[L’ACCENT 130]
El darrer incident de la central nuclear d’Ascó, en la qual es detectaren fuites de partícules radioactives, entre els mesos de desembre i abril passats, ha tornat a posar sobre la taula el problema de les centrals nuclears al nostre país. Actualment, als Països Catalans hi ha en funcionament 4 reactors nuclears, Ascó I i II (Ribera d’Ebre), Cofrents (Vall d’Aiora) i Vandellòs II (Baix Camp). En el cas del Principat, el 52% de l’energia elèctrica que es produeix és a les nuclears.
Les centrals nuclears de fissió utilitzen el combustible, principalment urani enriquit, el qual és bombardejat per provocar una reacció de fissió nuclear, la qual produeix la ruptura del nucli de l'àtom, generant partícules que al seu torn provoquen noves fissions, produint la reacció en cadena, que genera una gran quantitat d'energia calorífica. La calor produïda serveix per a crear vapor d'aigua, el qual acciona la turbina generant energia elèctrica. Les centrals nuclears no es poden posar en marxa i aturar en un període curt de temps, la qual cosa obliga a consumir els excedents nocturns d'energia elèctrica o a condicionar la demanda, per exemple, afavorint les tarifes nocturnes. Aquestes centrals, en el seu funcionament normal, i suposant que no hi hagi ni defectes ni cap mena d'incidència, ja tenen un elevat cost, tant en contaminació com econòmic. Per començar generen residus radioactius, alguns dels quals tenen milers d'anys de vida, amb el corresponent problema d'emmagatzematge. Residus especialment tòxics com el Cesi-137 o l'Estronci-90, requereixen emmagatzematge segur durant segles. Altres productes de la fissió, un cop utilitzat el combustible d'Urani, com és el Plutoni, Pu-239, altament radioactius, s'emmagatzemen en les piscines que hi ha en les mateixes central. Anualment, al nostre país s'hi acumulen cada any més de 800 kg de Plutoni, amb el qual es podrien fabricar més de 50 bombes atòmiques. Les piscines, seran plenes en els propers anys (Vegeu l'Accent 129), i caldrà desfer-se d'aquest residus, construint algun cementiri nuclear, en al qual ja s'ha començat a treballar. Cada any es generen al nostre país més de 100 tones de residus radioactius, un 90% són residus de tipus A (de vida curta – menys de 30 anys – de feble o mitjana activitat i no emissors alfa), un 7% són de tipus B (de vida llarga – més de 10.000 anys – de feble o mitjana activitat – emissors alfa -) i un 1,8% són de tipus C (residus de vida llarga – més de 10.000 anys – d'alta activitat – emissors alfa i emissors de calor).A més del problema dels residus, per alimentar un reactor nuclear calen més de 500 tones d'Òxid d'Urani (U3O8), l'anomenat "Pastís Groc", que requereix l'extracció minera de centenars de milers de tones de mineral d'Urani, i processar el material, generant més de dos milions de tones de residus sòlids i líquids, que s'acumulen a l'aire lliure. i contenen un cop processats bona part d'element radioactiu, en l'indret on s'hagi fet l'extracció. Cada any, a més, cal reemplaçar uns tercera part del combustible perquè continuï funcionant. Aquest material, que conté U-238 i una petita part d'U-235, ha de ser enriquit, ja que per si sol no conté prou concentració d'U-235 per produir la reacció en cadena. El procés d'enriquiment, pel qual cal transformar l' U3O8 en UF6 és molt intensiu en energia, gastant l'equivalent de prop d'un 5% de l'energia que produeix la central.
Arreu del món, i especialment des del final de la Guerra Freda, l'energia nuclear ha estat fortament qüestionada, per contaminant, ineficient, perillosa, cara, vulnerable, i pel fet que fomenta la dependència dels països extractors. El seu apogeu, lligat al punt àlgid de la guerra freda i a la cursa armamentística, ja ha passat, I ho saben fins i tot els principals governs, per això els darrers 10 anys s'han obert poques noves centrals arreu del món, la majoria en països com Xina o Índia. En aquest sentit, el fet que les companyies asseguradores no hagin volgut cobrir les possibles conseqüències d'un accident va portar a diversos governs a establir legislacions que fomentaven la irresponsabilitat, als EUA s'aprovà la llei Price-Anderson, que limitava la quantitat exigible en cas de desastre a les empreses explotadores de les centrals nuclears. A l'Estat Espanyol, en relació a la responsabilitat derivada dels accidents nuclears està actualment limitada a únicament 25.000 milions de pessetes (150 milions d'euros), quan els costos associats a l'accident de Txernòbil multipliquen diverses vegades aquesta xifra. Una altra estratègia ha estat vendre l'energia nuclear a països aliats, al tercer món, que assumirien els riscos, així com els residus, transportant després l'energia. Amb tot, la responsabilitat segueix essent massa costosa per a les companyies generadores, especialment amb l'actual economia basada en la desregulació, les subcontractacions i la manca de control, incompatibles amb els mínims de seguretat exigibles en aquest tipus de centrals.