Em fa feliç tornar a ser en aquesta terra, que em vaig fer meva tant com en Toni es va fer seva la meva. Totes dues terres passen per moments decisius i difícils. No parlaré d’aquesta, perquè no tinc perícia per fer-ho. La meva, la nostra Amèrica, i manllevo una frase d’Ailyn Torres per expressar-ho, és «la bullidera llatinoamericana», «els pobles en rebel·lió saben que fan política i en fan en un exercici poderós, recordant que ells són els mandants i els governs són els agents d’aquest mandat». Tot i que sabem que aquesta lectura fiduciària de mandataris i mandants no prejutja —de cap de les maneres— el rumb polític que prendran els esdeveniments. A Bolívia ha acabat amb un cop d’estat.
Doncs bé, m’han suggerit que parlés del «llegat republicà» d’en Toni, i m’alegro de poder explicar-lo, perquè en aquests dos anys hi he pensat molt. Molts de nosaltres estem convençuts que el seu llegat principal és haver proposat una lectura del socialisme com hereu de la mil·lenària tradició del republicanisme democràtic plebeu i, a més, que ens proposés i ens convidés a continuar-la en les circumstàncies polítiques, socials i culturals contemporànies.
Avui vull compartir amb tots vosaltres una imatge amb què em represento el seu llegat intel·lectual cada cop que hi penso, i ho faig gairebé cada dia. Només sóc capaç d’imaginar-me’l de manera gràfica: com un triangle amb tres vèrtexs que es retroalimenten. Al primer vèrtex hi ha la seva obra escrita, és clar, però també els nombrosos apunts i notes que imagino en carpetes i llibretes dels seus estudiants de tots dos costats de l’Atlàntic, presos als cursos, xerrades i conferències de què en Toni —el gran comunicador i mestre excepcional— gaudia tant com l’auditori. En un altre vèrtex veig el grup de col·laboradors propers —la majoria també amics, perquè en Toni va ser un gran conreador de l’amistat—, que pertanyen ja a tres generacions diferents. I, al tercer vèrtex, hi ha Sin Permiso —des del seu començament fins avui dia—, que és una mostra cabdal del llegat republicà d’en Toni en clau política contemporània. Us porto una sinopsi de tots tres vèrtexs, tal com els entenc jo.
-
L’obra
Cal recordar que en Toni no va ser mai cap publicador compulsiu, fins i tot tenint molta cosa, i molt bona, a dir. Tanmateix, la seva obra és d’una fecunditat i originalitat no gaire freqüents a l’acadèmia. No volia saber res de presses per publicar i encara menys de fer-ho en publicacions mainstream. Ans al contrari, alguns dels seus textos es van publicar a editorials o revistes que avui dia es qualifiquen —despectivament— com «la ciència produïda a la perifèria». En Toni no s’autoplagiava; el que feia era donar voltes una vegada i una altra —des de perspectives i disciplines diferents— als conceptes sobre els quals va reflexionar fins al final. Va ser, a més, un bon conreador de la bona filosofia, amb una prosa castellana excel·lent, i per això li costava molt la moda actual d’haver de publicar només en anglès.
En parlar de la seva obra, procuro no oblidar —per no contrariar una de les seves conviccions intel·lectuals més profundes— que la seva producció escrita té molts registres i no s’hauria d’enquadrar a cap disciplina de manera exclusiva. Així ho van fer també Aristòtil, Adam Smith, Mill, pare i fill, Marx, els quals difícilment es poden classificar amb les etiquetes acadèmiques avui en ús. Són economistes? Són sociòlegs? Són politòlegs? Són antropòlegs? Són filòsofs morals? Són economistes, són antropòlegs, són politòlegs, són filòsofs morals, i alguns, historiadors excel·lents. I ho són tot alhora. I en Toni també ho era.
