És hora d’un front unit de l’esquerra grega contra l’austeritat i per una ruptura amb l’eurozona.
El 3 de Juliol va ser el més gran moment del primer ministre grec Alexis Tsipras. Davant d’una gran multitud a la Plaça Syntagma, va donar un discurs electritzant en favor d’un “no”, evocant les paraules del gran poeta Andreas Kalvos: “La llibertat requereix la virtut i el coratge”. Per desgràcia, en la llarga nit de negociacions amb la Unió Europea, no va mostrar ni virtut ni coratge.
El 13 de Juliolés el final del camí, tant per Syriza com per Tsipras. Malgrat el vot popular massiu en favor de “no”, tot i l’acceptació evident per grans segments de la població que una ruptura amb la zona euro és una possible solució, tot i l’alineació d’un ampli espectre d’esquerra i forces socials i polítiques progressistes a favor d’una sortida de la gàbia de ferro de l’austeritat de la zona euro, Tsipras i el grup dirigent de Syriza van triar capitular ràpidament i plenament a les exigències dels creditors de Grècia.
En un estat de pànic respecte a qualsevol idea d’una sortida de la zona euro, incapaç de adonar-se que la societat grega estava més que preparada per a aquest desenvolupament, totalment desprevingut pel xantatge de la UE, però també per a un eventual Grexit, Tsipras i l’equip de negociació no podien oferir cap resistència real a les propostes dels prestadors de Grècia.
Mai han après la lliçó de la tragèdia xipriota de 2013: si no acceptes el primer conjunt de mesures proposades per la UE i no estas preparat per sortir de la zona euro, a continuació, et veuràs obligat a acceptar el segon conjunt de mesures, que serà pitjor i més dur que el primer.
El resultat és un conjunt devastador de compromisos per a un programa neoliberal agressiu que implica la privatització i la li dels béns de l’Estat, més austeritat i retallades pressupostàries addicionals, reforma de les pensions, més escapçament del dret a la negociació col·lectiva, la derogació de tota legislació que Syriza ja hagués introduït, una condició humiliant de limitada (o fins i tot inexistent) sobirania, i a una supervisió disciplinària de la UE.
En lloc del “compromís honest” que Tsipras havia promès, tenim una humiliant derrota i un altre “memoràndum”, igualment autoritari i neoliberal com els dos anteriors que van provocar l’immens moviment de protesta de 2010-12. Avui en dia, el perill és que la noció mateixa de “esquerra” esdevingui associada a la traïció i el ple suport a l’austeritat. I això un cost que tota l’esquerra pagarà.
Aquest és també el final del camí per a l’esquerra pro-euro. És més que evident que qualsevol insistència en la utopia d’un “bon euro” només pot conduir a la distòpia del neoliberalisme autoritari i sobirania limitada, a la mort de la democràcia. Sortir de la zona euro, la suspensió de pagaments del deute, i la desobediència als tractats de la UE són les condicions necessàries i ineludibles per a qualsevol sortida progressiva de la crisi actual.
És l’obligació moral de tots els parlamentaris de Syriza votar en contra de les noves mesures si volen salvar d’alguna manera l’honor i la dignitat de l’Esquerra. Altrament, no seran diferent dels parlamentaris dels partits sistèmics, que van aprovar els paquets d’austeritat sense ni llegir-los. També són hostils al poble i les forces del treball. No hi ha lloc ni de dubtar amb l’excusa de mantenir un govern d’esquerra en el seu lloc; no és un ja govern d’esquerra, i Tsipras trobarà una manera de negociar amb les forces dominants i governar en cooperació amb ells.
Per sobre de tot, ara és el moment perquè totes les forces d’esquerra que insisteixen en el camí de la ruptura, el camí del ‘OXI’, dins i fora de Syriza, prenguin la iniciativa. Amb coratge i audàcia necessitem un Front d’Esquerra al voltant de les línies divisòries de l’Oxi’ i la qüestió de la ruptura amb l’eurozona. I ho necessitem ara, deixant de banda la patologia de sectarisme i les micro-intrigues de l’esquerra radical.
Necessitem exactament aquesta convergència de les forces polítiques i les dinàmiques de moviment que podrien, en certa manera, dialècticament incorporar i al mateix temps anar més enllà de, el llegat de Syriza com a front ampli, l’experiència d’Antarsya com a unitat anticapitalista, l’experiència de totes la formes d’organització en el moviment. La crisi grega ha obert una bretxa històrica que travessa la societat grega i ha creat les condicions per a un nou bloc. Syriza no ha pogut traduir aquest potencial en la praxi política. Tenim una responsabilitat històrica de construir aquesta traducció.
Ho necessitem per mantenir l’esperit de l’Oxi i l’esperit de resistència i esforç col·lectiu, així com per evitar deixar les classes populars en un estat de xoc, humiliació i desil·lusió. Perquè si permetem que això passi, veurem no només un retorn a la lluita individual per la supervivència, sinó també un ressorgiment dels feixistes que ja estan tractant de presentar-se com l’única força compromesa amb l’Oxi.
Avui és un dia trist. Però no cal oblidar l’esperit d’alegria, coratge i determinació que tots vam sentir després del referèndum. Aquí és on el veritable potencial és. Aquí és on podem trobar l’esperança.
La lluita continua. El futur és encara davant nostre.
*Panagioris Sotiris és Professor de teoria social i filosofia política a la Universitat de l’Egeu.
