Deia Marx que el regne de la llibertat comença quan es deixa enrere el regne de la necessitat. És a dir, la llibertat no significa res quan hom no té recursos per omplir la nevera, accés a la sanitat, a l’habitatge, al transport o a l’educació, per posar alguns exemples.
Seguint la premissa, podríem dir que no hi ha llibertat sense pa, sostre o treball. Però si parlem d’habitatge es pot dir clarament que en aquest país el que s’ha protegit és la llibertat d’especular i de fer negoci amb la propietat privada. Oblidant o menystenint les polítiques públiques per garantir el dret a l’habitatge de les classes populars.
L’accés a un habitatge digne és un dret reconegut a la constitució de l’estat espanyol però, com sovint passa, l’interès privat es prioritza per sobre del públic, el capitalisme per sobre de la justícia social, els diners per sobre la vida i els interessos minoritaris per sobre dels majoritaris. Malauradament en aquest país ens estem acostumant a viure sota un règim corrupte, amb greus mancances democràtiques i persecució de la dissidència política. Estat de dret per a les elits, estat d’excepció per a tota la resta.
La crisi econòmica del 2007 va deixar entreveure la magnitud del problema de l’habitatge amb l’esclat de la bombolla immobiliària. Aleshores es van rescatar els bancs amb diners públics que mai han tornat. Mentrestant seguien acumulant beneficis i executant desnonaments. Però lluny de corregir errors, els voltors han seguit volant, ambiciosos de fam i amb la complicitat necessària del poder.
Deia l’actual ministre de Transports i portaveu del “govern més progressista de la història” que l’habitatge és un dret però també un bé de mercat. Recentment, el PSOE s’ha desvinculat de l’acord per a la regulació dels preus de lloguer, signat amb Unidas Podemos, constatant que davant la dicotomia de l’habitatge com a dret o com a bé de mercat, el PSOE sempre es decanta per aquesta última opció.
Entre tant, el patiment segueix. Des del 2007, als Països Catalans, desenes de milers de famílies han estat expulsades dels seus habitatges per no poder fer front al pagament, mentre el preu del lloguer seguia pujant per sobre dels salaris i, segons dades oficials del 2016, es comptabilitzaven més d’un milió de pisos buits entre tots els territoris de parla catalana, la majoria en mans de bancs.
A Catalunya, el 2019, cada hora una família perdia la casa per no poder pagar el lloguer o la hipoteca, la comunitat autònoma amb més desnonaments a tot l’estat. L’any 2020, malgrat la crisi sanitària i malgrat l’aprovació de decrets per aturar desnonaments, tribunals i antidisturbis no han parat, ordenant i executant un total de 5.737 desnonaments, una mitjana de prop de 30 diaris.
Desnonament al Vendrell
Mentrestant, els bancs que vam rescatar segueixen acumulant beneficis i pisos buits. A Catalunya, el 2020, segons dades de l’Agència Catalana de l’Habitatge, els grans tenidors sumaven 29.479 habitatges en desús. Un recompte que tan sols és la punta de l’iceberg del mapa de cases sense gent. Probablement, si es comptessin tots els habitatges buits amb independència del nombre de propietats del tenidor aquestes xifres es podrien multiplicar exponencialment.
Al Baix Penedès, una comarca històricament maltractada pel negoci del turisme, amb molta especulació immobiliària, quilòmetres d’asfalt i destrucció del paisatge, si tenim en compte el volum de població la situació és esperpèntica. Al 2020 es comptabilitzen almenys 1.003 pisos buits propietat de grans tenidors, que representa el 3,4% del total de pisos buits d’aquestes característiques a Catalunya.
Si ens hi fixem per municipis, Vendrell (333) i Calafell (236) són els que acumulen més pisos buits –en el cas del Vendrell, a més, el cens realitzat per l’Ajuntament el 2019 eleva aquesta xifra fins als 1.176 pisos buits, fet que dispararia les dades aquí presentades-, seguits de Cunit (79), la Bisbal del Penedès (87), Santa Oliva (51), l’Arboç (41), Banyeres del Penedès (32), Sant Jaume dels Domenys (32), el Montmell (27), Bellvei (24), Albinyana (23), Llorenç del Penedès (17), Bonastre (13) i Masllorenç (8).
Destacar també que el Vendrell és el número 13 del rànquing de municipis amb més immobles desocupats propietat de grans tenidors dels 947 municipis que té Catalunya.
Segons dades de l’Idescat i el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, el Baix Penedès és una comarca amb una població total de 107.803 habitants (2020) i una estimació de 99.589 habitatges disponibles (2019). Dels quals només un 2% (1.898) són habitatges de protecció oficial. Podem veure, doncs, que el parc públic d’habitatge és ridícul i les polítiques públiques d’habitatge han estat pràcticament inexistents.
Què poden fer les administracions, davant d’aquesta situació?
Acció contra els desnonaments al BBVA de Calafell
En matèria d’habitatge les competències són estatals, autonòmiques i locals. Però a la pràctica qui gestiona la planificació territorial i urbanística són les comunitats autònomes, en el nostre cas la Generalitat, que ho fa a través de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i l’Institut Català del Sòl, en col·laboració amb els ens locals, que són els encarregats de planificar i gestionar l’habitatge públic i l’habitatge de protecció oficial.
És hora, doncs, d’exigir la responsabilitat a qui li pertoca. Calen polítiques públiques d’habitatge potents i valentes, cal plantar cara al capital i transformar l’habitatge en un bé públic d’accés universal. Abolir els desnonaments. Avançar en el desplegament de la llei de regulació dels lloguers. Trencar amb el model actual i desplegar un parc d’habitatge públic al servei de les necessitats de la majoria, acompanyant també el desplegament de cooperatives d’habitatge, algunes de les quals ja estan funcionant amb resultat exitós al territori.
Cal també que les administracions actuïn amb les eines que tenen a l’abast per a garantir l’accés a l’habitatge i mantenir el parc privat sota estricte control, amb l’objectiu d’evitar l’especulació immobiliària. La legislació actual permet l’increment d’impostos, multes i fins i tot l’expropiació dels habitatges buits propietat de grans tenidors. En aquest context cal preguntar-nos, doncs, a què esperen per a desplegar les eines ja existents i desenvolupar les que calgui per avançar cap aquesta direcció?
Cal destacar la feina imprescindible i incansable que des de fa anys fan totes les solidàries de plataformes, sindicats i moviments socials en favor d’un habitatge digne. Gràcies a elles s’han aturat molts desnonaments i s’han alliberat espais per posar-los a disposició de la gent, s’han plantejat models cooperatius alternatius i hem avançat a nivell legislatiu malgrat les ingerències de tribunals i partits al servei del règim.
Però en aquesta guerra de David contra Goliat cal ser molts més i persistir. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Teixir xarxa, complicitats i contrapoder popular. Als carrers com ho hem fet sempre, fins que caiguin.
“Junts no és que sigui fàcil, junts és suportable […] Perquè al carrer, colze amb colze, som molts més que dos” (At Versaris).
*Assemblea Endavant Baix Penedès. El Vendrell, Països Catalans, març de 2021.
