Les enquestes diuen que són dones casi el 80% de les que treballen a jornada parcial, i és possiblement l’explicació més plausible de l’existència d’aquest forat negre, on els salaris són baixos entre els més baixos, la temporalitat és la única opció i les pensions ni tan sols es somien. “100 anys de treball li caldrien a aquesta dona per a arribar a accedir a una jubilació de misèria de només 112 euros”, afirmaven sorpresos i indignats els magistrats del Tribunal d’Estrasburg i el Constitucional espanyol, i per tapar aquesta vergonya la maquinària legal s’ha posat a reformar-ho tot, amb l’objectiu de deixar-ho tot igual.
Discriminació laboral i social
Les fredes dades són prou aclaridores d’una jornada parcial pensada per i contra el gènere femení. Són dones 8 de cada 10 persones que treballen a jornada parcial, mentre que alhora només són 4 dones de cada 10 persones les que treballen a jornada complerta. Semblaria un designi diví que col·loca més precarietat en el bàndol femení, però no és res més que una condemna del mercat laboral.
En aquest àmbit laboral tan feminitzat, i amb una alta presència d’immigrants, es perceben un 18% menys de salari per hora que la mitja, i pràcticament 9 de cada 10 contractes són en el sector serveis i de neteja. A aquesta situació cal sumar que els contractes temporals pràcticament són els únics que es perpetren (molts d’ells en frau de llei), i la precarietat supera la d’un mercat laboral ja prou precaritzat.
Pensions en debat
Però la situació no millora gens en patir aquestes treballadores una invalidesa o intentar accedir a la prestació de jubilació. Els càlculs de la Seguretat Social espanyola les obligaven a treballar períodes inabastables, com 70, 80 o fins a 100 anys per poder accedir a les pensions. A la pràctica, i com és obvi, amb aquests requisits s’ha deixat una part de la població treballadora sense cap cobertura de la Seguretat Social, o en el forat de les pírriques pensions no contributives, actualment de 374 euros al mes.
La situació legal fins al moment era la següent. Si una treballadora a jornada parcial del 30% volia accedir a la prestació de jubilació necessitava complir el requisit mínim de 15 anys cotitzats, però només sumava 3 dies de cada 10 que treballava, xifra que es multiplicava per 1.5 (donant un total de 4.5 dies treballats en aquest cas). El resultat és que aquesta treballadora amb 30 anys treballant a jornada parcial encara no arriba al mínim de cotització requerit per la llei per accedir a la prestació (15 anys), i per tant no té dret a cap prestació.
Sentències en altes instàncies
Sorprenentment van ser els jutges els que van donar la senyal d’alarma. El passat 22 de novembre de 2012 el Tribunal Superior de la Unió Europea va emetre sentència a instàncies del Jutjat Social 33 de Barcelona. Els Magistrats europeus no donaven crèdit al que veien, i van sentenciar que la normativa espanyola en la matèria era “clarament discriminatòria cap a les dones”, i hagués obligat a la treballadora afectada a treballar més de 100 anys en la seva jornada parcial del 10% per arribar a tenir una prestació de 112 euros al mes. La exigència és “extrema, extraordinària i absolutament desproporcionada”, en paraules dels indignats magistrats d’Estrasburg, i que “priva a la pràctica a aquestes treballadores de cap prestació”.
Pocs mesos després, el 14 de març de 2013, va ser ni més ni menys que el Tribunal Constitucional el que va fer una sentència que hauria de fer avergonyir l’executiu espanyol, si li restés una mica de vergonya. L’alt tribunal va declarar inconstitucional i nul·la tota la normativa referent al càlcul de les pensions de les treballadores a temps parcial, per discriminatòria cap a les dones i injusta.
Un buit legal molt beneficiós
La sentència del Tribunal Constitucional al declarar la nul·litat del càlcul va crear un buit legal des de març a agost de 2013. La norma era inconstitucional, i per tant no hi havia forma legal de calcular les pensions de les treballadores a temps parcial.
El resultat no podia ser un altre que calcular les cotitzacions parcials igual que si fossin a jornada complerta, un resultat molt més just i acord amb les sentències judicials, i que va haver de ser acceptat per la Seguretat Social espanyola. Per tant, de març a agost de 2013 les treballadores a temps parcial si havien treballat 15 anys a jornada parcial, se’ls computava exactament 15 anys per a poder obtenir la pensió, amb el principi anomenat “1 per 1”, equiparant a la pràctica els treballadors parcials i els de jornada complerta.
Pacte del govern espanyol amb CCOO i UGT per a reformar de la llei
Però aquest curt període de justícia va finalitzar el passat 2 d’agost, amb un pacte entre les cúpules sindicals de CCOO i UGT, el govern espanyol, que va donar lloc a l’aprovació en ple estiu, amb nocturnitat i al·levosia, el Real Decret Llei 11/2013, que reforma el càlcul de les pensions a jornada parcial.
Els sindicats majoritaris l’han volgut vendre com una victòria, i el govern de Rajoy, més realista, l’ha aprovat d’amagat en plenes vacances amb la voluntat de que passi el més desapercebut possible. La nova norma té una trampa, tan enganyosa com amagada, i és que amb el nou càlcul moltes treballadores a jornada parcial obtindrien prestacions per sota de les prestacions no contributives (per a les persones que no han cotitzat) i per tant els hi seria més beneficiós no haver cotitzat mai a jornada parcial. Podran accedir a la prestació contributiva, però amb pensions per sota de la no contributiva.
En resum, la nova llei permet a les treballadores parcials accedir a la pensió contributiva, però amb pensions per sota de la no contributiva, i per tant pitjors que si no haguessin treballat mai. La veritat és que per pactes com aquests, CCOO i UGT millor que no haguessin fet res.
Els qualificatius per a la nova norma es quedarien curts, per a vergonya d’uns sindicats oficials que l’han signat, sabent a més que amb el temps novament els tribunals hauran de declarar la nova llei inconstitucional i discriminatòria, però la Seguretat Social espanyola ja s’haurà estalviat unes quantes pensions en aquests anys, a costa, com passa massa sovint, de les pensions més baixes entre les baixes.
