Cop radical i contundent contra les pensions, o potser míssil a la línia de flotació de la jubilació. O fins i tot bomba de destrucció massiva en el cor de la Seguretat Social. Els adjectius i qualificatius es van quedant curts per a descriure la darrera reforma de les pensions aprovada pel govern espanyol el fatídic 15 de març, que sense gaire soroll mediàtic a vingut a retallar novament les pensions públiques. Acostumats com estem, aquesta nova i històrica agressió als drets dels treballadors ha passat pràcticament inadvertida.
Cinc anys fatídics
En només 5 anys l’Estat espanyol porta acumulats 4 contrareformes de la Seguretat Social, amb l’agreujant de que tres d’elles s’han donat només en els darrers 2 anys. En Zapatero va obrir la veda al 2007, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, justificant-se amb veu ben baixa. I es van rebaixar les pensions d’invalidesa i es va obrir el gran meló de la jubilació, la gran partida pressupostària que anhelen les entitats financeres per a engrandir les pensions privades.
I abans de marxar, al 2011, el governant “progressista” del PSOE ens va deixar com a herència un nova retallada de les pensions, i novament amb el suport dels sindicats majoritaris, ara en forma d’augment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys, i amb més nous càlculs que reduïen les pensions pràcticament al 20%, segons estudis de la CEOE.
Però la nova onada conservadora no en va tenir prou, i en entrar amb força a la Moncloa en Rajoy no va trigar ni sis mesos en retallar la quantia de la prestació d’atur a tothom, però especialment augmentant l’edat del subsidi de majors dels 52 als 55 anys.
Real Decret per “afavorir la continuïtat de la vida laboral”
Però el plat fort, com sempre, estava a la prestació de jubilació, i el passat 15 de març el govern espanyol va tornar a passar moltes línies vermelles de protecció social, sota el paradoxal titular de voler afavorir la continuïtat de la vida laboral dels súbdits espanyols.
La nova reforma, però, no és res més que una nova i radical rebaixa de les prestacions de jubilació, que a més serà pràcticament inaccessible per a la gran majoria de la població fins als 67 anys, i que encara és més socialment injusta al endurir els requisits del subsidi d’atur de majors de 55 anys.
Jubilació anticipada
Abans d’aquesta onada de reformes, un treballador que volia jubilar-se anticipadament podia fer-ho a partir dels 61 anys, sempre i quan tingues 30 anys cotitzats.
Ara la situació canvia radicalment: aquest mateix treballador haurà d’esperar fins als 65 anys (4 anys després), i a més a més haurà de tenir com a mínim 35 anys cotitzats. Si no els compleix haurà d’esperar a jubilar-se als 67 anys.
L’única excepció a tant radical mesura serà els afectats d’Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO), que podran jubilar-se amb 63 anys, amb la condició que tinguin 33 anys cotitzats, ja que si no compleixen aquesta condició també hauran d’esperar-se als 67 anys per a jubilar-se.
Cal tenir en compte a més, que amb una taxa d’atur que supera el milió d’aturats als Països Catalans, i el 50% entre el jovent, és fàcil de predir que moltes d’aquestes persones no podran arribar a la jubilació amb carreres de cotització tant altes com les que exigeix la llei, de 33 o 35 anys d’afiliació.
Subsidi d’atur de majors de 55 anys
El juliol de 2012 el govern de Rajoy va donar la primera estocada a aquesta prestació tan fonamental per a la vida de tants treballadors que han perdut la feina en una edat tan difícil per a reincorporar-se al mercat laboral. Concretament, es va augmentar de 52 a 55 anys els que es necessiten per a accedir al subsidi, i es va reduir de 900 a 700 euros la cotització a la Seguretat Social que havia de realitzar el SPEE (l’antic INEM) per cada beneficiari.
Però encara faltava l’agressió més antisocial; amb la nova reforma de març de 2013, tampoc tindran dret a aquest subsidi els aturats que en còmput familiar percebin quanties superiors a 481 euros per cada membre. Per exemple; si la esposa de l’aturat percep un salari de 1.000 euros, en una família sense menors a càrrec, el marit ja no percebrà el subsidi d’atur per superar entre els dos el límit establert (480 per dos persones, 960 euros).
Aquesta reforma deixarà milers i milers de treballadors sense subsidi d’atur (i sense la cotització als darrers anys abans de la jubilació), i amb unes mínimes possibilitats de reincorporar-se al mercat laboral. Aquesta situació pot generar no només situacions de misèria i precarietat, a persones que han cotitzat durant dècades, sinó a més pot generar un nou exèrcit d’aturats majors d’edat disposats a treballar pels salaris més precaris entre els precaris.
Un pou sense fi
Les contínues reformes de la Seguretat Social semblen no tenir fi, i s’estenen tant com les ànsies dels bancs de controlar la gran caixa de les pensions públiques. I és que a pesar de la propaganda, els treballadors segueixen sense voler (o poder) fer-se plans privats de pensions, i el govern espanyol ha decidit que potser retallant al màxim la jubilació potser finalment poden començar a fer el gran negoci del segle. El resultat però és a costa de la majoria, que haurà de treballar més anys per aconseguir pensions més baixes.