És clar que en Toni va escriure un text magnífic sobre la tradició del socialisme republicà, i també va publicar un primer llibre, De la ética a la política. De la razón erótica a la razón inerte, l’any 1989. Tots dos escrits toquen temes d’ètica i filosofia política, malgrat que són textos massa rics i múltiples per poder-los encasellar en disciplines filosòfiques compartimentades. No són llibres només d’ètica, d’història de l’ètica o de filosofia política en el sentit habitual del terme. També hi parla l’historiador per vocació, el jurista i l’epistemòleg, el filòsof analític expert en teoria formal de la racionalitat i el filòsof format en temes de teoria econòmica i social, si més no. Va ser un dels grans!!
D’aquestes capacitats inusuals, en parlen els seus dos llibres. El primer és una exquisida reconstrucció de la història de l’ètica i de la filosofia política alhora, perquè la raó eròtica de què ens parlava en Toni —la qual volia reconstruir i àdhuc recuperar per al present— no entenia l’ètica separada de la política. És l’obra d’un historiador de la filosofia política, arrelada a l’estructura social i material de cadascun dels períodes que visita, i que fa un ús original de la teoria formal de la racionalitat per «reconstruir la racionalitat eròtica de la cultura antiga i defensar-ne la plausibilitat». Defensa i recuperació en què aprofundiria després, a El eclipse.
El primer llibre descriu de manera exemplar la pèrdua d’aquesta «tangent» àtica en què la recerca del bé privat i el bé públic es toquen o, el que és el mateix, en què el bé privat (fruit de l’automodelació del caràcter) és condició necessària del bé públic. I, d’aquesta pèrdua i dels seus intents per restablir una possible harmonia entre el públic i el privat, ens en parla fent ús de les eines analiticoconceptuals de la teoria formal de la racionalitat. Com va deixar dit Jesús Mosterín, al pròleg de 1989, en Toni «fa passar per aquest poc habitual tamís hermenèutic l’ètica de la polis clàssica, l’ètica aristotèlica, estoica, la de Càl·licles i de Nietzsche, la teodicea, la filosofia de l’absolutisme polític de Hobbes, l’estat liberal de dret, Rousseau, Kant i l’idealisme alemany».
En aquest mateix sentit, El eclipse de la fraternidad (2004) és un llibre original, erudit i multifacètic, és el text d’un bon filòsof polític, d’un historiador per vocació i d’un jurista, que va obrir un veritable programa de recerca avui dia molt viu a tots dos costats de l’Atlàntic. El text va sortir a la llum en un temps en què la filosofia política acadèmica encara estava colonitzada per un liberalisme acadèmic —més o menys igualitari— i per una teoria de la justícia centrada en criteris de distribució de recursos ex post, de manera ahistòrica i ainstitucional (o pseudoinstitucional). És un text a contracorrent de les modes acadèmiques del moment, una manera molt subtil de recuperar la «tangent àtica», amb una erudició formidable, que aconsegueix conjugar la tradició republicana amb una proposta normativa de socialisme republicà que encara té molt per donar de si.
Aquesta original interpretació de la filosofia política el va ocupar sempre i de manera sistemàtica, i això va permetre que ens llegués una meravellosa recerca filosòfica i històrica d’alguns dels conceptes centrals d’aquesta tradició: el de sobirania (popular), el de la llibertat política, el dels drets de propietat —privada, comuna i pública—. Entestat a fer visible un passat invisibilitzat i molt necessari per pensar el nostre present, va reviure la vella teoria republicana clàssica —en aquest cas, és ciceroniana— de l’autoritat política com a tutela, és a dir, com un fideïcomís fet per la ciutadania, que és el fideïcomitent (el «principal»), a l’autoritat política, el fideïcomissari (el seu «agent»). Després seria Locke el qui recordaria que l’autoritat política és l’agent del poble lliure, i després Kant, tots dos hereus del republicanisme clàssic, a pesar dels reiterats intents per segrestar-los per al bàndol del liberalisme acadèmic.
