El passat dijous 21 d’octubre, el suplement de cultura del diari Avui publicava “Adéu-siau i gràcies!”, el darrer article del Joan Solà i Cortassa que, d’aquesta manera, s’acomiadava de 36 anys de col·laboració amb els mitjans periodístics. Una setmana després, el 27 d’octubre, el lingüista més talentós i més radical -en el sentit d’anar a l’arrel- del nostre país moria de càncer.
Nascut a Bell-lloc d’Urgell el 1940, es llicencià en Magisteri a la Universitat de Lleida i, ja a Barcelona, en Filologia Clàssica (1965), doctorant-se en Filologia Catalana (1970). A partir d’aquest moment, bona part de la seva estigué ocupada per la lingüística. Professor a la Universitat de Barcelona, d’on acabà essent catedràtic, impartí classes també a d’altres institucions públiques o privades. Però els coneixements del company d’en Pompeu Fabra, d’en Joan Coromines i d’en Noam Chomsky traspassaren les parets de les aules, esdevenint convidat ineludible de qualsevol congrés internacional de Llengua i Literatura Catalanes i publicant més de quaranta llibres sobre lingüística i sociolingüística. Des de 1999, a més, ingressà a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual va ser nomenat vicepresident segon el 2009.
Però, com explicava en Joan Solà mateix en el seu darrer article abans citat, el periodisme l’havia “impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica”, havent d’estar “atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava”. Una llengua que, seguint amb el fil, “no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil”. En aquest sentit, és destacable el discurs que, arran de la concessió del Premi d’Honor de Lletres Catalanes, fou convidat a pronunciar al Parlament de Catalunya. Davant de la classe política principatina, els que tenen “la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinat”, en Joan Solà, diagnosticà els problemes de salut de la nostra llengua en els àmbits polític, social i filològic i animar a treballar per capgirar aquesta situació fent “del català una eina útil i necessària”.
