Fa poc més d’un any, amb l’escalfament global encara a l’ordre del dia, començaven a sonar les alarmes de la crisi hipotecària i de crèdit que acabarien fent esclatar la crisi financera, i poc després saltarien als titulars de premsa els casos més sonats de fallides bancàries que obrien oficialment la porta a la recessió.
En alguns cercles propers a la socialdemocràcia i a sectors de l’ecologisme britànic, i també en ambients demòcrates al voltant del llavors candidat nord-americà a la Presidència Barack Obama, guanyà influència i popularitat la idea d’un New Deal verd.
La proposta, defensada per diferents autors, tenia als ulls d’aquests sectors del poder el mèrit d’intentar trobar solucions per una banda a la crisi ecològica, evidenciada amb el fenomen del canvi climàtic, i la crisi energètica; i per l’altra, a l’estancament de l’economia productiva, que havia disparat la bombolla financera, al costat de la constant pèrdua de llocs de treball al primer món, i el creixement de l’endeutament que acabarien fent esclatar la crisi. Tot plegat provava de fer-ho sense qüestionar en res essencial la dinàmica econòmica capitalista, amb una defensa d’una una intervenció estatal que permetés sortir de la recessió i trobar un nou cicle de creixement, almenys durant uns anys. Un dels principals impulsors d’aquest New Deal verd, o eco-capitalisme, el nord-americà Van Jones, amb el seu llibre “The Green Collar Economy. How One Solution Can Fix our Two Biggest Problems”, ha defensat la seva proposta com la d’una nova era del capitalisme americà, basada en una revolució de l’energia neta que permetria la creació de milions de nous llocs de treball de coll verd, expressió molt del gust de la tradició ideològica nord-americana, que prendria el relleu dels treballadors de coll blau, els obrers industrials.
Per als defensors d’aquesta proposta, es tractaria de prioritzar, mitjançant una forta inversió i estímul estatal, i els marcs legislatius favorables, el creixement del sector “verd”, reconvertint tant la decreixent industria americana, com la construcció, cap a la fabricació, instal·lació de milions de plafons solars, construcció d’edificis eficients energèticament, de granges de vent i aerogeneradors, etc… La idea l’expressava Jones gràficament dient que calia posar la indústria de Detroit no a produir immensos cotxes que cremen grans quantitats de combustible cada vegada més car i que destrueix el planeta, sinó fent turbines de vent, compostes de 8000 peces i prop de vint tones d’acer cada una, amb un procés de producció igualment complex, que garantirien llocs de treball i que ajudarien alhora a ‘salvar el planeta’.
La idea del que s’ha anomenat keynessianisme verd, doncs, seria fonamentalment defensar que l’estat torni a tenir un important paper en l’economia per a sortir de la recessió, sense en cap cas canviar les regles del joc, però aquesta vegada impulsant no les infraestructures de comunicacions i obres públiques que seguissin empitjorant el problema energètic, o directament la guerra, sinó una revolució tecnològica i energètica destinada a l’estalvi i l’aprofitament més lògic i racional dels recursos. Per a garantir que el capital s’inverteixi en aquesta direcció, plantegen donar una petita ajuda a la seva invisible mà mitjançant una política fiscal que gravi el petroli i el carbó, estimulant les inversions que es facin en tecnologies, indústries i sectors de l’economia “verdes” o almenys, més eficients.
Un altre treball influent ha estat l’informe “A New Green Deal”, publicat a Londres per diversos autors com Larry Elliott, Colin Hines, Tony Juniper, Jeremy Leggett, Caroline Lucas, Richard Murphy, Ann Pettifor, Charles Secrett o Andrew Simms. L’informe, més explícitament crític amb el model neoliberal, defensava idees semblants, amb una mica més d’incidència en les polítiques de regulació financera, establint un fort impost dissuassiu per a les companyies petrolieres, i en l’impuls de la microgeneració, sigui mitjançant energies renovables o amb plantes de cogeneració per a una sola casa, edifici o comunitat petita, reduint alhora el consum d’energia, augmentant eficiència, evitant les pèrdues per transport i transformació d’energia, i aconseguint una producció distribuïda en xarxa.
En els darrers mesos, bona part dels partits verds han assumit amb variacions aquest programa.. Pel que fa als governs, als EUA, Japó i Corea del Sud han adoptat oficialment en els seus ‘plans d’estímul econòmic’, al costat del regal de grans sumes de diner públic als bancs, diversos aspectes d’aquestes propostes, sobretot pel que fa a tot un llenguatge de promoció de l’economia verda i eficient, però molt menys en les polítiques de regulació del mercat energètic, dels moviments financers o de penalització fiscal de les companyies petrolieres.
Amb tot, després de les victòries generalitzades de les opcions més dretanes en les eleccions de diversos països europeus, el desgast i pèrdua de credibilitat de les socialdemocràcies europees, ideològicament segrestades i políticament desactivades, i l’aposta per una fugida endavant de les principals institucions financeres i econòmiques mundials, sembla que l’aposta per una reformulació verda del model keynessià perdria força davant la radicalització del model liberal més agressiu, les polítiques antisocials el retorn de l’energia nuclear i l’esgotament dels recursos energètics fòssils, al preu, si cal, de nous conflictes globals.