L’interessant de les seves recerques va ser també el fet de proposar-nos el que va considerar la millor manera d’explicar històricament i institucionalment la propietat, i molt especialment la idea democraticoconstitucional de la «funció social» de la propietat. La propietat privada, aleshores, no fóra aquest dret exclusiu i excloent (dominium) a usar i abusar de la cosa que sovint invoquen juristes i politòlegs sense que mai l’hagin pogut demostrar més que com a idea. És un dret concedit pel sobirà —mitjançant els seus agents i institucions polítiques— en règim de fideïcomís i motivat per raons d’utilitat pública. I recordem que la utilitat pública no s’ha d’entendre necessàriament amb les connotacions actuals —instrumentals i particularistes— del mot utilitat, i que és prou obvi que els antics no identificaven la república amb una associació (privada) d’individus que només persegueixen avantatges particulars mutus.
I aquesta visió de la sobirania política i de la propietat explica què significa parlar de l’estructura isomòrfica de la llibertat política i de la propietat, perquè totes dues comparteixen aquesta estructura relacional de principal-agent. Però tinguem en compte que aquesta interpretació fiduciària de la sobirania i el dret —com una eina analítica que prové del dret privat— presenta problemes propis i no prejutja, com he dit al començament, en parlar de la «bullidera llatinoamericana», el rumb polític que prendrà una societat, tot i que es pot fer compatible amb el conjunt de drets inalienables que protegeix. Per explicar l’abast i la limitació d’aquesta estructura fiduciària traslladada a l’àmbit de la institució de la propietat, posem dos exemples que ens va deixar en Toni: «En aquesta interpretació, el qui, per exemple, sigui partidari de privatitzacions massives ha d’argumentar que aquestes privatitzacions: 1) es fan a partir de la titularitat pública del recurs a privatitzar; 2) que la privatització, ateses les circumstàncies, suposa una millora en termes d’utilitat pública, també pel que fa als ingressos que aquesta privatització aporta al tresor públic; 3) que el qui s’apropia del recurs a privatitzar és el millor fideïcomissari possible entre tots els candidats disponibles, prima facie dignes d’una confiança pública més o menys acarable regularment». «I el qui, per exemple, sigui partidari d’un sector públic molt gran o de grans nacionalitzacions de recursos prèviament privatitzats haurà d’argumentar: 1) que, ateses les circumstàncies (per exemple, el caràcter estratègic del recurs en qüestió), és millor i més eficaç, en termes d’utilitat pública; 2) que, en aquest cas, resulta més convenient reforçar el control fiduciari del recurs en qüestió, posant-ne l’administració en mans d’agents més directament controlats i vigilats pel sobirà; 3) que els servidors públics encarregats d’aquesta tasca són competents pericialment per portar-la a terme i plenament dignes d’una confiança pública sempre a l’aguait.»
Òbviament, hi ha un ventall enorme de possibilitats d’apropiació de recursos, dins del qual es troba el somni democraticorepublicà per excel·lència del tombant dels segles xviii i xix que va ser, per exemple, la societat basada en la petita propietat agrària més o menys universalment distribuïda de Jefferson o Robespierre. Però també —i ens aclaria que «a manca d’això»— una mena de dret d’existència social públicament garantit (Robespierre) o fins i tot d’ingrés material assignat incondicionalment a tots els ciutadans pel simple fet de ser-ho (Tom Paine). La llibertat republicana era això i res més que això: no haver de demanar quotidiament permís a ningú per poder subsistir.
I el socialisme del moviment obrer europeu vuitcentista, ens deia, es va entendre a si mateix com a continuació per altres mitjans, i en condicions econòmiques i socials molt canviades, de la tradició revolucionària de la democràcia fraternal. I en Toni afegia que, si algun socialisme anticapitalista ha de tenir futur, serà el qui sigui capaç de posar a l’alçada dels temps el programa pancivilitzador de la democràcia revolucionària fraternal, el que aconsegueixi sostenir amb més resolució i realisme els quatre fronts de la vella lluita: 1) contra el despotisme d’un estat incontrolable fiduciàriament per la ciutadania; 2) contra el despotisme d’uns patrons incontrolables fiduciàriament pels treballadors, pels consumidors i pel conjunt de la ciutadania; 3) contra el despotisme domèstic dins del que ara entenem pròpiament per família (la potestat arbitrària de l’home sobre la dona i àdhuc els infants); i, finalment, 4) contra la descivilització de la mateixa societat civil que es produeix com a conseqüència de l’aparició de mercats feroçment oligopolitzats, capaços de desafiar les repúbliques, de soscavar la tolerància moderna i de disputar amb èxit als poders públics llur dret inalienable a determinar l’interès públic. Aquest va ser el seu —el nostre— programa de recerca, que ara és també en bones mans.
