aleshores, però en canvi, el creixement incontrolat de la demanda energètica fa que, tot i reduir-se el percentatge sobre la producció total, en termes absoluts les centrals estiguin produint la mateixa energia, cosa que suposarà allargar de fet la vida útil de les centrals fins als 40 anys (quan la mitjana a Europa és de 22 anys), amb el perill i riscos que això comporta.