-
La continuïtat del llegat d’en Toni en alguns dels seus col·laboradors més pròxims
En Toni era molt generós i sabia compartir-ho gairebé tot amb els qui apreciava: dinars exquisits, vins, llibres, sabers, escrits, projectes. Des de la seva mort, Daniel Raventós i Buster —els seus amics entranyables i camarades, així en deia— porten damunt l’esquena el pes de ser els editors responsables de Sin Permiso, aquest projecte a què en Toni va dedicar moltíssimes hores de feina i pensaments, fins als seus darrers dies de vida. Buster va ser amic seu des de sempre. No van compartir vida acadèmica, però van assolir una amistat gairebé perfecta; en paraules d’Aristòtil, aquella en què hi ha reciprocitat, en què hom desitja el bé de l’amic per l’amic mateix, sense que això (el bé) els sigui desconegut (EN, 1155b-1156a). Daniel Raventós sí que va compartir vida acadèmica amb en Toni, i també una amistat que només és possible entre «virtuosos», en el sentit més purament aristotèlic del mot, que no és moralitzant i significa l’excel·lència en la realització de l’activitat pròpia. Daniel Raventós, Jordi Mundó i David Casassas, a més de ser amics, també van compartir carrera acadèmica amb en Toni i ja fa anys que fressen virtuosament els camins oberts pel programa de recerca domenechià. Ells han pres el relleu de la docència universitària que en Toni va exercir fins a la seva mort i que havia heretat del seu mestre, Sacristán.
En Jordi fa temps que ens regala peces filosòfiques per pensar Locke com a hereu d’una tradició republicana clàssica que s’inicia en Aristòtil.
Daniel Raventós va ser l’iniciador d’una interpretació i defensa republicanosocialista de la renda bàsica a què després es van sumar David Casassas i Julie Wark, una dona meravellosa i creativa que col·labora amb el projecte politicocultural que és Sin Permiso. Tots tres treballen per convèncer polítics, ciutadans i acadèmics de les virtuts d’aquesta potent eina social que permetria garantir un «dret a l’existència de tothom», seguint les petjades del republicanisme democràtic plebeu que va heretar Marx, en paraules d’en Toni. David Casassas, a més, és el gran desmitificador de la llegenda de l’Adam Smith liberal. La Iratxe (Atxe) acompanya la lluita per una renda bàsica democràtica amb les seves il·lustracions i els seus vídeos meravellosos.
I la nova generació que comença a recórrer el camí obert. Edgar Manjarín, Julio Martínez-Cava, David Guerrero, Bru Laín, joves, talentosos, compromesos. Hi incloc també Daniel Escribano i Àngel Ferrero, lúcids i desinteressats col·laboradors de Sin Permiso.
A l’altre costat de l’Atlàntic, Ailyn Torres Santa i Julio César Guanche contribueixen de manera superba a difondre el republicanisme democràtic plebeu a Cuba i l’Equador. També van compartir amb en Toni una bella amistat, sabers i lluites.
Dues dones —col·legues, amigues— recreen el llegat socialista i republicà d’en Toni a l’Argentina. Alejandra Ciriza a Mendoza —la terra dels vins que en Toni apreciava tant— ha incorporat peces del socialisme plebeu republicà a les seves magnífiques reflexions feministes. Fabiana Erazun, a Neuquén, el «sud del sud», com li agrada dir-ne, ha decidit donar batalla acadèmica en favor d’una renda bàsica derivada d’una teoria dels drets humans. En Toni va dictar una de les seves darreres conferències a l’Amèrica Llatina a la Universidad Nacional del Comahue, Neuquén, l’Argentina, per invitació de la Fabiana. Hi va ser feliç.
I la vella amiga d’en Toni i meva, Ana Jorge, del Comitè de Redacció de Sin Permiso, que, des de Màlaga, tradueix i suggereix tot d’articles.
I com puc no esmentar les meravelloses i abundants traduccions de Pablo Carbajosa, d’una competència fora de l’habitual?
El llegat d’en Toni viu, és en molt bones mans i gaudeix de molt bona salut.
-
I, finalment, Sin Permiso
El gener de 2017 —a Buenos Aires—, en Toni va traduir per a Sin Permiso un epitafi que Brecht va escriure (i no va publicar) l’any 1946 per al poeta Maiakovski, que s’havia suïcidat tres lustres abans, en ple auge de l’estalinisme a l’URSS:
Vaig escapar dels tigres
Vaig alimentar les xinxes
Se’m van cruspir
les mediocritats
L’any 1951, havent tornat de l’exili, Brecht va reescriure l’epitafi:
Vaig escapar dels taurons
Em vaig imposar als tigres
Se’m van cruspir
les xinxes
Amb la seva pròpia traducció de totes dues versions de l’epitafi, en Toni va anunciar la segona dècada de Sin Permiso. El cito: «continuarem sent un projecte polític republicà laic, socialista, racionalista, amant de la veritat i independent intel·lectualment i financera. Continuarem pensant autònomament, amb el nostre propi cap, pel gust de fer-ho i per al que pugui servir als nostres lectors. Continuarem sense doblegar-nos a modes acadèmiques volanderes ni a argumentaris polítics heterònoms. I, en l’any del centenari de la Revolució Russa, maldarem per continuar sobrevivint a la voracitat de les xinxes.» En Toni va morir el setembre del mateix any, sense que la voracitat de les xinxes aconseguís doblegar-lo mai, i Sin Permiso continua amb el seu llegat, amb aquest postgrau, amb les trameses setmanals, amb la revista en paper i amb les moltes coses que ens regalaran els seus continuadors. No vull deixar de recordar que va ser Luis Juberías que va convèncer en Toni i altres editors de Sin Permiso d’organitzar un postgrau que va tenir com a títol durant set edicions, des del curs 2011-12, Anàlisi politicofilosòfica del capitalisme contemporani, i que des de fa dos cursos es va fusionar amb el que avui és «Anàlisi del capitalisme i polítiques transformadores», del qual aquesta conferència forma part. Avui Sin Permiso continua sent «aquest projecte polític republicà laic, socialista, racionalista, amant de la veritat i independent intel·lectualment i financera», com en Toni anunciava la seva segona dècada des de Buenos Aires, vuit mesos abans de la seva prematura mort. Daniel Raventós i Buster porten al damunt de l’esquena el pes de ser els editors responsables d’aquest projecte a què en Toni va dedicar moltes hores de feina i pensaments, des del començament fins als darrers dies de la seva vida. Ells s’encarreguen ara de la feina feixuga i quotidiana —que en Toni, en general, començava el dimarts de cada setmana—, triant articles i temes, de fons i de conjuntura, encarregant i fent traduccions, ordenant els treballs segons l’originalitat, temàtica i importància per, finalment, fer la «tramesa» que continua arribant avui —puntualment— a desenes de milers de subscriptors.
Sin Permiso va néixer, créixer i madurar, i perdura sota l’empara del programa de recerca obert pel llibre d’en Toni l’any 2004 i encara abans. És per això que he dit que Sin Permiso és la continuació d’El eclipse de la fraternidad i que tots dos —l’obra d’en Toni i Sin Permiso— no serien vius sense la contínua feina teòrica, docent, editorial i de traducció dels seus col·laboradors propers i de nombrosos voluntaris que treballen gratis et amore per fer-lo possible. El llegat és valuosíssim i no podria ser en mans més bones.
Descansa en pau, estimat company meu.
María Julia Bertomeu és membre del Comitè de Redacció de Sin Permiso. Va ser catedràtica d’ètica a la Universidad de La Plata. Actualment, és investigadora del Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (CONICET) argentí.
**Aquest text és la conferència pronunciada el proppassat 21 de novembre en el marc del postgrau «Anàlisi del capitalisme i polítiques transformadores».
